Una finestra al món...

NIEGE!!

2008-02-03T17:53:00.000+01:00

Per fi! S’han fet esperar però finalment tot arriba, i a pesar de que les bones previsions de neu que semblaven albirar-se cap a finals de tardor, i que feien preveure aquesta com una magnífica temporada, els molts dies sense neu nova i el bon temps no han deixat la neu tal i com desitjaríem, no obstant això, ja em pogut realitzar les primeres baixades amb la taula de “snow” per les pistes de Font Romeu.

I si bé és cert que “surfejar” per algunes de les magnífiques pistes de l’estació nord-catalana no deixa de ser una experiència imprescindible de cada hivern, i un bon alliberament d’adrenalina, què me’n dieu de la genial corba d’esquerres de “Belvedere”?, l’estat i la quantitat de neu no resulten els més òptims per poder gaudir d’aquest esport. Així, si bé de neu no en falta, la seva duresa i el fet de trobar-se gelada en els trams més obacs de les pistes suposen una dificultat i un risc afegit. Esperem que les nevades es facin presents aviat i que la neu nova ens permeti gaudir d’altres grans dies del “surf blanc” a l’Alta Cerdanya, mentrestant només ens resta pregar al cel i pensar en una paraula: niege!!

EL 6 NACIONS, L'ESSÈNCIA DEL RUGBI

2008-02-01T18:46:00.000+01:00

Com cada hivern, des de 1883, el primer cap de setmana de febrer marca l’inici d’una de les competicions més tradicionals de l’esport modern, el Torneig de les 6 Nacions. Anglaterra, Gal•les, Escòcia, Irlanda, França i Itàlia enfrontades pel títol més prestigiós del rugbi europeu.

I és que pràcticament un segle i mig després de la seva primera edició, llavors disputat únicament pels 4 equips de les illes, l’anomenada “Home Nations”, la competició ha sabut mantenir l’esperit i la tradició dels seus inicis, així com per raons històriques o polítiques una extraordinària rivalitat entre els participants. Els 6 Nacions continua sent una competició que any rere any continua aixecant una enorme expectació.

Pel què fa a l'àmbit esportiu, i disputant-se el torneig només uns mesos després de la Copa del Món, aquest esdevé, per molts dels participants, una oportunitat de reivindicar-se després de, amb l’excepció d’Anglaterra i Escòcia, un mal mundial. Com en cada edició celebrada en anys parells el favorit és: França; el fet de jugar 3 partits a París, on esdevé gairebé inexpugnable, li atorga aquesta condició, i només cal mirar les estadístiques històriques per ratificar-ho, rebre irlandesos, anglesos i italians a l’Stade de France, i dues sortides no massa complicades, Edimburg i Cardiff, li atorguen aquesta condició. Irlanda; amb el mateix equip que va acariciar el torneig l’any passat i que va fracassar estrepitosament al mundial, el XV del trèvol ho té complicat, amb 3 partits a casa però dificilíssims desplaçaments a Londres i París, on necessitaran mínim una victòria i una derrota molt ajustada per tenir opcions. Anglaterra; després d’un molt bon mundial està en ple procés de renovació, no és campiona des de 2003, i les lesions i 3 partits fora, Roma, París i Edimburg, poden ser massa obstacle per la sots campiona del món. Itàlia, molt complicat repetir el torneig de l’any passat amb dues victòries, degut a les baixes i un calendari difícil, els enfrontaments amb Gal•les i Escòcia seran el seu autèntic desafiament. Gal•les, vinguda molt a menys des del títol de 2005 millorar les pobríssimes actuacions del mundial i del 2007 sembla obligació, el fet de comptar amb 13 jugadors de l’Ospreys en el suposat 15 titular, fet inèdit al torneig, li pot donar compenetració i solidesa, rebre a casa Itàlia i Escòcia poden ser la clau per una bona actuació. Escòcia, després d’un bon mundial, evitar de nou la “wooden spoon”, amb 3 partits a fora i rebent a casa França i Anglaterra el torneig es presenta complicat pel XV del card.

REFLEXIONS DES DE VIENA

2008-01-30T20:39:00.000+01:00

Diu el tòpic que molts cops les comparacions son odioses, i ni molt menys l’objectiu d’aquest article sigui el de reafirmar-lo o desmentir-lo, però qualsevol visita a Viena, seguida d’una mínima aproximació a la realitat d’Àustria no ens pot deixar indiferents per enriquidora. Ja des de l’arribada al modern aeroport de Schwechat, o la còmoda i eficaç arribada fins al centre de la ciutat ens mostren al visitant, a grans trets, les línies mestres d’aquest estat.

Hereva del vell imperi austro-hongarès i definida geogràficament pels acords de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial, no fou fins el 15 de maig de 1955, després de l’Anschluss, la Segona Guerra Mundial i la ocupació del país per les quatre potències vencedores, que la moderna República d’Àustria assoliria la seva total independència política amb la conseqüent evacuació de les forces d’ocupació per mitjà de l’Staatsvertrag (tractat de l’estat) signat al palau de Belvedere i pel que esdevenia un estat independent i neutral.

Avui, més de mig segle més tard, i després de la seva tardana entrada a la Unió Europea, 1 de gener de 1995, ha propiciat que aquest petit estat pugui haver-se convertit en un dels models de la Unió, així, sense destacar en cap camp específic pel fet de tenir tant unes dimensions com un volum de població relativament reduïts, s’ha convertit en un estat econòmicament pròsper, amb una bona qualitat de vida, dotat d’una interessant, i a la vegada moderna, xarxa d’infrastructures i transports, la modernitat i la sobrietat germànica feta eficàcia. Però més enllà de ser una cruïlla entre l’Est i l’Oest, un enllaç entre els Alps i la planura centreeuropea, Àustria ha esdevingut un indret amb un marcat caràcter propi orgullós de la seva història i les seves tradicions.

L'OBRA DE LA SEU (2)

2008-01-21T21:22:00.000+01:00

Llegeixo la premsa i no puc fer res més que esgarrifar-me quan haig de donar crèdit a una informació publicada aquesta setmana, i confirmada amb posterioritat pels responsables del nostre consistori, en la que s’informa que les obres d’ampliació de la línia 2 del metro entre les estacions de Pep Ventura i Badalona Centre s’allargaran mig any més, la causa: un mal estudi del terreny, ja que, a dia d’avui, aquest resulta ser més dur del que s’havia considerat en els estudis geològics realitzats abans de l’inici de l’obra.

Sí, sí, sembla increïble però és totalment cert, els estudis que es varen realitzar al seu dia del terreny pel que s’ha de perforar el túnel han resultat totalment erronis i ara, la tuneladora no té prou força per perforar el terreny. Probablement, avui dia, aquest fet ja no ens ha de sorprendre si tenim en compte diverses consideracions al respecte, com ara qui i com s’estan duent a terme les obres, així, a tall d’exemple, l’encreuament amb un col•lector paral•lel al túnel és un tema que avui encara està per resoldre, o si observem que l’empresa que està realitzant les obres és OHL, la mateixa a la que se li va ensorrar el túnel dels FGC a l’Hospitalet de Llobregat, o que el període fixat inicialment per a l’execució de les mateixes era d’un any i mig i sembla que finalment s’allargaran fins als tres i mig...

Però com sempre, i més enllà del retard en la posada en servei d’una infrastructura que ni quantitativament ni qualitativa suposarà res de l’altre món als habitants de Badalona, si que cal tenir molt en compte a aquells que veuen afectada la seva vida diària, veïns i comerciants que porten ja molts mesos vivint entre tanques, màquines, pols, sorolls, dificultats de mobilitat etc. Sembla evident que com diu la dita: “allò que malament comença, malament acaba”, i sens dubte, aquest resulta un viu exemple de mala planificació i mala execució d’una infrastructura, realment l’obra de la seu.

SARAS JASIKEVICIUS, EL RETORN DEL REI

2008-01-13T18:47:00.000+01:00

Poc m’imaginava la primera vegada que el vaig veure jugar al Palau Blaugrana, amb la samarreta de l’Union Olimpija de Ljubljana en un partit de Copa d’Europa, que aquell base-escorta lituà, que llavors ja lluïa el dorsal 13, i que em va deixar a la retina un triple des de quasi mig camp al final de la primera part, es convertiria en un dels darrers grans mites del bàsquet culé. Un bon jugador que ha tingut una gran dosi de fortuna vaig pensar... o, potser, un més dels joves talents a qui any rere any dóna oportunitats l’equip eslovè.

El seu fitxatge pel FC Barcelona aquell mateix estiu no em va deixar de sorprendre, després d’uns inicis prou bons, aconseguint el “doblet” l’any 2001,va ser la fase final de la Copa de 2002 va suposar la seva entronització definitiva com a gran líder del Barça, però el seu gran moment arribarà una temporada després, el 2003, amb l’històric “triplet” formant part de la millor equip del bàsquet blaugrana amb Bodiroga, Fucka o Navarro, magistralment dirigit des de la banqueta per Svetislav Pesic, la seva marxa al Maccabi de Tel Aviv aquell mateix estiu va suposar l’inici de la fi d’aquell extraordinari equip i la sortida, per la porta del darrera, com tristament ve sent habitual als últims temps, d’un dels darrers grans ídols del Palau.

Després de guanyar consecutivament tres copes d’Europa, 2003 amb el FC Barcelona i 2004 i 2005 amb el Maccabi, i d’erigir-se en el jugador més determinant del vell continent, el genial base lituà marxà als Estats Units per provar fortuna a la sobrevalorada lliga americana, sortosament, aquest estiu ha tornat a Europa per enrolar-se en una de les plantilles més potents del continent, la del Panathinaikòs d’Atenes i intentar l’assalt a la que seria la seva quarta Copa d’Europa.

Idolatrat i carismàtic, líder i guanyador, Jasikevicius s’ha guanyat per la seva manera de ser dins i fora de la pista, pel seu caràcter, el compromís i l’expressivitat, l’estima i el record de les seves afeccions, avui a Ljubljana, Barcelona i Tel Aviv, encara recorden amb enyorança la seva figura, només cal recordar el llargs aplaudiments que el públic blaugrana li ha dedicat en les seves dues visites a Barcelona. Sarunas és un d’aquells jugadors que tenen una química especial amb l’afecció, el tornarem a veure algun dia vestit de blaugrana? De motius no n’hi falten.

UN CAFÈ VIENÈS

2008-01-05T17:38:00.000+01:00

Molts han estat al llarg del curs de la història els fòrums de debat en el que s’han desenvolupat les idees i que, al mateix temps, han format part de la idiosincràsia de cada societat en el seu respectiu moment històric, avui, en ple segle XXI, integrats plenament en la que podem considerar com “l’era de les telecomunicacions”, on internet ens permet “navegar” per tot el món i accedir a la recerca de qualsevol informació que desitgem en temps real; sense anar més lluny molts dels que m’esteu llegint aquestes línies segurament ho feu des d’indrets ben allunyats del que jo les publico, fan que la distància i el temps no siguin obstacles insalvables que puguin difuminar la comunicació, el debat o la difusió de les idees com succeïa en èpoques pretèrites.

Un dels grans elements difusors de les idees la cultura i la política de finals dels segle XIX i principis del XX, foren els cafès vienesos. Avui, probablement, quedin ja molt lluny les llargues tertúlies al voltant d’una taula en algun dels ara ja mítics establiments de la capital austríaca. Actors, artistes, aristòcrates o intel•lectuals de l’època acudien habitualment a ells per debatre o intercanviar idees envoltats per els clàssics sofàs de vellut, els elegants llums de cristall o les parets estocades...

Potser, avui dia, aquest només sigui un vestigi del passat, un record de les velles glòries de l’antiga capital de l’imperi austro-hongarès, o simplement una excel•lent tradició vienesa, com també va passar potser en menor mesura a d’altres grans ciutats europees a les que també cal fer justícia, però no hi ha com capbussar-se en la història i retornar un segle enrera per assaborir qualsevol de les infinites varietats de cafès acompanyades de la magnífica pastisseria de la capital d’Àustria.

EL TRANSVASAMENT DEL ROINE

2008-01-05T17:33:00.000+01:00

“La cultura de l’aigua”, aquesta és una de les frases estrella que últimament governs i entitats no paren de pronunciar arran del llarg període de sequera i del creixement urbanístic que afecten al nostre país. Estic plenament d’acord amb el diagnòstic del problema però les propostes que entitats i polítics formulen per resoldre’l tenen, al meu entendre, moltes mancances.

A part de la moderació en el consum i el seu reciclatge per a usos industrials, entitats i governs s’entesten en el que per mi és el gran error d’aquest problema, la construcció de plantes dessalinitzadores d’aigua del mar, enlloc de portar aigua de conques on aquesta sobri. M’explico; la construcció d’una planta d’aquestes característiques no comporta grans avantatges i si força inconvenients, així com a resultant de tot el procés només hi ha la possibilitat d’aprofitar, únicament, el 50% de l’aigua que es capta del mar per a l’ús de boca, el resta ha de ser retornada al mar amb el doble de la seva salinitat, les quantitats d’energia necessàries per a dur a terme el procés son elevades degut a la durada del procés, i evidentment, també cal construir els corresponents emissaris submarins de captació i emissió de l’aigua. Aquesta, que sens dubte resulta una bona solució per a territoris insulars, resulta totalment innecessària per zones continentals, on la possibilitat de transvasar aigua d’altres conques resulta una solució molt més raonable.

Així a Catalunya, és absolutament necessari executar el transvasament d’aigua procedent del Roine, riu del que extreure’n una part del seu cabal no comporta cap mena de risc ambiental, i a la vegada suposa un aprofitament d’una aigua que es perd i amb la que l’estat francès en podria obtenir benefici, per altra banda, a Catalunya evitaria la costosa inversió en plantes dessalinitzadores, i l’arribada d’aigua de molt millor qualitat i a un preu més raonable.

CASA GRAN DEL CATALANISME

2007-11-26T18:28:00.000+01:00

El passat 20 de novembre va tenir lloc al Palau de Congressos l’anunciada i esperada conferència d’Artur Mas per presentar al poble de Catalunya el seu “road map” sobre el futur del catalanisme, la presentació en societat de la “Casa Gran del catalanisme”. Lluny de ser un acte de partit, la conferència repassa un a un els reptes de futur que esperen al nostre país, i busca ser el pal de paller on totes les sensibilitats catalanistes s’emmirallin per aconseguir l’esperat avenç nacional i sortir d’aquesta situació d’apatia en la que avui viu Catalunya.

Els dos grans eixos de la conferència de Mas son el “dret a decidir” i l’obtenció de la “nació plena”, dues idees molt allunyades del vell catalanisme de segle passat on el reconeixement i la supervivència de Catalunya o l’intent de transformar i modertintzar Espanya des del catalanisme en varen ser els seus eixos vertebradors. Avui, Catalunya demana un pas més, demana el dret a decidir sobre les inversions, les infrastructures o els diners que s’hi recapten, en definitiva poder decisori sobre tot allò que ens és propi, un dret a decidir ampli i sobre qualsevol tema sempre amb un ampli consens. I per altra banda, un catalanisme que ja no mira cap a Espanya, sinó que mira cap a Europa i busca el seu lloc al món, convertint-nos en una nació plena un cop superada la situació crítica que Catalunya i el catalanisme varen haver d’afrontar al llarg del segle passat.

L’aposta per un país capdavanter, que tingui el seu lloc i reconeixement al món, el dret a decidir sobre els assumptes que ens afectin en quan a catalans, suposen trencar el fals debat obert per l’actual govern centrant el veritable eix de la política catalana en l’entorn la relació Catalunya-Espanya i no pas en l’eix dreta-esquerra com s’ha volgut fer al llarg dels darrers anys. A més, al llarg dels 47 folis de la seva conferència, Mas marca les directrius del futur de la política proposant la limitació de mandats, les llistes obertes i l’acostament entre la classe política i la societat civil, o la proposta d’actuació si el Tribunal Constitucional retalla encara més l’Estatut d’Autonomia sortit del Parlament de Catalunya.

Ara, un cop exposada la proposta toca sumar sensibilitats, apropar els diversos sectors del catalanisme al voltant d’aquesta idea, sumar i reforçar la idea de nació i d’identitat catalana, per que la idea de nació plena dins d’un món ple de possibilitats, i a la vegada tenint la possibilitat de decidir sobre la realitat i el futur immediat, una gran proposta que ha de ser tinguda en compte i analitzada seriosament.

IT'S SOUTH AFRICA!

2007-11-23T15:52:00.000+01:00

Ni Nova Zelanda, ni França, ni Austràlia, ni Anglaterra, Sud-àfrica es va coronar brillantment el passat 20 d’octubre a París, per segona vegada a la seva història, campiona del món de rugby. I és que el mundial que han fet els “sprinboks” ha estat de llibre, una excel•lent fase de grups derrotant Anglaterra, Samoa, Tonga i Estats Units; per deixar fora en els encreuaments de quarts i semis les dues grans sensacions del torneig Fiji i Argentina, i finalment recuperar, 12 anys després, el títol mundial davant Anglaterra (15-6) en un altre partit de manual.

Com totes les grans finals el partit fou marcadament tàctic i molt defensiu, amb una clara superioritat de les defenses sobre els atacs, i aquí va estar la clau del partit la impecable defensa dels sud-africans que únicament varen concedir dos cop de càstig en tot el partit davant el grandíssim perill dels anglesos, Jonny Wilkinson, enfront dels set que va concedir la defensa anglesa, aprofitats en gran mesura per Percy Montgomery i François Steyn, sent aquest l’element que va decantar el matx.Els “springboks” s’han mostrat al llarg del torneig com un equip molt equilibrat, la força de la primera línia, el domini en la touch de Victor Matfield, nomenat millor jugador de la final, i el seu lideratge sobre el camp, i sobretot, el gran talent de Bryan Habana, igualant el rècord del mític Jonna Lohmu amb 8 assajos en una cita mundial, han sigut les peces claus de l’equip més equilibrat del campionat, i just vencedor final. Ara Sud-àfrica s’iguala a l’olimp del rugby mundial amb Austràlia amb dos títols en dues finals i torna la copa Webb Ellis a l’hemisferi sud.

Aquest és un nou pas d’un equip que ha ajudat al país a sortir de l’obscuritat de l’”appartheid”, quan Sud-àfrica estava exclosa de les competicions internacionals, així, per idea del llavors president Nelson Mandela, el rugby, un dels símbols de la colonització blanca, juntament amb la llengua anglesa, permetia l’entrada a la selecció de jugadors negres, i sota el lema “one team, one country” van organitzar i guanyar la Copa del món de 1995, ara 12 anys després els “springboks” son motiu d’orgull per tots els sud-africans amb independència del seu origen, i el seu gran símbol a l’exterior.

HISTÒRIA CÍCLICA?

2007-10-08T20:47:00.000+02:00

Per alguns l’esport és la vida, per d’altres una distracció de la vida, però, amb independència de com t’hi identifiquis, en ell s’hi reflecteixen les grans alegries, il•lusions, decepcions i misèries, que s’acumulen al llarg de la vida. Molts cops tendim a pensar que la vida és cíclica, que les casualitats o els esdeveniments més normals es repeteixen, cada cert temps, per voluntat del capritxós atzar. Però, si no fos així, probablement, resultaria molt difícil de justificar el que ha passat aquest cap de setmana, als dos primers partits de quarts de final del mundial de rugbi, o almenys, trobar una explicació raonable, al cúmul de coincidències que aboquen a un idèntic passat més o menys llunyà.

Aquest dissabte, a Cardiff, Nova Zelanda i França repetien la històrica semifinal del mundial de Gales 99, aquell cop i contra tot pronòstic, en un dels millors partits de la història del rugbi modern, França s’imposava 43-35 als “All Blacks”, avui, també a les illes, vuit anys després, es tornaven a veure les cares, amb els oceànics com a indiscutibles favorits, tot i les crides a que els “bleus” podien assolir la gesta en el “seu” mundial.
Una posada en escena espectacular, amb mutu desafiament entre ambdós contendents; així, mentre els “All Blacks” feien la tradicional “haka”, els “bleus” s’hi han apropat al màxim fins a finalitzar materialment enganxats els jugadors d’ambdós equips, aquesta ha estat, només, la primera escena de tensió d’un partit brutal, que passarà als anals de la història d’aquest esport, i és que tot semblava quasi decidit al descans, 13-3 pels neozelandesos, però com el 99, un excepcional segon temps dels francesos els ha permès culminar una remuntada històrica, 18-20, per entrar a formar part dels grans moments d’aquest esport, per contra, nova desfeta sonada dels “All Blacks” a la cita mundial.

Amb anterioritat, en el primer partit, Austràlia i Anglaterra repetien la final de fa quatre anys a Sidney, on els “wallabies”, jugant a casa, eren els grans favorits davant el XV de la rosa, que finalment, i contra tot pronòstic, es va imposar, gràcies al joc de peu de Jonny Wilkinson, per 17-20 després de dues pròrrogues. Avui, quatre anys més tard, a Marsella, l’escenari era idèntic, els australians grans favorits davant una, a priori, dèbil Anglaterra, el partit idèntic al de fa quatre anys, molta igualtat entre els equips, marcador baix que decideix el joc al peu de Wilkinson, Anglaterra derrota Austràlia 10-12. Francesos i anglesos es disputaran dissabte que ve a París un lloc a la final del campionat, repetint la semifinal disputada fa quatre anys en terres australianes.

I si per la part alta del quadre la història sembla calcada, a la part baixa del mateix tres dels quatre equips buscaven entrar-hi.

Sud-àfrica va derrotar les Illes Fiji, 37-20, en un partit que se’ls va complicar de valent amb l’empat a 20 que reflectia el marcador a mitjans de la segona meitat, gràcies al gran desplegament físic dels fijians, no obstant, l’ofici i la superior qualitat dels “springboks” van acabar decantant un partit on els del Pacífic han completat una excel•lent participació al mundial, després d’eliminar contra tot pronòstic la potent Gales, i guanyar-se amb tota justícia el pas als quarts, l’ovació final que els ha dedicat el públic del Vélodrome de Marsella, serà un més dels inesborrables records que els fijians s’enduran d’aquest mundial, mentre els sud-africans continuen el seu pas ferm cap a la final de París.

En el darrer enfrontament, l’Argentina, que està disputant un campionat espectacular, va superar tradicional Escòcia per 19-13 i accedeix per primer cop a la semifinal mundial. Amb un conjunt compacte i experimentat, que ha desenvolupat un dels jocs més atractius del campionat, la semifinal amb els sud-africans es preveu d’allò més equilibrada. Tradició i novetat cara a cara, el premi, jugar la final.

L'ARC DE SAINT LOUIS

2007-10-06T11:51:00.000+02:00

Al llarg de les passades setmanes, i amb l’avenç lentíssim de les obres de prolongació de la línia 2 del metro cap al centre de la ciutat, ha saltat a la primera plana de l’actualitat política l’ús que en un futur no gaire llunyà s’haurà de donar a l’anomenada “illa de Can Fradera”, el terreny situat just damunt l’emplaçament de la nova estació, al centre de Badalona.

Després de l’expropiació i demolició de les darrers immobles de l’illa, al llarg d’aquest estiu, sembla que la classe política de la nostra ciutat no té clar què fer i com urbanitzar aquest espai, i així es desprèn de successives declaracions i comunicats darrerament manifestats. La llebre la llançava al seu blog el tinent d’alcalde Ferran Falcó, plantejant un “brainstorming” sobre la zona, així mateix, el grup municipal d’ICV, proposava reiniciar de nou el projecte tornant partir de zero, mentre el PSC-PSOE ja en la campanya electoral va proposar diverses utilitats per aquest espai, sense acabar-se de definir. Amb independència de que les respectives idees de les diferents forces polítiques, en relació amb aquest espai siguin més o menys encertades, sembla poc seriós, de cara als afectats, la situació d’indefinició flagrant en la que es troba el projecte avui dia.

Òbviament, no cal saber-ne gaire per poder definir les línies mestres del projecte, que no han de ser altres que les de poder complimentar algunes de les mancances en equipaments que pateix la nostra ciutat per una banda, i per l’altra poder generar un “cash flow” suficient per tal de poder pagar les esmentades obres. Per tant, sembla molt clar que aquest espai ha de tenir uns usos destinats, per una banda, a equipaments necessaris pel conjunt de la ciutadania, i per un altre a la construcció de pisos amb els que poder finançar part del projecte. També caldrà, evidentment, millorar-ne l’entorn, facilitant-ne l’accessibilitat i aprofitar per millorar la mobilitat al centre de la ciutat. Es a dir, uns equipaments més pisos, de poca alçada, que s’integrin al teixit urbà adjacents i amb algun espai destinat a zona verda o lúdica. Molt lluny, al meu entendre, queden les idees de proposar edificis alts destinats als negocis o a ser la seu d’alguna gran empresa multinacional, ja que aquesta no sembla ser una activitat de gaire futur a la nostra ciutat, i que trenquin amb el caràcter global de construccions baixes de l’entorn, ni tampoc la de ser seu d’algun monument destinat a ser un nou símbol de la nostra ciutat. De moment, l’Arch of Sanit Louis seguirà a la riba de Missouri.

EL FUTUR DEL CATALANISME

2007-09-14T16:31:00.000+02:00

Com cada any, la nostra Diada nacional, l’11 de setembre, marca l’inici del nou curs polític, i, a la vegada, esdevé l’escenari ideal per prendre el pols a la classe política del nostre país en relació als grans temes del curs entrant. Si en anys anteriors ha estat l’Estatut el protagonista indiscutible d’aquesta festivitat, i el marc en el que les diverses forces polítiques han mostrat les seves estratègies al respecte, aquest any han estat dues propostes llançades, respectivament, per Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, les que han centrat la màxima atenció en aquesta Diada.

Per una banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha plantejat una “refundació del catalanisme”, si bé els eixos de la seva proposta seran exposats en una conferència multitudinària el proper dia 20 de novembre, de les primeres directrius de la proposta del líder nacionalista es desprèn la voluntat d’actuar com a eix aglutinador de les sensibilitats nacionals, avui excessivament disperses per anar més enllà del que sembla que avui, aquest Estatut retallat per les Corts i la justícia espanyoles, ens permeten. Una proposta que busca sumar sensibilitats de l’eix nacionalista per tal de sortir de l’actual situació de dèficit en la que avui dia es troba Catalunya.

Per la seva banda, i probablement amb l’objectiu de desactivar la iniciativa política de Mas, Carod-Rovira, va plantejar, pocs dies després, l’horitzó de l’any 2014 per tal de celebrar a Catalunya un possible referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que ja s’han produït al Quebec.

Independentment de la forma i dels detalls que amb el temps vagin prenent aquestes iniciatives, resulta interessant observar com la classe política del nostre país no es conforma amb els sostre que marca el “retallat” Estatut del 30 de setembre, que aquest text no ha de ser un punt i final sinó un punt de partida cap als horitzons sobiranistes del nostre país. L’actual situació del nostre país, amb la manca d’inversions per part de l’Estat, les interferències competencials i tants altres greuges que resultaria massa llarg citar-los, han abocat a la societat catalana a una permanent insatisfacció de la que cal trobar-ne sortida.

Una altre reflexió interessant, i donada com a conseqüència de les esmentades propostes, suposa el canvi en la pivotació de l’eix central de la política catalana basada, des de l’entrada del tripartit al govern de la Generalitat i fins avui dia, en una confrontació entre els eixos dreta-esquerra, lluny de l’eix que sempre havia marcat la política catalana, basada en el debat entre nacionalistes catalans i no nacionalistes. Si bé aquest pugui resultar únicament un efecte col•lateral de les propostes presentades, no deixa de tenir la seva importància, que tant representants de govern com de l’oposició, coincideixin en establir sobre aquest eix el futur del debat de la política catalana.

CROUCH, TOUCH, PUSH & GAME!!!

2007-09-07T17:49:00.001+02:00

Des d’avui i fins al proper 20 d’octubre, França serà la seu d’un dels grans espectacles esportius del moment, la sisena edició de la Copa del Món de Rugby. Aquest esport, un gran desconegut al nostre país, però que aixeca passions entre els seus afeccionats, es disposa a buscar, entre els equips que analitzarem, el successor a l’Anglaterra campiona fa 4 anys en la final de Sydney.

Nova Zelanda: La superfavorita.
Tots coincidim en cada cita mundial a penjar-los aquest cartell, i de manera merescuda, una gran temporada i la victòria al Tri Nations així ho fan presagiar, la presencia de Dan Carter com a gran estrella i un equip fort i compenetrat, els donen les màximes expectatives; tot i això la seva especialitat en enfonsar-se estrepitosament a les cites mundials, un títol de cinc participacions, generen dubtes. Enquadrats en un grup fàcil on Escòcia i Itàlia es jugaran la segona plaça la competició comença pels “All blacks” en l’encreuament de quarts (Irlanda o Argentina).

França: El poder de l'amfitrió.
Jugar a casa i haver guanyat els dos darrers Six Nations donen als “bleus” la confiança per saber que, si no cometen cap error, el camí cap a la final de París pot ser relativament plàcid fins a semifinals. Abans haurà de complir pronòstics i quedar primer del “grup de la mort” davant Irlanda i Argentina, Geòrgia i Namíbia semblen meres comparses. Molt bon joc i resultats son l’aval dels Ibáñez, Dominici, Basten, Chabal, Skrela i els nord-catalans Nicolas Mas i David Marty per optar al ceptre mundial.

Austràlia: La fiabilitat.
Dos cops campiona del món, buscarà recuperar el títol perdut a casa davant Anglaterra. Un equip experimentat i amb talent per batre a qualsevol. Els bons resultats de les prèvies i la darrera oportunitat de George Gregan, Stephen Larkham o Stirling Mortlock fan dels “Wallabies” un rival molt perillós. Un grup senzill amb Fidji, Canadà i Japó, i on sols Gales pot plantar una mica de cara, els posen davant uns quarts molt difícils enfront el perdedor del Sud-àfirca-Anglaterra, i una hipotètica seminal davant Nova Zelanda. Camí d’espines pels australians.

Sud-àfrica: L’equilibri.
Després del desastre del passat mundial, l’altre gegant de l’hemisferi sud només pot que millorar, després d’un Tri Nations un pèl discret però de dues pallisses sonades a Anglaterra, els “Springboks” han de respirar optimisme. Amb un equip molt equilibrat i Bryan Habana i el grandíssim talent del jove François Steyn com a estrelles, el duel del dia 14 amb Anglaterra a París serà la clau del futur. Guanyar i ser primers els aboca a uns quarts senzills i una semis amb França. Perdre, l’infern de jugar amb Austràlia a quarts. Si mantenen el nivell guanyar als anglesos sembla més que factible.

Anglaterra: Campiona en hores baixes.
Any desastrós pel “quinze de la rosa”, mal Six Nations i ridículs sonats als “match test”, posen els actuals campions amb poques opcions. Un equip excessivament veterà, amb gent com Dallaglio o Robinson, i l’etern dubte del gran Jonny Wilkinson no semblen augurar el millor. Això si, tenen l’avantatge de jugar-ho tot a una carta contra Sud-àfrica. Samoa i Tonga son equips incòmodes però no semblen capacitats per deixar-los fora, EUA una mera comparsa. El quadre i les opcions idèntiques als sud-africans. Defensar el títol, una motivació.

Irlanda: El joc exquisit.
S’ho jugarà tot als duels amb França i Argentina. Possiblement amb “el quinze del gall” és l’equip més agraït de veure jugar, amb un gran quartet, Brian O’Driscoll, Ronan O’Gara, Peter Striger i D’Arcy, és capaç de plantar cara a qualsevol, tot i que si no és primer derrotar Nova Zelanda sembla una empresa massa complicada pel “quinze del trèvol”. Els dubtes en la preparació tampoc ajuden.

Argentina: La força bruta.
Amb un equip molt experimentat i veterà, els “pumas” tenen veritables opcions de passar ronda davant França i Irlanda, l’aventura pot acabar, això si, amb Nova Zelanda als quarts. Un equip amb Ledesma, Leguizamon, els germans Fernández Lobbe o Corletto, però per sobre de tots el gran Juan Martín Henández, pot donar un ensurt a qualsevol després de derrotar Anglaterra i Irlanda en la preparació.

Gales per una banda, i Itàlia o Escòcia, que es disputaran l’altra plaça, sembla que no tenen equip per anar més enllà de quarts.

Després de quatre llargs anys d’espera, comença l’espectacle de la pilota ovalada.

WINSTON S. CHURCHILL "MEMÒRIES"

2007-09-06T18:11:00.000+02:00

Aprofitant aquestes dates de vacances, que alguns just comencem a gaudir, dedico aquestes breus línies per tal de recomanar-vos una de les millors lectures de les que mai he tingut el privilegi de gaudir, les memòries de Winston S. Churchill.

En elles Churchill fa un extens repàs en primera persona de la història de la primera meitat del segle XX; la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles, l’ascens de Hitler al poder, la conquesta de Polònia, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial... però serà la seva elecció com a Primer Ministre de la Gran Bretanya el 1940, i els cinc anys posteriors en el càrrec, el fil conductor d’aquesta obra.

Ha estat poc més d’un any de lectura del miler llarg de pàgines en les que sir Winston ens mostra el dia a dia en temps de guerra del govern de sa majestat, el detall de les operacions militars, els esforços diplomàtics, la coordinació i organització interna de l’imperi, les derrotes i victòries d’un líder, conscient que jugava un paper clau pel devenir de la història mundial.

Home de discurs brillant, Churchill converteix les seves memòries en un clàssic de la política, la diplomàcia, la història i l’estratègia militar, i que li va valer el Premi Nobel de Literatura l’any 1953.

TONY BLAIR, LA TERCERA VIA

2007-09-04T12:28:00.001+02:00

La retirada de Tony Blair com a primer ministre britànic a mitjans del passat mes de maig deixa darrera seu un interessant llegat, fruit de deu anys al capdavant del 10 de Downing Street, un llegat amb llums i ombres, però amb interessants aportacions a la política britànica i mundial que l’inexorable pas del temps s’encarregaran de jutjar.

Deixant per un altre estona l’anàlisi de la política internacional britànica de l’última dàcada, resumida en la fidel amistat i complicitat transatlàntica amb els Estats Units sobre les grans qüestions mundials, haurà estat en la política interna on els successius governs Blair s’han diferenciat dels seus antecessors, ja siguin els “tories” o els propis laboristes, és l’anomenada “tercera via”.

La política interior britànica, ha estat fortament marcada, a finals del segle XX, pel gran debat entre els models d’estat plantejats tradicionalment per laboristes i conservadors; un model laborista basat en la forta intervenció i planificació de l’estat en la vida econòmica, la nacionalització d’empreses, la duresa fiscal i una total intervenció de l’estat pel damunt de la societat. Per contra els conservadors, amb Margaret Thatcher com a màxim exponent, van apostar per la reducció de la intervenció pública de l’estat, el model de privatització de molts serveis i empreses, i la rebaixa de la fiscalitat; recepta que va comportar un important creixement econòmic a la Gran Bretanya però a costa d’incrementar les diferències entre rics i pobres.

Tony Blair amb la seva “tercera via”, defensen un equilibri entre aquests dos grans conceptes de política econòmica, per un cantó defensant el creixement del mercat i per l’altre posant l’Estat com a garant compensador de les possibles desigualtats que aquest creixement comporti, defensar al màxim el mercat i compensant-lo si resulta necessari amb l’Estat. D’aquesta manera no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l’Estat en la mesura que puguin ser garantits per ens privats, i amb l’ajut de l’Estat si la seva intervenció resulta necessària.

Així la tercera via, lluny del paternalisme excessiu de l’estat del benestar, defensa la iniciativa individual de cadascú, el treball i la pròpia responsabilitat, cadascú ha de ser responsable de si mateix i ser premiat en funció del seu esforç i el seu treball, sense oblidar que ningú pot quedar arraconat, que l’Estat ha d’ajudar els vulnerables, una via que busca la defensa d’un Estat incentivador del treball i no pas de la dependència.

Aquesta és l’estratègia, el secret de l’èxit econòmic del nou laborisme, que ha convertit la Gran Bretanya en un dels indrets més pròspers d’Europa. Aquest és el llegat econòmic que Blair deixa als seus conciutadans, un programa de reformes, d’èxit indiscutit i futur prometedor.

ENHORABONA DRAGONS

2007-09-04T10:29:00.000+02:00

El passat 25 d’agost l’esport català va ser, de nou, protagonista d’un gran esdeveniment a nivell europeu, l’equip dels Dragons Catalans de Perpinyà va disputar la final de la Copa anglesa de Rugby XIII al mític estadi de Wembley. Tot i que el resultat esportiu no va ser el desitjat, els rossellonencs van perdre 30-8 enfront els Saint Helen’s Sants, grans favorits i defensors del títol.

Més enllà de l’expectativa esportiva que aixecava el partit, el fet de poder escoltar “els segadors”, himne oficial del club, al mític estadi londinenc justificava per si sol l’interès de poder veure el partit. No obstant, i una vegada més en les transmissions de rugby, ja siguin de l’USAP o dels Dragons, la Televisió de Catalunya no va estar a l’alçada de les circumstàncies.

TVC no tenia la intenció de retransmetre el partit però les nombroses trucades i peticions al respecte van obligar a la televisió nacional de Catalunya a fer-ho. I aquí va venir la gran decepció quan en la transmissió en directe el partit, no es va oferir “els segadors”, i si l’himne de l’equip anglès i el “God save the Queen”. Només un vídeo de pocs segons es va emetre com a testimoni d’aquest històric fet.

Aquesta no deixa de ser una mostra més del tarannà que està agafant els darrers anys la televisió pública catalana, una nova mostra de la deixadesa i de la manca de sensibilitat nacional, una televisió que s’excusa dient que el senyal que va rebre fins a cinc minuts abans de l’inici del partit era de proves quan la BBC va iniciar-ne la transmissió una hora i mitja abans.

Probablement, la transmissió d’aquest partits no sigui el producte que més rendiment econòmic doni a la corporació, probablement els resultats esportius dels Dragons en les grans finals amb la derrota mencionada, o les derrotes de l’USAP enfront l’Stade Français no convidin a l’optimisme. No obstant, i sense cap dubte, la funció de la televisió nacional en un país com el nostre, ha de ser la d’estar al costat dels seus equips, la de mostrar les principals manifestacions de civisme i d’identitat nacional, no pas la de guanyar diners.

L'EFECTE SARKOZY

2007-08-25T13:41:00.000+02:00

L’arribada de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa ha comportat l’inici d’una interessant activitat legislativa destinada a posar en marxa les promeses electorals del President, encaminades, entre d’altres objectius, a posar ordre en el sector públic, l’economia i la seguretat del país veí.

Una d’aquestes mesures que componen el paquet legislatiu, aprovat fins al moment per l’Assemblea Nacional, és una nova norma sobre els transports públics que limitarà parcialment el dret de vaga. Entre d’altres aspectes, el contingut de la nova llei obliga als treballadors a donar un preavís de 48 hores en cas de voler participar a la vaga, amb la vista posada en poder organitzar uns serveis mínims, sancions disciplinàries en cas de no respectar el preavís, o una votació secreta entre tots els treballadors de l’empresa en cas que la vaga duri més de vuit dies. Aquesta normativa va dirigida especialment a aquest sector que històricament ha estat protagonista de llargues mobilitzacions a França, la norma entrarà en vigor el gener de 2008, un cop cada companyia de transports hagi negociat amb sindicats i administració la periodicitat dels serveis mínims durant les jornades de vaga.

Una altre proposta plantejada, tot i que encara sense reflex legislatiu, és el probable augment de l’IVA, (TVA a França), amb l’objectiu d’augmentar la recaptació relativa a la protecció social, així el TVA passaria a França del 19’6% al 24’6% a canvi de reduir la cotització social que han d’aportar les empreses, d’aquesta manera no s’augmenten els costos de producció a les empreses i tots els productes, ja siguin d’origen francès o estranger contribueixen en aquest pagament, evitant així una certa deslocalització.

Un tercer aspecte important és la preparació d’un projecte de llei, que serà presentat al novembre, amb l’objectiu de penar els delinqüents reincidents, així com el llançament de la idea de la possible castració química de violadors reincidents, una proposta ambiciosa que segurament s’haurà de debatre amb profunditat però que mostren les intencions del President de posar fil a l’agulla per solucionar aquesta xacra de la societat.

Sense cap mena de dubte Sarkozy afronta amb valentia i sense embuts els problemes del dia a dia de la societat, molt lluny de tot discurs pla, ambigu o políticament correcte, en el que es refugien d’altres polítics, el President francès afronta de cara, amb claredat i ambició els reptes del seu càrrec, un tarannà destinat a buscar solucions als problemes diaris sense ometre el debat de temes espinosos i delicats, i sobretot aportant propostes sòlides i concretes per a la seva resolució, òbviament d’altres polítics n’haurien de prendre exemple.

DOS PECATS CAPITALS

2007-08-22T12:07:00.000+02:00

Ara que ens trobem en mig del darrer estiu de la legislatura espanyola, i a pocs mesos de les eleccions a les Corts Generals, resulta un bon moment per començar a fer balanç del que han estat aquests poc més de tres anys de política espanyola.

Sens dubte la legislatura ha presentat dos gran temes, que son els que tot seguit analitzarem, el procés de pau a Euskadi i l’Estatut de Catalunya. Ambdós s’han resolt d’una manera similar, amb fracàs i desencís, les causes diverses però similars, anem a pams:

Després de l’anunci d’alto al foc comunicat per la organització terrorista ETA, el govern espanyol ha tingut la seva gran oportunitat d’obtenir una pau definitiva al País Basc, amb un exemple similar, l’Ulster, on tant el govern britànic com l’irlandès van apostar molt fort per aprofitar l’escletxa que s’albirava per poder aconseguir una pau definitiva. El govern espanyol, cal reconèixer que sense l’ajuda directa del seu homònim francès, no ha actuat amb la fermesa i l’ambició que s’esperava, més pendent de les reaccions que pogués tenir una oposició radicalment contrària a qualsevol tipus de negociació, que no pas d’establir un calendari d’actuacions destinades a que el procés arribés a bon port. La manca de comunicació i sintonia amb el govern basc, la poca ambició, la falta d’un full de ruta clar o la poca disposició a fer concessions han acabat tirant per terra un procés que semblava encarrilat i que amb l’atemptat a la T-4 de Barajas el passat Nadal va saltar pels aires. Qualsevol gran procés polític, podem citar per exemple el procés de pau a l’Ulster, els intents a Israel o la unificació d’Alemanya, requereix d’un liderat, d’algú que estigui disposat a jugar-se el càrrec per aconseguir l’objectiu, Tony Blair, Yitzhak Rabin o Helmut Kohl, així ho van fer, amb resultats polítics i personals ben diferents, però almenys ho van, en el pitjor dels casos, intentar amb totes les seves capacitats. Rodríguez Zapatero potser salvi el càrrec però no haurà aconseguit el seu objectiu, realment s’ha jugat el tot pel tot? Ho ha intentat amb tots els mitjans? La resposta sembla clara: no.

Pel que fa a l’Estatut de Catalunya la pel•lícula dels fets ha sigut igual de lamentable, tot i transitar per camins ben diferents, qui no recorda les paraules del propi President Zapatero al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, prometent que “respectaria el text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya”. Després de l’acord de totes les forces polítiques del Parlament, excepte el PP, la presentació del text per la seva doble lectura al les cambres alta i baixa de les Corts espanyoles han suposat un substancial aprimament del mateix, un text que poc té a veure amb el que es va aprovar pel Parlament i ratificar per la ciutadania, un text que avui encara està pendent de la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat davant per part del TC. Aquesta Llei Orgànica, que ha de dotar el nostre país d’una major capacitat competencial, amb el traspàs de nombroses competències i la creació d’una agència tributària catalana entre d’altres, ha d’esdevenir un element fonamental pel futur desenvolupament del nostre país. El seu desplegament, reiteradament vulnerat per l’administració de l’Estat, suposa no posar fi als greuges competencials i econòmics d’Espanya vers Catalunya, l’altre gran fracàs del govern Zapatero.

Probablement, en els propers comicis Zapatero aconsegueixi, a pesar d’aquests dos grans fracassos, salvar el càrrec, no obstant l’oposició està fent mèrits de sobres per repetir, el seu escorament cap a la dreta més reaccionària i la manca de diàleg amb d’altres forces la condemnen a l’ostracisme polític. Zapatero pot fer el més difícil, guanyar sense mereixement, fer el doble mortal sense xarxa i sortir-ne il•lès.

SÉBASTIEN CHABAL, L'ATILA FRANCÈS

2007-08-17T16:27:00.000+02:00

La imminent inauguració, el primer cap de setmana de setembre, de la Copa del Món de Rugby França 2007 em porta a parlar-vos del que de llarg és el meu jugador favorit d’aquest esport, el francès Sébastien Chabal. Aquest jugador, amb aspecte d’home de les cavernes, s’ha convertit per mèrits propis en un del més carismàtics del joc de la pilota ovalada dels darrers temps. Nascut a Valence el 1977, i amb una planta impressionant, fa 1’92 m. i pesa 117 kg, juga, habitualment, de número 8, tercera línia, una posició que requereix d’un jugador de gran força física i experiència, que al mateix temps és l’encarregat de liderar l’equip de davantera, tot i que en aquest mundial podria variar aquesta posició per voluntat del seleccionador, i passar a jugar de segona línia. Chabal va començar la seva carrera al Beauvallon i al Valence Sportif, passant posteriorment al CS Bourgoin-Jallieu del Top 14 de la lliga francesa on hi va actuar durant quatre temporades, actualment enrolat a les files dels Sale Sharks de la lliga anglesa, on va guanyar la Challenge Cup 2005, el títol de lliga de 2006, i el Trofeu dels Campions de 2006, no obstant, ha estat a la selecció francesa on ha realitzat les millors i més memorables actuacions.

Internacional amb els bleus en trenta ocasions, la seva polèmica exclusió de la llista prèvia pel 6 Nations i la Copa del Món, van portar Chabal a realitzar una gran primera part temporada, guanyant-se per mèrits propis i aclamació popular la titularitat al XV del gall, ja en el Torneig de les Sis Nacions, guanyat per França d’una manera brillant. Però és sense cap mena de dubte, l’esperit i la manera de jugar és el que fa de Sébastien Chabal un jugador diferent, un jugador duríssim, tot cor i amb molt coratge, valent en el xoc i excel•lent en el placatge, on alguns consideren que actua amb excessiva duresa, un lider dins del camp; Chabal no deixa a ningú indiferent, admirat pels seus, xiulat i escridassat pels adversaris. Uns placatges i un estil de joc que li han fet guanyar-se l’admiració i el respecte del públic neozelandès, entès com pocs en aquest esport, després de la gira que França ha dut a terme aquest estiu per les Antípodes. Aquesta és la seva presentació, el seu estigma, el seu joc, una manera d’entendre el rugby.

No serà però una conquesta fàcil, l’actual defensora del títol, tot i que en hores baixes, Anglaterra; els tres colossos de l’hemisferi sud, Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica; i en menor mesura Irlanda i Argentina, en seran els grans rivals pel títol, però l’Atila francès vol conquerir el món, del seu joc, de la lleva lluita i del seu encert en dependran bona part de les esperances dels bleus. El darrer gran guerrer ja vetlla armes, tornarà a créixer l’herba als estadis que trepitgi?

QUIN ESPECTACLE

2007-08-14T10:10:00.001+02:00

La tarda prometia, la compareixença del president d’Endesa, Manuel Pizarro, i de REE, Luis Atienza, enfront la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, arran de l’apagada del passat 23 de juliol, em despertava un cert interès, interès per veure com s’ho farien, quins jocs de mans, quins balls de xifres o quina relació de dades ens mostrarien per eludir la responsabilitat de les seves respectives empreses en l’incident, la tarda prometia, i de ben cert que no va decebre.

Segurament hi hagi altres maneres de passar una tarda d’agost que mirant en directe, a través del Canal 3/24, la compareixença d’aquests senyors, però probablement menys divertides, i és que la situació a la que aquest mes ha arribat el nostre país frega el surrealisme, i el d’ahir, no deixa de ser un capítol més d’aquesta llarga tragicomèdia.

El primer en comparèixer, Manuel Pizarro, president d’Endesa, aquell que s’ha passat els darrers mesos clamant contra l’OPA de Gas Natural sobre Endesa i que sembla un dels grans teòrics del país en aquesta mena d’operacions societaries, no obstant, i una cosa no treu l’altre, Pizarro, per mitjà d’una brillant exposició farcida de dades cronològiques i objectives, ens va venir a dir que Endesa inverteix més a Catalunya que a cap altre indret de l’Estat espanyol i que hi té previst un important esforç inversor fins al 2010, que l’apagada es produeix per l’incendi de la subestació de Maragall, que no és de la seva propietat, i que el cable de Collblanc va caure per culpa de “disparos”, talls ràpids i successius de subministrament, que el van debilitar en els darrers dies, i que eren responsabilitat de REE, sobre qui va enviar totes les sospites de la culpabilitat de l’incident.

Més tard, Manuel Atienza, president de REE, i ex-ministre socialista dels governs de Felipe González, que va exposar just el contrari, que l’apagada es va deure a la caiguda del cable sobre l’estació de Collblanc per culpa del mal manteniment del mateix, i que per tant, la seva empresa no tenia res a veure amb la causa principal de l’apagada, però no va disgregar per quins motius es va produir l’incendi de la subestació de Maragall.

Les contradiccions entre ambdós presidents van ser notòries i no van servir per assumir responsabilitats en l’incident, ans el contrari, per carregar el mort a l’altre, ja al matí, en la compareixença dels consellers Nadal i Castells sobre la gestió de la crisi, ambdós consellers van considerar la manca d’inversió dels successius governs d’Espanya com la causa de l’incident i per tant, tampoc van assumir cap responsabilitat.

Una vegada més, i escoltades totes les parts en litigi, i tot sigui dit, algunes compareixent a petició pròpia com el cas del senyor Pizarro, seguim sense conèixer qui ha estat el veritable responsable de l’incident, el PSC-PSOE defensant la seva gestió i els seus nomenaments, i Fecsa-Endesa tres quarts del mateix. Els que encara no ens han donat una explicació al respecte son l’anterior titular de la cartera d’Indústria i l’actual, senyors Montilla i Clos, però em sembla que això ja és demanar molt.

MALS ENDÈMICS

2007-08-13T12:51:00.000+02:00

Un estiu més, i ja n’hi van una bona colla, a les aigües de la nostra ciutat es compleix una senzilla però cruel regla de tres, i és que el primer xàfec de l’estiu acaba comportant la primera hissada de la bandera vermella, prohibint el bany a totes les platges de la nostra ciutat. Un problema de sobres conegut per veïns i autoritats i que és degut l’abocament conjunt al mar d’aigües pluvials i residuals en cas de pluja intensa.

L’arrel del problema és ben senzilla i està diagnosticada des de fa anys, els col•lectors de la ciutat no poden assumir el volum d’aigua residual i de pluja que els arriba en cas d’una tempesta una mica intensa, i per tant en veure superada la seva capacitat, s’envia directament al mar una barreja d’aigües de pluja i residuals amb les que brutícia i residus sòlids s’hi aboquen directament.

Aquests reiterats incidents requereixen una immediata actuació per part de la Regidoria de Medi Ambient, així com de l’Entitat Metropolitana i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, amb la vista posada en fer les inversions necessàries per l’adequat augment de la capacitat dels col•lectors.

Si bé Badalona i els seus municipis propers tenen una orografia complexa, degut a la proximitat entre el mar i la serralada litoral, que provoca un ràpid i acumulatiu descens de les aigües pluvials, no cal que ara especifiqui el nombre de rieres, torrents i rambles que disposa Badalona, la problemàtica és de sobre coneguda i reiterada com per encara no haver-hi posat remei.

La nostra platja, el gran escenari lúdic de l’estiu, no pot seguir rebent aquests estralls cada vegada que una tempesta descarrega sobre la nostra ciutat, molt es ven tant a Badalona com fora d’ella l’atractiu i bellesa de la nostra platja, no obstant, la qualitat de les seves aigües i la manca d’alguns serveis deixa una mica que desitjar per tal que aquesta acabi convertint-se en un indret excel•lent. Malauradament les banderes vermelles que van onejar a la setmana passada, probablement no seran les darreres de la temporada, esperem que amb el treball de les autoritats competents, en un futur no gaire llunyà, aquestes puguin caure en l’oblit del passat.

CARTA OBERTA A LA MINISTRA DE FOMENT MAGDALENA ALVAREZ

2007-08-09T18:48:00.000+02:00

Distingida Ministra,

La visita llampec a Barcelona del passat dimarts, en la que es va passejar, de manera una mica fatxenda, per l’aeroport del Prat i l’estació de Sants, no va deixar de recordar-me qualsevol visita colonial, amb les que les autoritats de la metròpoli, sobretot britànica i francesa, obsequiaven les seves colònies d’ultramar en temps pretèrits. I és que és així com vostè, i el govern de Madrid ens tracten, com una colònia, sense més, tracte que es corrobora amb les seves afirmacions.

En primer lloc, el caos de l’equipatge a l’aeroport del Prat no deixa de considerar-lo com un fet “normal i puntual” en èpoques de vacances, on hi ha una important augment del nombre de viatgers; per tant, si passem pel Prat en dates de sortida o arribada de vacances hem de considerar “lògic” perdre les maletes.

En segon lloc, el servei de Rodalies de Barcelona, del que vostè va afirmar que tots els problemes quedarien solucionats el 21 de desembre, data prevista per l’arribada del TGV a Sants, i que les actuals avaries es devien a petites “disfuncions” i eren “culpa de les obres del TGV”, per, finalment, encoratjar-nos a que tots plegats hauríem de tenir una mica més de “paciència”, que “ja queda menys”.
Ja és mala sort que l’endemà al matí després de la seva visita és produís uns dels col•lapses més monumentals que es recorden a la xarxa, 5 de línies de rodalies funcionaven amb molt retard, la sisena no funcionava, no hi havia servei entre Barcelona i Girona, només es podia utilitzar una via entre Barcelona i Tarragona, i els trens que circulaven ho feien entre 2 i 3 hores de retard.

Senyora Ministra, que un tren de mercaderies s’espatlli de matinada a la línia de Girona, que no hi hagi suficient tensió a la catenària, que no funcioni un canvi d’agulles o que cap a Tarragona només sigui operativa una via, no sembla pas culpa de l’AVE, per favor, no em vulgui prendre més el pèl, que ja fa molts anys que m’afaito, i ningú es creu que el 21 de desembre totes les avaries desapareixeran com per art de màgia.

Però per sobre de tot, el lloc i la imatge on el seu Ministeri està deixant el prestigi de Catalunya vers els seus visitants és molt greu; quina impressió del nostre país s’endurà una persona que en arribar a l’aeroport del Prat perd les maletes, no disposa de tren per desplaçar-se fins al centre de Barcelona, arriba a l’hotel i aquest no té llum i, finalment, si vol fer una visita cultural a les runes romanes de Tarragona o divertir-se en un parc temàtic de Salou, corre el perill de quedar-se atrapat enmig d’un embús monumental a l’AP-7. Si jo anés a qualsevol país i em trobés amb això, ja li adverteixo que no hi tornaria mai més!

Ha arribat el moment de prendre responsabilitats polítiques, per això les té i per això cobra, en més d’un any ha estat incapaç de resoldre la crisi de rodalies, l’aeroport continua igual de caòtic en època de vacances i no es plantegen noves infrastructures. A més, vostè es justifica dient que la situació prové de la manca d’inversió dels governs anteriors, vostès els socialistes no s’equivoquen mai i hi han invertit molt a Catalunya, tan poc com els populars. No és qüestió d’enganyar-nos ni de treure’s de sobre responsabilitats que li pertoquen, és moment d’assumir-les. Vostè com a màxima responsable del Ministeri és l’encarregada de trobar solucions a les crisis esdevingudes, i de propostes de solució no n’hem vist ni una..

Per tant, senyora Ministra, i veient el balanç global pels catalans de la seva gestió, és el moment de tenir una mica de dignitat i abandonar per sempre més el seu despatx del Paseo de la Castellana, és el moment de dimitir.

Atentament,

LA CONQUESTA DE L'ÀRTIC

2007-08-09T18:39:00.000+02:00

L’arribada la setmana passada de dos petits batiscafs russos al fons de l’oceà àrtic, no només suposa un important avenç per la ciència, sinó que les connotacions polítiques que poden derivar-se’n poden ser tant o més notòries. Si ho analitzem des del punt de vista estrictament científic, l’arribada al fons de l’àrtic no deixa de ser la conquesta, sense més, d’un indret recòndit del planeta, que s’afegiria a l’arribada al pol nord el 1906 de Robert E. Peary, tot i que no totalment demostrable, o la primera navegació sota el casquet polar que va realitzar el submarí nuclear nord-americà USS-571 Nautilus l’any 1958. Per tant des de fa anys, l’àrtic és un indret d’investigacions tant científiques com pel desenvolupament de sistemes de navegació aplicats a la indústria militar.

Però més enllà de la importància científica d’aquest fet, el gran objectiu de l’expedició russa és demostrar que la serralada submarina de Lossomonov, amb una alçada de més de 3.700 metres, és una continuació de la placa continental de Sibèria, fet que si es pot demostrar, suposaria per Rússia poder assolir una àrea d’aproximadament 1’2 milions de km2.

La manca d’una regulació internacional clara, en molts aspectes relatius al Dret Marítim, juga en favor de Rússia en la seva reclamació d’aquest territori. No obstant, aquesta no és una reclamació gratuïta, ja que segons sembla, els fons marins d’aquesta àrea contenen importants reserves de petroli, gas i minerals. Vladimir Putin és conscient de que en aquests moments Rússia ja disposa de les reserves de petroli i gas més importants del món encara pendents d’explotar, i un augment del seu control sobre aquestes fonts d’energia li permet acudir a l’escena internacional amb una important posició de força. Una cosa molt diferent serà disposar de la tecnologia per poder-ho extreure, però de moment la clau negociadora ja seria a mans de Moscou, i es que la política internacional del segle XXI no es disputarà entorn de les armes sinó dels recursos energètics, de moment Rússia agafa aventatge.

GOVERN D'INDEMNITZACIONS

2007-08-06T22:34:00.000+02:00

Les recents avaries, incidències, desgràcies i catàstrofes, perquè ja no sé com qualificar-ho, que han succeït les darreres setmanes al nostre país, han provocat una reacció del nostre govern que, una vegada més, molt ha deixat que desitjar, lluny de marcar una posició de liderat i d’autoexigència, i al mateix temps, reclamar les inversions i millores en infrastructures i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, l’únic que es limita a fer el govern és donar suport als afectats que reclamen les indemnitzacions.

Òbviament, una de les funcions de qualsevol govern ha de ser la defensa del conjunt dels interessos de la ciutadania, l’anomenat interès general, ara, lluny d’aquesta tasca, el govern també ha d’exigir amb fermesa, davant qui sigui, la realització de les inversions necessàries perquè aquestes setmanes d’autèntic caos no es repeteixin mai més.

La visita del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a Barcelona dijous passat, només va suposar al compromís d’avançar la inversió prevista per Catalunya fins al 2009, però a part de l’avançament temporal, no rebrem ni un cèntim més del que estava pressupostat.
Una setmana més, les avaries de Renfe, el caos a l’aeroport del Prat, el col•lapse monumental a l’AP-7 o el soroll dels generadors han estat portada d’informatius i premsa. I mentrestant, el govern català callat, mut i a la gàbia, o de vacances, mentre el país s’enfonsa sota els seus peus.

Catalunya és avui un país avariat, amb un govern espanyol que ens menysprea constantment, i un govern català superat pels esdeveniments, i que lluny de reclamar les infrastructures necessàries busca tancar la boca del ciutadà amb indemnitzacions, tapa la immediata indignació de la població però no ataca l’arrel del problema.

On és aquella Catalunya pròspera, moderna, mirall i enveja d’altres territoris? Aquell territori amb una economia potent i dinàmica que a tots ens feia enorgullir de dir que érem catalans? El que si és ben cert és que amb la política de indemnitzacions i la fugida endavant no tirarem endavant el país. Aquest no és el camí.

INCÒGNITES DE LA SUBLIM PORTA

2007-08-04T21:21:00.000+02:00

Les eleccions legislatives celebrades a Turquia el passat 22 de juliol obren una interessant situació política en relació a la futura evolució dels esdeveniments al si del país otomà. Els comicis, convocats pel mateix primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, en ser rebutjada, tant pel parlament com pel poderós estament militar, la seva proposta de presentar Abdul•lah Gül com a president de la República, lluny de desgastar-lo, l’ha confirmat com a cap del govern d’Ankara, un carismàtic islamista moderat, considerat el millor alcalde d’Istanbul, i que va passar per la presó per la seva cita de versos que instaven a l’odi religiós.

L’ascens fa cinc anys dels islaminstes moderats al poder, en el si d’una república laica, fundada el 1923 per Mustafa Kemal, Atatürk, s’explica en part per la forta crisi econòmica que va afectar el país a finals de segle passat, i el desgast dels partits tradicionals, en aquest període, Erdogan, ha dut a terme un seguit de reformes econòmiques i legals que ha tret el país d’una delicada situació i l’han portat a iniciar converses per un futur ingrés a la Unió Europea. Al mateix temps la emigració del camp cap a les grans metròpolis, Istanbul i Ankara, deixen veure un estat amb dues cares, una societat urbana secular, i una societat rural religiosa, lluny potser, de les impressions que es tenen des d’Europa.

El resultat final, amb una majoria de més del quaranta per cent de vots pels islamistes moderats de l’AKP, obre una sèrie d’incògnites en un futur més o menys llunyà. En primer lloc quina efecte produirà en el poderós estament militar, guardià de la constitució i la laicitat de l’Estat, i en segon lloc en els partits laic i nacionalista, ambdós contraris a l’ingrés a la UE i que surten molt afeblits dels comicis, però per sobre de tot, la gran incògnita recau en quina reacció ha de tenir la UE enfront d’aquesta situació, i és que de l’actitud d’Erdogan al llarg dels propers mesos se’n hauran de treure les conclusions per afrontar les noves converses previstes amb la Unió.

És evident, que a poc que aconsegueixi solucionar els seus problemes interns; l’estatut del Kurdistan, el reconeixement de Xipre, i les reformes legals en relació amb els drets i llibertats; Turquia serà la gran potència estratègica del Pròxim Orient, no obstant, d’aquí a entrar a la UE hi ha un bon tros. I, sens dubte, amb una UE amb plena crisi institucional i d’identitat, l’ingrés de Turquia, amb més de 70 milions d’habitants, i amb una permeable frontera oriental, juntament amb un difícil compliment dels criteris de convergència exigits, no son la millor perspectiva.

Resulta evident que la UE ha de tenir uns importants i preferencials acords econòmics i comercials amb Ankara, només cal recordar que forma part de la OTAN i en té el segon exèrcit més nombrós darrera els Estats Units, o també l’important paper mediador que pot jugar entre orient i occident, però una cosa resulta tenir un important aliat estratègic i una de molt diferent poder digerir l’entrada del gegant euroasiàtic a la Unió.

QUINZE ANYS DESPRÉS...

2007-07-31T23:11:00.000+02:00

Aquest més de juliol s’han complert quinze anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va posar la ciutat i Catalunya a l’avantguarda mundial, tant pel seu èxit esportiu com organització. Obrir la ciutat al mar deixant enrera el seu passat industrial per construir-hi en el seu lloc barris residencials i un nou port esportiu, la nova xarxa ferroviària de Rodalies, un aeroport ampliat o l’obertura de les rondes, van augmentar l’estima i l’orgull de tots en aquelles dates.

Avui, passats quinze anys sembla que s’ha perdut aquella il•lusió col•lectiva del 92, i no és d’estranyar, el balanç d’aquests tres darrers lustres, pel que fa a l’evolució de la ciutat i de Catalunya, no pot ser precisament satisfactori. La gran inversió en infrastructures d’aquell temps no s’ha seguit als anys següents, car seguim tenint la mateixa xarxa viària que en aquells dies, mentre que el parc mòbil ha augmentat sensiblement, de la xarxa de Rodalies, què n’hem de dir, segueix en el seu estat deplorable, amb avaries setmanals i sense comptar amb les inversions necessàries, l’aeroport, tot i la seva ampliació, continua administrat pel model centralista d’AENA, que el converteix en una instal•lació de segona sense a penes vols intercontinentals, i això sí, com a seu de companyies de baix cost que, lluny de potenciar el turisme de qualitat, han convertit Barcelona en capital mundial del turisme d’espardenya, i la cirereta del pastis, la gran apagada de la xarxa elèctrica de Barcelona, fruit del deficitari manteniment de la mateixa i, no cal recordar, la paralització de la interconnexió elèctrica amb França, necessària per garantir l’abast a tot el territori i evitar apagades com les de la Costa Brava. Finalment l’elaboració d’un nou Estatut per garantir les competències i necessitats del govern i dels ciutadans de Catalunya, s’ha vist mutilat per la lectura de les Corts espanyoles i els recursos, encara pendents, davant el Tribunal Constitucional.

Avui, quinze anys després, és molt difícil sentir-se orgullós de la situació a la que la ciutat i el país han arribat, és més, és una situació vergonyosa de la que en cal exigir responsabilitats polítiques i empresarials, però el que també em preocupa molt seriosament d’aquesta situació és la tímida resposta de la societat civil, l’acceptació resignada de la realitat, aquest abaixar el cap i pensar que tal dia farà un any. Potser en un altre país, potser una altra societat hauria exigit de manera més ferma responsabilitats a aquells que les tenen per la situació generada.

Avui Barcelona i Catalunya son un indret amb uns preus i un cost de la vida de primera, amb un nivell salarial de segona i amb uns serveis públics de tercera. En aquests darrers quinze anys hem fet un mal negoci, ha arribat l’hora de dir prou. De dir prou a un govern central “amic” que des del Ministeri de Foment porta anys prenent-nos el pèl, de dir prou al govern català per no defensar amb prou fermesa les necessitats del país, i de dir prou a les grans empreses per dedicar-se només a guanyar diners i augmentar les seves cotitzacions bursátils, i no pas a garantir les inversions pel bon funcionament dels serveis bàsics que representen. Quinze anys després, qui ens ha vist i qui ens veu...

LE GRANDE CHUTE

2007-07-28T21:58:00.000+02:00

Com tots els mesos de juliol, des que tinc ús de raó, cada migdia m’assec còmodament davant el televisor per veure un d’aquells autèntics clàssics de l’estiu: el Tour de França. Son ja molts anys seguint les ascensions als grans ports dels Alps i els Pirineus o l’espectacle de la lluita individual contra el cronòmetre. D’uns anys ençà, però, aquesta cursa centenària s’ha vist absolutament desmitificada pels reiterats casos de dopatge que l’han envoltada, quatre dels cinc darrers guanyadors hi ha estat involucrats, i avui dia, encara no se sap, oficialment, el nom del guanyador de l’edició de 2006. Riis, Ulrich, Pantani i Landis han estat involucrats en casos de dopatge, sent el primer i l’últim desposseïts del seu títol, només l’heptacampió Lance Armstrong s’ha vist salvat, almenys oficialment, d’aquesta xacra.

Després d’un hivern dur pel món del ciclisme, amb les confessions de Riis, i les conseqüències de “l’operació Port”, aquest havia de ser el Tour més net dels darrers temps, amb el compromís de bona conducta signat per corredors i equips, i l'excusió de tots els involucrats en caos de dopatge. Res més lluny de la realitat, el gran favorit, Alexandr Vinokurov, dóna positiu després d’exhibir-se en la contrarrellotge i guanyar la segona etapa pirinenca, i el líder i virtual guanyador, Michael Rasmussen, és expulsat, a cinc dies d’arribar a París, pel seu propi equip, després de no haver-se sotmès a controls preventius el més de juny. Tot plegat deixa la cursa tocada de mort i els corredors sota sospita permanent. Un any més s’ha parlat més de controls i anàlisis que no pas d’esport, i únicament, l’emocionantíssim desenllaç de la prova, amb una última contrerrellotge d’infart, faran oblidar una mica l’escàndol global de la darrera setmana de competició.

No sembla fàcil trobar la solució a un fenomen, que en major o menor grau, s’ha produït reiteradament en el món del ciclisme, els compromisos d’equips i corredors semblen autènticament paper mullat, i la lluita policial i judicial de països com França o Bèlgica, no es veuen correspostes per d’altres estats, a més, la guerra oberta entre la UCI i Tour pel control del ciclisme, no beneficia en res les esperances de solució al problema.

Sense cap mena de dubte, ha arribat el moment de la reflexió i de començar a actuar de veritat per acabar amb els tramposos, controlar estrictament els ciclistes en la seva preparació, impedir les concentracions individuals, fer autèntica vida d’equip o estar un any sense ciclisme poden ser algunes de les idees a debatre perquè el proper juliol el Tour torni a ser la grande boucle.

MANCA DE LIDERAT

2007-07-24T18:49:00.000+02:00

Recentment, en pràcticament totes les converses mantingudes amb amics i coneguts, relatives a la política catalana, i en alguns articles que he pogut llegir a la premsa escrita, sorgeix un denominador comú, una idea reiterativa que amb independència del color polític dels interlocutors, no deixa de ser preocupant per aquells que ens estimem el país, la manca de liderat que demostra el president de la Generalitat, José Montilla.

Deixeu que m’expliqui, a diferència de la grandíssima figura de Jordi Pujol i en menor mesura de Pasqual Maragall, grans figures de la política catalana recent, i que sempre van entendre i desenvolupar, cada un a la seva manera, la importància del càrrec que ostentaven, President de la Generalitat de Catalunya, donant-li notorietat i projecció exterior, opinant i creant opinió sobre les grans qüestions de país, de política espanyola o internacional, cada vegada, de les poques que sento manifestar-se José Montilla, tinc més la sensació d’estar escoltant el primer secretari del PSC, que no pas el President de la Generalitat. Un president que sembla “fugir d’estudi” en les grans qüestions de país, que no és mulla per res i al que cada vegada sembla que el càrrec li va més gran o li resulta més indiferent, que ni s’il•lusiona ni es capaç de generar il•lusió i confiança en la societat civil del nostre país.

Cada dia que passa se’m consolida més aquesta sensació, que el President Montilla, ni es creu, ni li agrada el càrrec, que per “ordres de Ferraz” li ha tocat ostentar, Montilla ha esdevingut un president tant gris en l’exercici de les seves funcions com en el seu cartell electoral, (era en blanc i negre), un president que encapçala un govern sense programa, sense ambició i sense il•lusió; en definitiva, un president que em recorda moltíssim aquells comissaris polítics de les antigues pel•lícules de la guerra freda entre espies russos i americans.

I és que, probablement, Montilla, no representi més que això, una espècie de comissari polític del seu partit, al que les circumstàncies polítiques i la política d’aliances, recordem els ridículs 37 diputats que va treure en les eleccions del novembre passat, han dut a presidir el govern de Catalunya, una persona gris i de segona fila que ha anat apartant, dins el seu propi partit, aquells que no convergien amb les seves idees, arquitecte del primer tripartit i actor principal en el segon, Montilla no coneix, ni estima profundament, ni parla correctament la llengua del país que les circumstàncies l’han dut a presidir.

Catalunya mereix molt més que això, Catalunya necessita un líder, algú que estimi el país, que el dirigeixi i que es cregui la seva tasca, algú que opini i que es mulli en les grans qüestions que afecten als catalans i que no es limiti a tirar “pilotes fora”. Però sobretot, algú que es cregui el seu càrrec, la seva importància i prestigi, i no viatgi a Lisboa, en visita oficial, amb vols de baix cost. Catalunya no s’ho mereix, i els que ens estimem el país tampoc.

LÍMITS I LÍMITS

2007-07-23T19:41:00.000+02:00

Nova proposta del tripartit i nova proposta que fa esgarrifar, d’aquesta manera, i segons està estudiant el Departament de Medi Ambient, amb l’aval del govern català, a partir de la propera tardor, només es podrà circular a una velocitat màxima de 80 km/h en totes les vies dels setze municipis de la primera corona de Barcelona. Aquesta proposta, justificada pel conseller de torn, emparant-se en les exigències de la Unió Europea relatives a la qualitat ambiental, ja no sé ben bé com interpretar-la; si com una trava més en el desenvolupament del país, si com una proposta per desviar l’atenció o una nova plasmació de la manca d’un autèntic full de ruta del govern.

I és que, sembla poc creïble que la reducció de fins a un terç en el límit màxim de velocitat sigui la solució als problemes de pol•lució existents a l’àrea de Barcelona, i encara menys, que aquesta mesura sigui la pedra filosofal en la millora de la qualitat ambiental d’una gran ciutat, sembla que molt abans de l’aplicació de mesures que atempten directament contra el progrés, el desenvolupament i la mobilitat, tenen molta més prioritat l’aplicació d’altres polítiques, com per exemple, una gran inversió en infrastructures públiques per tal de minimitzar l’ús diari del transport privat, cal recordar que en molts casos l’ús del transport privat no és un plaer per l’usuari, sinó l’única alternativa viable per desplaçar-se fins al lloc de treball en un temps raonable, així, molt s’ha de parlar de la manca de transport que pateixen molts polígons industrials o la manca de transport públic en moltes ciutats de la corona metropolitana.

Així mateix, tampoc s’ha tingut en compte el sector del transport, ja sigui de persones o mercaderies, sector, que en bona mesura, tota la seva activitat depèn de la seva rapidesa i capacitat de mobilitat. La reducció dels límits de velocitat, previstos en un primer moment a la primera corona de Barcelona i posteriorment a tota l’àrea metropolitana, arribant fins a Martorell, Terrassa o Granollers, suposa una greu limitació en les seves possibilitats, eficiència i condicions de treball.

Però la proposta es desacredita per si sola, quan des de la mateixa conselleria s’afirma que aquests límits només s’aplicaran en algunes hores, i probablement de nit i matinada, es torni als límits genèrics fitxats pel Codi de Circulació. Per tant si em moltes hores del dia els accessos a Barcelona estan col•lapsats i de nit no s’aplica aquesta reducció de velocitat, quin sentit ambiental té la mesura? Té sentit aplicar uns límits als que pocs cops s’hi arriba? O, ja que s’han encarregat nous radars per fer-la efectiva, ens trobem davant una nova mesura recaptatòria encoberta?

Per tant, davant la seva feblesa d’arguments, esdevé poc justificada, i torna a ser una exigència més, una nova volta de cargol als conductors, quan les administracions públiques segueixen en la mateixa posició, rentant-se les mans i donant la culpa de tot als ciutadans. Aquesta mesura, es podria justificar si hi hagués una excel•lent xarxa de transport públic i grans centres de distribució de mercaderies, entre d’altres, mentre això no sigui així, aquesta està totalment fora de lloc.

THEO PAPALOUKAS, SIMPLY THE BEST

2007-07-18T20:47:00.000+02:00

No és només una estrella, no és només un crack, no és només un líder, no és només un geni, no és només el més valuós, no és només el més determinant, no és… sobren els qualificatius per expressar el tipus de jugador que és Theo Papaloukas, sobren perquè aquests es resumeixen simplement en un, així de senzill, així de simple i així de contundent, Theo Papaloukas és el millor!

Aquest atenenc s’ha convertit pel seu caràcter guanyador i lideratge en el jugador més determinant del vell continent, fred i calculador, imaginatiu i metòdic, combina a la perfecció el seu domini del joc col•lectiu amb un innat talent individual; capaç de fer jugar un equip com a tal i a la vegada ser-ne el jugador desequilibrant, jugant i repartint joc, imposa el ritme de partit i el tipus de joc que més s’adequa als interessos del seu equip, sent com una prolongació de l’entrenador dins el parquet.

Theodoros Papaloukas és un base de 2 metres i 90 quilos capaç de jugar també de 2 i de 3, magnífic en la visió de la passada interior, la passada en salt, una de les accions més difícils de dominar en el món del bàsquet, i en les penetracions a cistella tant per la seva dreta com per la seva esquerra, combinades amb una excel•lent tècnica individual i un més que acceptable llançament exterior l’han convertit, per segon any, consecutiu en el jugador més valuós de l’Eurolliga.

L’estiu del 2002 Papaloukas va abandonar l’Olimpiacos i va emprendre l’aventura russa incorporant-se al milionari projecte del CSKA de Moscou, de la mà del seu mentor Dusan Ivkovic; campió de Lliga en cada una de les temporades que ha jugat a Moscou i de les 3 darreres edicions de la Copa, ha estat, no obstant, a la competició continental on ha mostrat la seves qualitats, arribant 5 cops consecutius a la “Final Four” de l’Eurolliga, i disputant-ne les dues darreres finals, ja amb Ettore Messina a la banqueta. No només el CSKA Moscou ha tingut el privilegi de poder gaudir de les seves actuacions, també els grans resultats que ha obtingut últimament la selecció grega molt tenen a veure amb la presència i el joc de Papaloukas, campiona d’Europa a Belgrad el 2005 i sotscampiona del Món al Japó, on tots recordarem durant molt temps la gran victòria de Grècia en semifinals, enfront la selecció dels Estats Units, formada pels superprofessionals de la NBA, que poc van poder fer contra el joc de conjunt dels hel•lènics magistralment dirigits per Papaloukas.

I és que és en aquests grans partits on el grec esdevé determinant, les seves memorables actuacions en les finals de Praga i Atenes, enfront Maccabi Tel Aviv i Panathinaikos, respectivament, així com el seu lideratge dins i fora de la pista, sent la l’han convertit en el jugador franquícia de la competició, i és que, amb les seves qualitats i els seus defectes, Papaloukas, sigui possiblement el millor jugador que mai hagi vist dins una pista de bàsquet.

Molt s’ha especulat aquest estiu sobre la seva possible marxa a una franquícia de la NBA, no obstant, Papaloukas finalment ha estat fidel al seu club i ha decidit renovar el seu contracte, fins al 2010, amb el CSKA de Moscou, d’aquesta manera, el base grec passa a tenir el millor contracte que mai cap jugador hagi tingut al bàsquet europeu. A més, al igual que en el seu dia va fer Dejan Bodiroga, demostra ser un jugador intel•ligent, apostant per quedar-se a Europa, on cada partit i cada competició son importants, i dóna carbasses a l’aventura americana, on darrerament la competició s’ha convertit més en un circ-espectacle, que no en una lliga de bàsquet amb riquesa de recursos tàctics i tècnics.

Tres anys més per engrandir la llegenda, tres anys més per fer del CSKA de Moscou la primera gran dinastia del bàsquet europeu al segle XXI.

BICING, ÈXIT O COM MORIR-NE EN L'INTENT

2007-07-15T22:23:00.000+02:00

Excepcional i molt sorprenent, no es pot qualificar d’altra manera, l’acollida que ha tingut entre els ciutadans aquesta nova modalitat de transport urbà per la ciutat de Barcelona, el bicing. La possibilitat de llogar una bicicleta durant un període màxim de trenta minuts, per tal de realitzar un desplaçament curt per la ciutat entre les més de cent estacions de que es composa la xarxa. Els pràcticament vuitanta mil associats que en els pocs mesos que fa que es va posar en marxa aquest servei, parlen per si sol de la seva bona acollida. I és que allò que va començar com una manera alternativa de desplaçar-se per la ciutat, ha acabat desbordant totes les expectatives que tenia l’Ajuntament, i és que no oblidem que el nostre, a diferència, per exemple, de Bèlgica o Holanda, no és un país on hi hagi la cultura de la bicicleta.

Si bé és cert que el seu més que sorprenent èxit el podem atribuir a una combinació de factors, com el fet que el servei s’hagi implantat en l’època de primavera-estiu, idònia per gaudir del clima, o el baix cost d’inscripció, sis euros anuals, que fins fa poc costava donar-se d’alta del mateix, i que serà en les èpoques de més mala climatologia on s’hauran d’extreure les conclusions globals, cal valorar-ne la notable implantació que ha tingut entre els diversos segments de la població, no obstant, també s’haurà de prendre bona nota de les seves mancances, com la manca de bicicletes a determinades hores en algunes estacions o la ràpida reparació de les que pateixin alguna avaria, entre d’altres.

Amb els seus punts forts i dèbils, aquest podria resultar un bon sistema per desplaçar-se per zones de la ciutat sense grans desnivells, i al mateix temps, descongestionar el transport privat o públic, no obstant, considero que també s’hauria de dur a terme una campanya de seguretat vial destinada als usuaris d’aquest servei, i es que són molts els seus usuaris que no respecten, ni per casualitat, la senyalització vial, posant en perill la seva seguretat i la dels altres, estic tip de veure gent saltar-se semàfors en vermell o no respectant els límits del carril bici, circulant per la vorera, actituds de les que en resulten impunes els seus autors. Cal ser conscient de que aquest és un mitjà de transport més, i com a tal, s’ha d’ajustar a la normativa vial amb les seves normes i possibles sancions. Al mateix temps, al meu entendre, també resultaria necessària la utilització de casc, obligatori en tots els ciclistes que circulen per carretera, o la d’objectes reflectants per la conducció nocturna.

Aquesta sigui, probablement, una gran idea, de la que amb el temps puguin anar-se’n modificant i millorant aspectes, però sobretot, una idea exportable a d’altres municipis de la corona metropolitana on els desplaçaments interiors no estan tant ben coberts com a Barcelona, la densitat del trànsit és inferior i els llargs desplaçaments a peu son més habituals. Ara cal treballar per consolidar-la, per adequar-la al dia a dia, i sobretot, per que aquesta no es converteixi en una moda passatgera, en definitiva, proporcionar les condicions adequades perquè el bicing no mori d’èxit.

COREA DEL NORD: L'ESTAT PRESÓ

2007-07-15T20:27:00.000+02:00

Estimaràs el líder sobre totes les coses..., d’aquesta manera es titula un esplèndid documental produït i emès per Cuatro, que vaig tenir l’oportunitat de veure diumenge passat, en aquest, un grup de periodistes de diverses nacionalitats entren, camuflats de turistes, a Corea del Nord per intentar reflectir la realitat del país més hermètic del món.

El reportatge consisteix en un tour de quinze dies pel país, acompanyats de censors i comissaris polítics, per tal que només es filmés o preguntés allò que les autoritats volen, qualsevol pregunta o filmació no permesa, es motiu d’expulsió immediata del país. En ell, es mostra una societat que viu en una permanent presó de les idees i de la llibertat individual, un país fortament militaritzat i en permanent estat d’alerta davant un enemic capitalista inexistent, però per sobre de tot, les immenses contradiccions i penúries que viu aquell territori, al nord del paral•lel 38, que a la fi de la Segona Guerra Mundial va patir el seu alliberament més cruel, caure sota la tutela asfixiant del comunisme.

Segons mostra el documental, a Corea del Nord es continuen realitzant desfilades militars d’alt contingut patriòtic, més pròpies dels règims totalitaris europeus del segle passat, manifestacions políticament dirigides de fervor nacional i d’adoració, quasi divina, vers el seu líder Kim Jong-Il, al qual està prohibit donar l’esquena, fins i tot, als seus retrats. Corea és un estat amb un milió de soldats, i tres milions de reservistes, pensat i creat per defensar-se d’una possible invasió i que diu haver realitzat amb èxit, els primers assaigs nuclears. Però el manteniment d’aquesta situació té un preu, un estat hermèticament tancat en si mateix, sense llibertat de premsa, telefonia mòbil ni internet, sense comunicació amb l’exterior llevat d’uns pocs vols setmanals a Rússia o la Xina. Un país que no deixa de ser una gran contradicció, autopistes de cinc carrils sense cap cotxe que hi circuli, immensos camps de conreu cultivats amb eines del segle passat, trasllats forçats de població i misèria, molta misèria col•lectiva, tant intel•lectual com econòmica.

Aquestes son les conclusions i les realitats d’una breu aproximació al dia a dia del país, una realitat que prohibeix a qualsevol estranger sortir sol al carrer, que impedeix filmar, preguntar i opinar, on cada acció no controlada resulta una potencial amenaça per a la seguretat nacional. Un estat aïllat i presoner de les seves pròpies mentides, fins que com a Albània, la censura no doni l’abast per camuflar la realitat exterior. Mentrestant, el règim estalinista de Pyongyang segueix amb el clàssic comunisme del morro fort, i amenaça al món amb els seus suposats míssils nuclears, un sistema que seguirà tenint a Corea del Nord el seu darrer baluard.

GINGUETES A LA PLATJA

2007-07-12T19:48:00.000+02:00

Amb l’arribada del bon temps les activitats a l’aire lliure es multipliquen, en aquest sentit, l’Ajuntament de Badalona ha permès, com cada estiu, la instal•lació de guinguetes a la platja. Com a novetat d’aquest estiu se’n ha instal•lat una a la Platja dels Pescadors, enfront l’estàtua de Roca i Pi, ara descongestionada de les barques de pesca que s’hi amuntegaven abans de la construcció del port. Aquests establiments, segons la normativa, poden romandre oberts fins les 3 del matí, fet que ha aixecat crítiques entre els veïns queixosos del soroll i la música que han de suportar.

Anar a prendre una copa en aquests indrets és una bona manera de passar les nits d’estiu, podent gaudir d’un clima benigne com el nostre. A més, la seva bona ubicació, i el bon ambient que s’hi respira, han donat certa notorietat al local en les seves primeres setmanes d’obertura. No obstant, i en aquest cas, degut a la seva ubicació, la proximitat de l’establiment al habitatges de la Rambla i carrers adjacents, ha causat la desaprovació d'alguns veïns i al mateix temps han generat debat entre partidaris i detractors de la mateixa.

Veient l’exemple d’altres ciutats en la gestió d’aquests establiments, Mataró en pot ser un bon exemple, resulta evident que les condicions de la seva platja son diferents de la nostra, i la ubicació dels habitatges molt més allunyada, permet el seu funcionament sense problemes en platges urbanitzades, i al mateix temps, la seva contaminació acústica resulta inferior.

Sembla per tant, que s’imposa una solució de consens a la problemàtica generada, i de la que l’Ajuntament n’ha de prendre bona nota, una solució de sentit comú, que passa per la ubicació d’aquests establiments, en la mesura del possible, en zones de platja allunyades dels edificis o en cas contrari, una disminució evident dels decibels. La platja és un espai únic de la nostra ciutat que cal aprofitar la major part del temps possible, i del que cal fer-ne un ús acurat i racional en benefici de tots.

ESPORT INSTITUCIONAL

2007-07-09T21:48:00.000+02:00

Recentment ha aparegut a la premsa catalana una notícia que no deixa de posar de manifest les especials relacions econòmiques que mantenen els clubs esportius i les institucions públiques. En una roda de premsa, el president del Bàsquet Manresa, SAE, Josep Vives, es queixava que ni la Generalitat ni la Diputació de Barcelona posaven els 600.000 € necessaris perquè l’entitat pogués quadrar el pressupost, de 3’3 milions d’euros, i jugar la propera temporada a la lliga ACB.

El conjunt d’aquestes ajudes genera una sèrie de dubtes i reflexions al respecte que cal contextualitzar. En primer lloc, resulta evident, el fet que tenir un equip de la ciutat o del territori portant-ne el seu nom en una gran competició, ja sigui a nivell nacional o internacional, resulta un atractiu i una potencial promoció econòmica o turística gens menyspreable per cap ciutat o demarcació. En segon lloc, la fàcil explicació i la difícil fiscalització de la corresponent partida econòmica. I en tercer lloc, el poc debat polític que la mateixa genera tant entre la ciutadania com entre les forces polítiques.

Però més enllà de que si aquestes ajudes o subvencions son amb dret a llei o contràries a la mateixa, no de manera directa com potser sí indirectament, així molt s’hauria de parlar en relació a si aquestes produeixen un atemptat contra la lliure competència entre entitats privades en funció del total de les mateixes. D’aquesta manera, i seguint l’exemple del bàsquet, dos dels grans clubs de la lliga, Unicaja de Màlaga i TAU Ceràmica de Vitòria, reben important finançament de la Junta d’Andalusia i de la Diputació Foral d’Àlaba, que els ha permès, en poc temps, donar un salt importantíssim a nivell competitiu. En l’àmbit internacional, també el govern israelià ha subvencionat en algunes èpoques el Maccabi Tel Aviv, com a gran ambaixador esportiu del país hebreu. En d’altres esports la cosa pot ser més sagnant, el Portland San Antonio de Pamplona s’ha fet un nom en el món de l’handbol mundial gràcies a les ajudes de la Diputació Foral de Navarra, però el cas més sospitós no deixa de ser el BM Ciudad Real, un club sorgit del no res, que compta amb probablement els millors jugadors del món, i que declara unes fitxes molt baixes per la qualitat dels mateixos. En aquest cas més del 50% del pressupost de l’entitat prové de la Diputació de Ciudad Real, al igual com pràcticament tot el seu patrocini. Més enllà dels avantatges o inconvenients d’estar domiciliat en un territori foral, i per tant subjecte a possibles tipus impositius diferents, com succeeix en els exemples esmentats, el que sembla clar que hauria de generar un debat polític son, les quanties de les ajudes destinades a aquestes entitats.

Un debat que s’hauria de tancar amb algun tipus de normativa al respecte, destinada a la fiscalització de les mateixes per tal de mantenir l’esperit esportiu de la competició i el destí de les subvencions públiques, evidentment, les institucions son lliures d’escollir a quines entitats concedeixen ajudes o subvencions procedents de diner públic, el que sembla clar és que cal regular, marcant-ne uns marges, pel que respecta a la seva quantia i el seu destí, si no amb els anys ens podem trobar més que davant competicions esportives, davant competicions institucionals.

FÒRUM vs. AMERICA'S CUP

2007-07-04T22:45:00.000+02:00

Tota gran ciutat té l’obligació per tal de dinamitzar la seva economia i projectar una imatge al món, d’intentar organitzar grans esdeveniments de caràcter internacional, del seu èxit o fracàs en depenen el seu prestigi, i amb aquest, el fet de que la mateixa sigui fàcil de situar al mapa. Aquest fet comporta una important campanya de prestigi per les seves empreses, i com a conseqüència poden multiplicar-ne les inversions estrangeres.

Recentment, Barcelona i València han estat seu de dos d’aquests grans esdeveniments de ressò mundial, el Fòrun de les Cultures Barcelona 2004 i la America’s Cup València 2007. Dos esdeveniments ben diferents que han finalitzat amb èxits radicalment desiguals.

Barcelona, després del gran èxit dels Jocs Olímpics del 92, ha perdut part del seu prestigi amb un esdeveniment, el Fòrum, que avui dia molts de nosaltres encara no sabem en què consistia i què significava, a part d’una gran operació d’ordenació urbanística d’una part de la façana marítima de la ciutat. El Fòrum, basat en un suposat diàleg intercultural, no va definir clarament ni objectius ni conclusions, i el seu èxit de participació i de públic va ser més aviat escàs, això sí, part del material es va haver de vendre en subhasta pública a la fi del mateix, per tal de pal•liar-ne part del dèficit acumulat.

Per contra València va apostar fortíssim per acollir la competició esportiva més antiga del món, la America’s Cup de vela. Nascuda el 1851, i després de successives edicions als Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, la victòria del sindicat suís Alinghi en aigües d’Auckland, ha portat la competició a Europa per primera vegada. El defensor de la “Copa de les Cent Guinees”, la Societat Nàutica de Ginebra, havia d’escollir la seu on defensar el títol, moltes ciutats europees van presentar la seva candidatura, d’on Barcelona en va ser eliminada en la penúltima ronda pel seu poc entusiasme en acollir-la, per la seva banda, València es va imposar a les finalistes Lisboa, Marsella i Nàpols, i des del 2003 una gran operació urbanística ha transformat la fisonomia marítima del port de València. Però aquesta no és l’única actuació realitzada abans de l’inici de la competició pròpiament dita, els preparatius que ja comencen més de 3 anys abans de celebrar la competició amb la construcció de les seus i els entrenaments i posada a punt dels diversos sindicats desafiants; posteriorment amb la disputa de la Copa Louis Vuitton, on tots els desafiants s’enfronten entre ells per aconseguir la plaça de challenger i disputar la Copa al sindicat defender.

Aquests son dos models d’esdeveniments diferents, l’un clàssic, prestigiós, destinat a un públic molt concret, amb la participació de patrocinadors molt potents i una capacitat d’atracció d’un públic molt divers però en la seva majoria d’un alt poder adquisitiu; l’altre innovador, imprecís, sense antecedents ni grans patrocinadors i dirigit a un públic genèric.

El Fòrum, sense un objectiu ni unes conclusions, va fracassar pel poc interès que va generar i que en dificulta seriosament la celebració de noves edicions, una trobada basada en uns avorrits diàlegs sobre la situació al món que finalitzaren sense conclusions clares. Per contra, a la America’s Cup, Alinghi i Emirates Team New Zealand ens han ofert una grandíssima final, set emocionantíssimes regates amb finals ajustadíssims i decidides per petits detalls, el millors navegants i la més alta tecnologia competint al màxim per la copa més desitjada de la vela mundial, acompanyades, al mateix temps, d’uns espectaculars èxits de públic i audiència, que ens ha enganxat, també, a aquells que fins fa poc érem profans en aquest esport.

El Fòrum no representarà ni un abans ni un després en la història de Barcelona, únicament, una reordenació urbanística d’una àrea de la ciutat i la construcció d’unes instal•lacions de difícil aprofitament futur, però la pèrdua d’empenta de la ciutat també es plasma en no organitzar els Mundials d’atletisme de 2013al ser derrotada per Moscou. València, per contra, tindrà un abans i un després de la America’s Cup, una competició que ha situat la ciutat al món, i que deixarà resultats positius a la seva organització i un enorme benefici econòmic a la ciutat. Avui, després de la victòria del sindicat suís, València torna a tenir molts números per repetir l’organització de la 33a. edició de la competició, d’això en podem dir apostar sobre segur.

RENFE, SANT TORNEM-HI

2007-07-02T21:40:00.000+02:00

Frustració, resignació, impotència, aquests son alguns dels sentiments més comuns als que els usuaris habituals de la xarxa de Rodalies de RENFE a Barcelona ens hem acostumat. Poques coses més cal explicar al voltant del servei, que sobretot, al llarg del darrer any i escaig, ens ha estat donant aquesta empresa pública, i que han convertit l’anada o tornada de la feina, la universitat, l’escola o el lleure, en una autèntica loteria que pot acabar en forma de cursa d’obstacles fins arribar al destí final.

El descarrilament, la matinada del passat divendres 22 de juny, d’un tren Euromed a l’entrada de l’estació del Prat, ja no ha estat la gota que ha fet vessar el got, cosa que va succeir ja fa molts mesos, i que ja amenaça amb filtracions i goteres al pis de baix, sinó una nova plasmació del caos que es viu a la xarxa, i que ha posat de manifest, una vegada més, totes les mancances dels serveis oferts i la incapacitat de reacció dels organismes competents.

El servei que ofereix RENFE ha arribat a la situació de col•lapse i saturació degut a la manca d’inversions per part de l’ens competent. Una manca d’inversions que es reflecteix sobretot a les vies, als sistemes de senyalització i a les instal•lacions, no així al material mòbil, que amb l’entrada en funcionament dels nous trens Civia, ha millorat la comoditat que, ja de per si, tenien els anteriors trens.

El gran problema, i motiu del col•lapse del servei, es localitza en el fet que només existeixen 2 túnels ferroviaris que creuen Barcelona, un d’ús exclusiu per Rodalies i l’altre compartit amb d’altres tipus de trens, Regionals, Talgo o Express, aquest fet impedeix la millora en la freqüència de pas dels combois i al mateix temps mutila qualsevol capacitat de reacció en cas d’alguna incidència. Rodalies Barcelona té avui les mateixes infrastructures ferroviàries de fa més de trenta anys, però amb unes necessitats i demandes de mobilitat que han canviat substancialment.

Les mesures recentment adoptades pel Ministeri de Foment, com la devolució immediata del bitllet els dies que hi hagi retards superiors als 20 minuts, o les promeses de majors inversions i la fi de les avaries un cop finalitzada la construcció del TGV fins a l’estació de Sants, ja no se les empassa ningú. No obstant, el traspàs de la gestió de Rodalies de l’Estat a la Generalitat, així com de les seves corresponents partides pressupostàries, tal com reclamen govern i oposició a Catalunya, no serà una solució immediata a tots el problemes degut a la situació actual de les infrastructures, possiblement aquest traspàs si que comportarà l’adopció de mesures més concretes i amb major rapidesa d’actuació, però sembla que la possibilitat de que la gestió del servei estigui en mans privades o bé, que diversos operadors privats puguin utilitzar les mateixes vies, donant així per finalitzada la concessió en exclusiva a RENFE, ja sigui per serveis de mercaderies o de viatgers, son opcions de futur que s’hagin de descartar.

Davant d’aquesta dicotomia, les autoritats competents hauran de decidir, en el seu moment, entre el model ferroviari francès, basat en una gestió pública amb un sol operador de titularitat estatal SNCF, o bé el model britànic, amb diversos operadors que comparteixen les mateixes infrastructures. Temps al temps, però és evident que aquest és el “road map” que les autoritats competents haurien de seguir per millorar la sagnia que avui son les Rodalies de Barcelona, una sagnia que no s’acabarà d’avui per demà.

RITORNA IL MITO DELLA VNERA

2007-06-30T20:50:00.000+02:00

Bolonya és un nom que sempre anirà indissolublement lligat al bàsquet, i és que pensar en Bolonya és pensar en la Virtus. Nascuda com una secció de la Società Educazione Fisica Virtus als anys 20, arrel de que 5 membres de l’entitat van començar a practicar, de manera casual, aquest esport, no fou fins la segona meitat dels anys 40 que la Virtus esdevingué un referent en el “pallacanestro”. El primer “scudetto” va arribar l’any 1946, i amb tres més de consecutius, guanyats de manera incontestable segons les cròniques de l’època, va néixer “il mito della Vnera”. A partir d’aquells moments, i al llarg de la seva història, grans jugadors com Augusto Binelli, Roberto Brunamonti, Renato Villalta, Arijan Komazec, Pedrag Danilovic, Claudio Coldebella, Kresimir Cosic o Marco Bonamico han vestit la “smanicata bianconera”.

Les dècades dels 60 i 70 van passar amb més discreció que èxits al si del conjunt bolonyès, però el trasllat al nou pavelló de Piazza Azzarita, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Roma de 1960, va permetre donar un salt de qualitat a l’entitat, elevant de manera considerable el nombre d’abonats i conseqüentment augmentant-ne el seu potencial econòmic.

No obstant, no va ser fins al 1981 que la Virtus va tenir la seva primera gran oportunitat a la Copa d’Europa, però el Maccabi Tel Aviv es va interposar (80-79) entre els bolonyesos i el ceptre continental, en la encara avui recordada final de Strasbourg. 17 anys va haver d’esperar la parròquia bianconera per tornar a estar presents a una final de la màxima competició continental, va ser a la Final Four de Barcelona l’any 1998, on aquesta vegada sí, derrotant l’AEK Atenes, la Virtus es va proclamar campiona d’Europa per primera vegada. Sens dubte, els anys 90, amb la Recopa guanyada enfront el R.Madrid el 1990 a Florència i la final del 2000, perduda davant l’AEK Atenes, així com l’inici del segle XXI, son l’època més brillant del club, que dirigit des de la banqueta per la mà d’un jove Ettore Messina, conquereix, a més, 5 legas i 4 coppas a nivell nacional. Però per sobre de tot, sempre quedarà en el record dels afeccionats al bàsquet la gran temporada 2000-2001, amb una plantilla de somni, amb jugadors com Manu Ginobili, Matjaz Smodis, Antoine Rigaudeau, Rashid Griffith, Alessandro Abbio, Hugo Sconochinni, David Andersen, Marko Jaric o Davide Bonora, va conquerir lliga, copa i la segona Copa d’Europa, ara ja rebatejada Eurolliga, en un emocionant cinquè partit al Pallamalagutti de Bolonya enfront el TAU Vitòria.

La temporada següent, amb un equip tant o més potent, estava destinada a repetir èxits i marcar dinastia a nivell continental, però la sorprenent derrota a la Final Four de Bolonya davant el Panathinaikos, liderat per Bodiroga a la pista i Obradovic des de la banqueta, va ser un cop duríssim per un equip de llegenda, que només va poder guanyar la Coppa. A final de temporada la plantilla es va desmantellar, i l’entitat, ofegada pels deutes econòmics, es descendida, l’estiu de 2003 a la segona divisió, d’on trigarà 2 anys a sortir-ne, ara, finalista de la Coppa i de la Lega, torna a ocupar el lloc que mai hauria d’haver perdut en el concert italià i continental, la propera temporada la Virtus Bolonya tornarà a l’Eurolliga per la porta gran, les tenebres han quedat enrera, desafiant a Europa... ritorna il mito della Vnera.

LA NIT DEL FOC

2007-06-28T22:49:00.001+02:00

La nit de Sant Joan, la nit del foc, la nit de les bruixes, és una de les més curtes de l’any, una nit especial, on les famílies es reuneixen al voltant de la taula, per menjar la tradicional coca i celebrar a l’aire lliure l’entrada de l’estiu.

Milers de petards i fogueres qüestionen la foscor, en el curt període entre el crepuscle i l’alba, mentre l’olor de fum i pólvora impregna les nits de calma i carrega, el ja de per si, xafogós ambient costaner. Llum i soroll per allunyar els mals esperits, que segons la llegenda, pul•lulen més que mai al llarg d’aquesta nit.

Com cada any, ja de matinada, vàrem anar a la platja d’El Masnou a celebrar la revetlla, acompanyats de la humitat de la brisa marina i del relaxant so del mar, per obrar la tradicional foguera, un foc que escalfa i hipnotitza aquells que contemplen el seu crepitar, sota els estels de la nit.

ATZUCAC NACIONAL

2007-06-27T21:34:00.000+02:00

No hi ha manera, no ho entenen, un nou partit d’una selecció nacional, en aquest cas la d’Euskadi, i nova polèmica política generada, com no podia ser d’alta manera, pels mitjans de comunicació de Madrid, la caverna mediàtica. El partit, de caràcter amistós, es va jugar el passat dimecres 20 de juny a la localitat veneçolana de San Cristóbal, i servia com a test per a la selecció local de cara a la Copa Amèrica que d’aquí a pocs dies es disputarà al país sud-americà.

La polèmica, una vegada més, la reclamació de la oficialitat de les seleccions basques, en aquest cas la de futbol, acompanyada del lema, “som una nació”. I és que no ho entenen, no entenen, en primer lloc que Euskadi és una nació i té tot el dret d’expressar-ho quan i on ho consideri oportú, i en segon lloc, tampoc entenen que les seleccions basques, tenen tot el dret a reclamar la seva oficialitat, com les de qualsevol altra comunitat nacional, i és que, alguna cosa s’haurà de fer, tant a nivell nacional com internacional quan, entitats privades com les federacions de l’esport que sigui, representants de les respectives federacions, recordem-ho un cop més, no d’estats, reclamen el seu ingrés a les federacions continentals i mundials, i l’esmentada petició gaudeix d’un ampli suport popular, i més quan al mateix temps, la selecció espanyola, representant del al RFEF, només és l’equip preferit del 0’03% de la població espanyola.

Els mateixos mitjans de comunicació no paren de recordar a la seva parròquia la “il•legalitat” d’aquesta situació, i que la FIFA únicament admet com a membres de ple dret, això sí, després de fortíssimes pressions polítiques que varen concloure amb canvis als seus estatuts, països reconeguts oficialment per l’ONU. No obstant, i a part de l’exempció feta amb Anglaterra, Escòcia, País de Gales i Irlanda del Nord en la seva condició de membres fundadors, les Illes Faroe, Bermudes, les Illes Cook o Puerto Rico, entre d’altres, actuen oficialment en competicions FIFA.

En contraposició a aquest extrem, i davant la impossibilitat de competir internacionalment a nivell oficial, tampoc la constitució espanyola ens permet exercir el dret d’autodeterminació, la possibilitat que un poble o nació expressi de manera lliure i democràtica la seva voluntat de seguir pertanyent a un estat o ser independent, cosa que està recollida a la Carta de les Nacions Unides de 1945 i 1951, i a la Carta de Drets Humans de 1970.

Per tant sembla força més delicada la posició en què actualment es troba l’estat espanyol, sense preveure drets de ius cogens i a la vegada tampoc ens permet la nostra representació esportiva directa a nivell internacional, mitjançant pressions i males arts del seu govern, aquí veiem les seves posicions, ni ens permeten ser independents, ni tampoc competir a nivell internacional sense ser-ho, d’alguna manera s’haurà de sortir d’aquest atzucac.

TVC I L'USAP

2007-06-25T21:40:00.000+02:00

La llengua i la cultura son elements bàsics de la identitat d’un país, la seva defensa i promoció esdevenen un deure de les institucions públiques, així com la seva divulgació a través dels mitjans públics de comunicació. El nostre país compta, afortunadament, des de fa més de vint anys, amb dos canals de televisió públics en llengua catalana, que han ajudat en gran mesura, a la immersió lingüística i a la difusió i normalització d’una llengua i d’una cultura perseguides al llarg de quaranta anys de dictadura.

No obstant,l’entrada del govern tripartit a la Generalitat, ha suposat un canvi en aquesta dinàmica, TV3, autoproclamada la nostra, cada cop està esdevenint un mitjà de comunicació més provincià, amb una pèrdua en la qualitat global del producte ofert, i una evident espanyolització del conjunt de la seva graella, una televisió que cada cop està esdevenint més la seva.

Enllaçant amb aquest fet, i com a bon afeccionat al rugbi que sóc, resulta absolutament indignant el fet que la televisió nacional de Catalunya mostri, des de l’entrada del tripartit, un nul interès per un dels grans equips del nostre país, capdavanter en la defensa i la promoció de la nostra llengua i cultura a la Catalunya Nord, l’USAP de Perpinyà.

L’USAP, un dels quatre grans equips del rugbi francès, juntament amb Stade Français París, Biarritz Olympique i Stade Toulousain, passeja amb orgull per França i Europa la seva catalanitat; els seus colors, els de la senyera; o el seu himne, l’estaca. L’orgull de ser o sentir-se catalans, de tots els seus seguidors d’ambdós costats dels Pirineus, demostren que l’USAP és quelcom més que un equip de rugbi, plasmen, que aquest és un referent esportiu d’un sentiment nacional; només cal recordar les impressionants imatges d’aquell 1998, on més de trenta mil catalans varen omplir la graderia de l’Stade de France, a París, en la final de la lliga francesa que l’USAP va disputar i perdre enfront el totpoderós Stade Français.

Així, des de ja fa alguns anys, i gràcies a l’afany de tebior nacional que ens ha implantat el tripartit, i que alguns van gosar qualificar de “catalanisme de pluja fina”, ha esdevingut impossible seguir, ni regularment ni esporàdica, les transmissions dels seus partits. Ara, cal conformar-se en que un canal monotemàtic de televisió espanyola compri els drets d’algun partit transmès per la cadena britànica Sky Sports, i encara gràcies.

Aquesta, només és una més, de les moltes actuacions que el govern Montilla està duent a terme, dia a dia, per aprimar el sentiment de catalanitat i de consciència nacional, sense anar més lluny, únicament cal recordar la dèbil reacció del govern català arran de l’intent del govern valencià de tancar la senyal de Televisió de Catalunya al País Valencià. I enmig de tota aquesta situació, ERC, titular de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, en seguirà sent còmplice? On estan les seves idees nacionalistes i independentistes de les que tant parlaven? Tant fa perdre les idees l’exercici del poder?

BOCA JUNIORS: EL "LIBERTADOR" D'AMÈRICA

2007-06-21T22:17:00.000+02:00

Flamant campió de la Copa Libertadores per sisena vegada a la seva història, enfront el Gremio de Porto Alegre, el CA Boca Juniors, l’equip més popular de l’Argentina i de l’Amèrica del Sud, ha esdevingut d’aquesta manera el segon equip en nombre de títols en la gran competició de clubs sud-americans, i al mateix temps, en el màxim guardonat a nivell mundial, just per davant del Milan, que fa pocs dies li havia pres aquest honor, el proper mes de desembre, a Tokyo, Boca i Milan es disputaran ser el més gran d’entre els grans.

Boca Juniors és sens dubte un club especial, diferent al resta, la seva fundació, la seva història, el seu estadi, la seva afecció, la seva samarreta, el seu escut, i el sentiment "xeneize", estan envoltats d’una llegenda i d’una mística incomparable al món sencer.

Fundat l’any 1905 per cinc joves d’origen italià, del barri de la Boca, una modesta zona de la Buenos Aires on el Riachuelo desemboca a l’estuari del Rio de la Plata. Van adoptar el nom de Club Atlético Boca Juniors, per referència al barri, la Boca, i Juniors, com un adjectiu per desactivar la mala imatge que llavors tenia aquell indret. En els primers temps la samarreta va patir diversos canvis, en origen era rosa i posteriorment passà a ser blanca amb ratlles verticals negres, després de perdre-la en un partit per coincidència amb l’adversari, neix l’entranyable història de la samarreta de Boca, i on buscant una indumentària idònia, un dels seus membres es va inspirar en la bandera d’un vaixell suec, ancorat aquell dies al port de Buenos Aires, per adoptar la mítica samarreta blava amb la franja groga al pit.

Però, la mística de Boca continua amb el seu estadi, la Bombonera, seu dels seus partits com a local des de la dècada dels 40, on la passió de la seva incondicional afecció i la proximitat de les graderies amb el terreny de joc, són les més inclinades que hi ha en qualsevol estadi del món, el converteixen en una inexpugnable fortalesa pels adversaris. Tot i no ser ni el més gran, ni el més modern, ni el més còmode, ni tampoc el més bonic, cada un dels seus racons respirafutbol pels quatre costats. I és que, el seu ambient, amb cinquanta set mil apassionats seguidors, saltant i animant com un de sol, i la seva posada en escena abans dels partits resulta inigualable, amb milers i milers de paperets i banderes voleiant al vent, quan l’equip salta a la gespa; posades en escena nocturnes amb bengales i focs artificials, i d’entre totes aquestes, probablement no hi ha cap de més espectacular, com a seguidor del futbol, que veure el superclássico Boca Juniors-River Plate des de les graderies de la Bombonera.

Campió de la Copa Libertadores els anys 1977, 1978, 2000, 2001, 2004 i 2007; i de la Copa Intercontinental el 1977, 2000 i 2004, la seva història és la d’un club guanyador, d’aquells que han tingut la sort de cara en el moments decisius; 22 títols a l’Argentina i sempre a la primera divisió des de l’implantació del professionalisme, i, avui, el club més guardonat en solitari a nivell mundial, demostren que aquella esbojarrada idea dels cinc amics del barri de la Boca va ser tot un encert, poc podien imaginar que poc més de cent anys després Boca seria un gran entre els grans, que la seva història brillaria amb llum pròpia al firmament dels campions, que el seu escut quedaria petit després d’incorporar-hi les trenta estrelles commemoratives dels trenta primers títols aconseguits pel club, que seguidors de tot el mon recorrerien l’emblemàtic “caminito” per peregrinar al temple sagrat dels “bosteros”, que Boca seria considerat: “el mejor... del mundo”.

Boca, un club humil, de gent humil, sorgit d’un barri humil, en èpoques difícils, ha forjat una història, una mística i una llegenda que han seduït a milers d’afeccionats del món sencer... Des d’aquell llunyà 1905 fins avui, un conglomerat d’il•lusions, sentiments, passions, victòries i derrotes, llegendes i mística, s’ajunten sota un sol nom: Club Atlético Boca Juniors.

UN CHÈQUE EN BLEU

2007-06-19T20:31:00.000+02:00

La segona volta de les eleccions legislatives franceses, celebrada aquest passat diumenge, i amb la que es tanca un llarg cicle electoral, va suposar una nova victòria, tot i que no tan espectacular com es pensava, de la UMP, el centre-dreta francès del nou president de la República, Nicolas Sarkozy. Dels 577 membres amb que compta l’Assemblea Nacional, els conservadors n’ha obtingut un total de 313, això suposa una ratificació dels francesos cap al seu nou president, i per extensió, del primer ministre François Fillon, que podran començar a desenvolupar, immediatament i amb comoditat, el seu programa de “ruptura tranquil•la”. Aquesta ha estat una victòria absoluta de Sarkozy, del seu programa, del seu mètode i de la seva persona. Aquesta victòria dóna crèdit i suport al president per aplicar el programa presentat a les presidencials de fa poc més d’un mes, una continuació de “l’efecte Sarkozy”.

Els seus opositors, el desorganitzat, antiquat, fracturat i eternament barallat, Partit Socialista francès, ha parat la “onada blava” que indicaven els sondejos, obtenint 186 escons, tot i que la seva derrota, a pesar de guanyar alguns representants, continua sent inapel•lable.

No obstant, la victòria ho ha estat amb un marge inferior a l’esperat, i amb un nombre d’escons inferiors als que comptava fins ara la Unió per una Majoria Popular (UMP). La clau d’aquesta davallada la podem trobar en l’anunci realitzat la mateixa setmana de les eleccions, confirmat pel premier Fillon, de l’aplicació de l’IVA social, un nou impost destinat a subvencionar la cobertura social, aquest impost, previst ja al programa de Sarkozy per les presidencials, ha estat considerat per molts votants d’esquerra com una limitació al seu poder adquisitiu.

D’aquesta manera, i amb els resultats a la mà, l’agenda governamental de Sarkozy no sols no es veurà frenada, sinó ratificada per la cambra baixa de l’estat francès, i el president podrà posar en marxa el programa de reformes legislatives programades per aquest mandat, que comporten l’aprovació d’un important nombre de lleis i d’altres normatives abans de l’estiu, com seran les relacionades amb el poder adquisitiu, la reforma universitària, els serveis mínims en el transport o més control dels fluxos migratoris, entre d’altres. I és que la sintonia entre els inquilins de l’Elisi i Matignon és total per dur endavant aquestes reformes; d’aquí a l’estiu les començarem a veure en negre sobre blanc, els francesos han donat al president i primer ministre un xec en blau.

BADALONA, GOVERN CATALANISTA I DE PROGRÉS

2007-06-18T20:51:00.000+02:00

El passat dissabte 16 de maig, com a tants altres indrets del país, va tenir lloc la constitució del nou Ajuntament de Badalona. Poques hores abans, a la mateixa seu del consistori, va tenir lloc la signatura, entre Maite Arqué, Ferran Falcó i Jaume Vives, del nou pacte de govern que guiarà els designis de la nostra ciutat aquesta legislatura. Després dels resultats del dia 27, on l’anterior equip de govern va perdre quatre regidors, i d’unes llargues negociacions a quatre bandes, sembla que els aires de canvi en el consistori s’han materialitzat amb un govern format per socialistes, convergents i republicans, d’aquesta manera els nacionalistes entren al govern deixant fora ICV-EUiA, que compartiran oposició amb el PP.

El nou “govern catalanista i de progrés”, tindrà el suport de 15 dels 27 regidors del consistori, els 9 PSC-PSOE, 5 CiU i 1 ERC. A falta del definitiu repartiment de regidories, que tindrà lloc els propers dies, sembla que els socialistes assumiran: Urbanisme, Via Pública, Hisenda, Esports i Participació; els convergents: Seguretat, Convivència, Medi Ambient i Comerç i Mercats; finalment ERC assumirà la cartera de Cultura i Patrimoni. Aquest repartiment, encara provisional, suposa que les àrees amb més gruix polític les continuaran dirigint els socialistes, mentre que Convergència i Esquerra es repartiran àrees secundàries. I és que, en aquest fet, i en marcar un estil propi, dins un govern cohesionat i dialogant, s’hauran d’esforçar nacionalistes i republicans per no quedar atrapats i sumits en la manera de fer socialista, és a dir, no només estaran al govern sinó que també ho hauran de demostrar.

Molts i variats son els reptes als que haurà de fer front aquest govern, la immigració, els pisos pastera, l’acabament de les obres de la Línia 2 del metro, el comerç, la neteja de la via pública o l’habitatge entre d’altres, però, sobretot la reforma, a fons, del cos de la Guàrdia Urbana, la qual necessita un important increment d’efectius i convertir-se en un autèntic cos de seguretat, lluny de l’ens recaptador de multes de trànsit que és avui dia.
Més enllà dels grans reptes del dia a dia i del futur de la ciutat, aquest govern també haurà de tenir un canvi d’estil, un canvi basat en una forma de governar propera, escoltant al ciutadà, lluny de la distància i la prepotència amb la que s’havia actuat fins ara, però un canvi d’estil també vol dir una important reducció de l’elevadíssim nombre de càrrecs de confiança a l’Ajuntament, un personal prescindible i que esdevé una autèntica rèmora per les arques municipals, en definitiva uns canvis que han de tenir com a resultat recuperar la confiança de la ciutadania.

La veu dels ciutadans, que el passat 27 de maig van demanar canvis a l’Ajuntament, sembla que s’ha començat a escoltar, ara els actors principals ja no seran exactament els mateixos, com va dir Ferran Falcó “ara els toca a ells jugar les cartes”, donem-los cent dies de gràcia.

LISBOA, EN ESSÈNCIA

2007-06-16T21:48:00.000+02:00

Ubicada sobre set turons, com la Roma imperial, i banyada per les tranquil•les aigües de l’estuari del Tejo, Lisboa rep el visitant amb la sensació de que aquest hagi fet un viatge al seu propi passat, un passat caracteritzat pels constants desnivells de carrers estrets i tortuosos, les façanes i els edificis envellits, les voreres de mosaic o carrers mal asfaltats i esquarterats pels rails del “eléctrico”.

Magníficament descrita en els versos de Camoes o Pessoa i per la narrativa de Carso Pires, Saramago o Taburcchi, el reflex de la idiosincràcia lisboeta, el podem trobar passejant per quatre dels seus barris: la Baixa, el Chiado, Alfama i Barrio Alto. La Baixa, és la nova eixampla, de planta reticular, que uneix el Rossio, centre neuràlgic de la ciutat, amb la praça do Comercio, la porta al mar de Lisboa, construïda per ordre del marquès de Pombal després de la destrucció causada pel terratrèmol de 1755, és un espai elegant ple de comerços i terrasses a l’aire lliure. El Chiado, ubicat entre la Baixa i Barrio Alto, és l’antiga zona aristocràtica de la ciutat, plena d’antics cafès literaris com “A Brasileira”, va esdevenir un barri freqüentat per
intel•lectuals i gent de la cultura, al mateix temps, els seus carrers i places també ens recorden grans figures de la literatura portuguesa, Almeida Garrett, Luis Camoes o Antonio Ribeiro, “o chiado”, ja en temps moderns, un greu incendi ocorregut l’estiu de 1988, va destruir una part significativa del barri. Barrio Alto, antiga zona de comerciants i mariners, és l’espai lúdic de la nit jove lisboeta, amb bars i restaurants oberts fins altes hores de la nit, està format per un entramat de carrers estrets i perpendiculars que ocupen la part alta d’un dels turons més elevats de la ciutat. Alfama va ser el primer nucli habitat de la ciutat, d’orígens moriscos, jueus i cristians, s’estén a l’escarpat vessant marítim de la Colina do Castelo de Sao Jorge, la fortalesa medieval que protegia la ciutat i que avui s’ha convertit en una atalaia des de la que es pot gaudir de les millors vistes sobre la part vella; el seu entramat de carrers estrets, costeruts i recargolats, encara guarden l’encant i el record d’èpoques pretèrites, en mig d’un atapeït desordre de petites cases i construccions humils, que poc han canviat amb el pas dels anys.

Lluny d’aquí un passeig per l’avenida Liberdade des de la praça Restauradores fins al parque Eduardo VII, o el barri de Belém amb el Monasterio dos Jerónimos, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el Padrao dos Descobrimentos i la Torre de Belém que recorden el gloriós passat colonial de Portugal quan les seves flotes navegaven cap territoris més enllà del món conegut, no obstant son espais ja molt allunyats d’aquests aires d’antiguitat, malenconia i deixadesa que es respiren al nucli antic de la ciutat.

I és que, la veritable essència de Lisboa recau probablement en això, en una mirada al propi passat, un passat al que ens transporta el grinyolar del vell tramvia, enfilant els estrets carrers d’Alfama, tot sentint la trista melodia d’un fado, acariciat per la fina pluja de la tardor lisboeta.

CATALUNYA 5-ESPANYA 3

2007-06-14T22:35:00.000+02:00

Poc a poc la normalitat va entrant a formar part de l’esport català, i és que aquesta setmana, s’han enfrontat per primer cop en partit de competició oficial les seleccions de Catalunya i Espanya, l’encontre va tenir lloc a la ciutat de Jakutsk, capital de la República de Iacútia, Rússia, en el marc de la I Copa del Món de l’Associació Mundial de Futsal.

Catalunya és membre de pla dret de la Unió Europea de Futsal i de l’Associació Mundial, motiu pel qual pot participar plenament en les competicions internacionals organitzades per aquests organismes.
Més enllà del resultat, victòria catalana 5-3 amb èpica remuntada final als darrers minuts, el govern espanyol i sobretot “la caverna” política i mediàtica madrilenya ja ha reaccionat amb tota classe de desqualificacions, i és que més enllà del resultat esportiu el que veritablement cou ha estat l’encontre esportiu en si.

Les declaracions més lamentables han estat, sens dubte, les del Secretari d’Estat per l’Esport, Jaime Lissavetzky, en assegurar que “mai” hi haurà un duel oficial entre Catalunya i Espanya, obviant que el disputat a Rússia si és de caràcter oficial, i va avançar que posaria en mans de l’Advocacia de l’Estat un possible cas d’usurpació dels símbols espanyols. Per la seva banda els dirigents del PP no es van quedar curts qualificant de “pallasso” Carod-Rovira, per haver avalat el partit, o acusant els membres de la delegació espanyola de no tenir l’autorització de la RFEF per representar-la i haver fet un ús il•legal dels seus símbols, cal recordar que aquesta associació no forma part de la RFEF ni tampoc de la FIFA.
Aquest no deixa de ser un exemple més de politització d’un fet merament esportiu, i és que la notícia va ser portada a mitjans estatals fora de les seccions d’esports.

Tot aquest seguit d’actuacions, reaccions i desqualificacions, no deixen de mostrar al capdavall, un profund desconeixement de la normativa aplicable en aquests supòsits; així cal recordar que qualsevol federació esportiva de qualsevol esport, és una entitat privada, no pas un ens públic, que agrupa els clubs o les associacions d’un territori que voluntàriament s’hi han adherit, i com a institució sotmesa al Dret Privat, actua com a tal en les seves relacions amb tercers, per tant serà la federació continental o mundial la que decidirà si una entitat s’hi pot o no adherir, i com a conseqüència competir en les competicions que organitzi. Per tant qui competeix és l’equip de la federació, no l’equip de l’estat, amb independència que el territori d’aquesta federació coincideixi o no amb les fronteres administratives d’un estat. Per tant totes les pressions del Consejo Superior de Deportes, o l’embaixador espanyol a Rússia, estan fora de lloc i de competència, un estat no pot decidir ni influir sobre quines federacions poden o no competir, i és que si no s’hagués donat un Catalunya-Espanya, d’aquest campionat, dels equips participants i d’aquest esport no se’n hauria parlat mai. I és que l’Estat espanyol no té cap competència per decidir on poden i on no poden competir els equips de les federacions catalanes.
I és que de què tenen por? Té por Anglaterra d’enfrontar-se esportivament a Escòcia, Gal•les o Irlanda del Nord? Té por Dinamarca d’enfrontar-se a les Illes Faroe o Groenlàndia? O per què la selecció irlandesa de rugby està formada per les 4 provincies històriques, que administrativament formen 2 estats diferents, la República i Irlanda del Nord? Probablement el primer que alguns han d’aprendre és que les fronteres de l’esport no son les fronteres dels estats.

DEJAN BODIROGA: L’ADÉU DEL MESTRE

2007-06-12T19:05:00.000+02:00

Aquest 11 de juny ho ha anunciat en roda de premsa en un hotel de Roma, el que des del passat dijous semblava un secret a veus, s’ha acabat confirmant, Dejan Bodiroga es retira. I és que la llarguíssima ovació que li va dedicar la PallaLottomatica després de ser substituït, a poc més de tres minuts pel final del 4t partit semifinal de la Lega enfront el Montepaschi Siena, donaven a entendre que l’esplèndida carrera professional d’un dels millors jugadors de tots el temps s’havia acabat. I, veritablement, cal ser algú molt especial, perquè els teus aficionats et regalin més de deu minuts d’aplaudiments al final del teu darrer partit com a professional, a pesar de que el teu equip quedi eliminat.

La carrera com a professional de Dejan es va iniciar a Croàcia amb el Zadar, donant posteriorment el salt a l’Stefanel de Trieste, on s’hi estaria 2 temporades fent unes extraordinàries marques d’anotació i sent el jugador estranger més jove del campionat, al cap de 2 anys fitxa per l’Olimpia de Milà on aconsegueix guanyar el doblet l’any 1996, aquell mateix estiu fitxa pel Real Madrid on també s’hi estarà dues temporades en les que únicament guanyarà la Recopa d’Europa, rebatejada en aquells moments com a Copa Saporta. Un nou canvi d’aires el porta l’estiu del 1998 a Atenes on s’incorpora al Panathinaikos, a l’equip hel•lènic hi va jugar 4 temporades on va guanyar 3 lligues, però va ser a la competició continental on va esdevenir el jugador estrella del moment, Bodiroga va conduir el Panathinaikos a coronar-se campió d’Europa a Salònica l’any 2000 davant el Maccabi Tel Aviv; la temporada següent, a París, els israelians es prendrien la revenja derrotant els grecs a la final de la Suprolliga. Ja amb l’Europa basquetbolística unificada, el 2002 repetiria, i de la manera més difícil, derrotant la gran Virtus de Bolonya a la final disputada a la seva pròpia pista, remuntant fins a 13 punts de desavantatge, Dejan, amb 20 punts fou escollit MVP de la Final. Fitxa pel FC Barcelona l’estiu de 2002, i amb la Final Four a disputar a la capital catalana, amb la màxima pressió sobre les seves espatlles, assumeix el repte de portar el club al ceptre continental després de 7 intents fallits, i ho aconsegueix en una memorable final davant la Benetton Treviso al Palau Sant Jordi, Bodiroga torna a ser escollit MPV de la final, sent el primer jugador que ho aconsegueix de manera consecutiva amb dos equips diferents. A més en les tres temporades que està a Barcelona guanya 2 lligues, una Copa i una Supercopa.
Finalment l’estiu de 2005, ja amb 32 anys, fitxa per la Virtus de Roma, on hi ha jugat les dues darreres temporades de la seva carrera sense l’enorme exigència que tenia als anteriors clubs, tot i això aconsegueix un subcampionat de la Coppa i ambdues temporades arriba a les semifinals de la Lega.

A part d’aquests títols també ha guanyat 2 campionats mundials de bàsquet, Atenes i Indianàpolis, 3 Europeus i una plata olímpica amb la selecció Iugoslava.

Bodiroga és, ha estat, i serà, un dels millors jugadors de bàsquet de tots els temps, campió del món i d’Europa a nivell de club i de seleccions, només l’or olímpic se li haurà resistit, Dejan serà dels pocs jugadors, o potser l’únic, a haver conquerit les 3 grans lligues (italiana, grega i espanyola) i ser campió d’Europa amb 2 equips diferents.

Però el llegat de Bodiroga anirà més enllà dels títols i dels èxits a nivell de club i de selecció, Dejan serà venerat tant per la seva elegància i esportivitat com per la seva qualitat individual i les seves victòries, una persona educadíssima tant dins com fora de la pista, que s’ha guanyat l’admiració i el respecte de companys, rivals i seguidors, si a això li afegim una exel•lent tècnica individual, amb una gran perfecció en l’execució dels moviments; una gran versatilitat a la pista, podia jugar de base, d’escorta, d’aler baix i fins i tot d’aler alt; un impecable llançament de mitja distància i un bo, tot i que poc freqüent, llançament de 3 punts, podem trobar les claus del seu joc, també quedarà pel recòrd la seva inimitable mecànica de llançament, sobretot el de tir lliure, per mi absolutament inimitable, però molt eficaç. A més de la seva gran qualitat, el seu lideratge de l’equip en els moments claus i el fet de donar el màxim de si mateix als grans partits quedaran per sempre en la memòria col•lectiva.

Amb Bodiroga marxa el primer gran dominador del bàsquet europeu del segle XXI, un jugador al que, com a afeccionat i practicant de l’esport de la cistella, he admirat profundament, un d’aquells pocs als que t’agrada assemblar-te, tant perquè m’ha fet disfrutar d’alguns dels millors moments del bàsquet, com per ser un exemple de qui poder imitar un moviment o una jugada, per tot això li dono les gràcies però també perquè quan sigui gran tindré el privilegi de poder dir: “jo vaig veure jugar el gran Dejan Bodiroga.”.

PD: Especialment significativa per un servidor fou la nit del 23 de gener de 2008, en que a la llotja del Palau Blaugrana, va tenir el privilegi de poder fer un "give me five" amb el gran Dejan.

PERDRE EL TREN

2007-06-10T23:27:00.000+02:00

A mitjans de la dècada dels 80, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va llançar una idea agosarada en el marc del transport ferroviari al nostre país, unir París i Barcelona mitjançant el TGV. En aquella època la xarxa francesa estava en plena expansió (la primera línia comercial, París-Lió, va entrar en servei el 1981) i el govern francès preveia, en aquells moments, diverses ampliacions cap al sud, Marsella, Niça o Montpeller, entre d’altres.

No obstant la idea va ser acollida amb fredor pel govern espanyol, i encara més quan va decidir que la primera línia d’alta velocitat a Espanya uniria Madrid i Sevilla, una línia amb cap interès internacional ni en transport de mercaderies. Així el TGV no arribaria a Barcelona des de França sinó que ho hauria de fer des de Madrid. Aquest va ser un gran error estratègic, les conseqüències de qual, la societat i l’economia catalana encara estem pagant avui.

En primer lloc, la incompetència del govern del PP a l’hora de construir-lo, recordem episodis com els esvorancs a l’Aragó o la implantació del propi sistema de seguretat de la línia, un prototip italià, sistema ERTMS, que mai s’havia no provat encara a nivell comercial i del que en faltava una més que evident evolució per poder-lo aplicar, cosa que comporta que els trens no poden circular a la velocitat comercial prevista de 350 km/h. En segon lloc, una arribada esglaonada, primer a Lleida i després al Camp de Tarragona, l’arribada a Barcelona Sants encara no té data definitiva i el que és més greu, la connexió amb Girona i la frontera francesa no serà fins al 2012!, tres anys després del que estava previst.

Obviant el problema de per on el tren ha de creuar Barcelona, el qual serà motiu d’un altre article, l’anunci fet la setmana passada pel Ministeri de Foment suposa un nou retard de 3 anys en l’arribada del tren a Girona i França, com a conseqüència de la complexitat de travessar Barcelona des de Sants fins a la Sagrera, la sortida per Montcada i Reixac, l’entrada a Girona i la connexió amb l’aeroport de Vilobí d’Onyar. I és que la connexió entre Barcelona i la frontera francesa ha estat un gran joc de despropòsits per totes les parts; primerament per la manca d’interès dels diferents governs de Madrid en construir-lo; en segon lloc, pel poc interès recíproc del govern francès a construir al línia d’alta velocitat des de Montpeller fins la frontera, un govern francès més interessat en les connexions des de París cap a Anglaterra, el Benelux, Alemanya o Suïssa; i en tercer lloc, per la fallida que va patir ja fa anys la companyia Euroferro, encarregada de la construcció del túnel internacional sota el massís de les Alberes, l’obra d’enginyeria més complexa de tot el traçat.

Aquest nou anunci de retard en la connexió suposa un cop dur per l’economia i els empresaris gironins, un retard que resulta difícil de justificar amb els arguments que ho ha fet el Ministeri de Foment: per les mesures de seguretat que s’han de prendre per creuar Barcelona, mesures que s’haurien d’haver previst amb molta antelació, i que comportarà un greu perjudici a aquelles comarques a nivell turístic i empresarial ja que a la vegada farà endarrerir la construcció del centre intermodal Far de l’Empordà.

No obstant penso que aquesta és, de per si, una gran infrastructura mal plantejada, mal plantejada a dia d’avui, des del moment en el que sembla donar preferència al transport de passatgers procedent de Madrid fins a Barcelona o de la capital catalana cap a França, per damunt del transport de mercaderies en l’eix mediterrani. Aquesta hauria de ser una obra, si bé amb un bon servei comercial de viatgers, que també donés gran importància al transport de mercaderies procedents de Catalunya i el País Valencià cap a la vall del Roine, per fer un gran eix ferroviari Mediterrani-Alps i buidar les autopistes de camions, per contra el plantejament d’avui dia, sembla donar preferència al transport de passatgers, que si bé és cert que donarà un gran servei entre les diverses capitals separades per petita o mitjana distància, té difícil competència amb l’avió per les llargues distàncies amb Europa, 6 hores de tren entre Barcelona i París no tenen res a fer davant l’hora i tres quarts de l’avió.

Però més lluny de l’encert o desencert en el plantejament de l’obra, a la que un cop acabada s’intentarà treure el màxim profit, cal que la societat gironina i la catalana per extensió, es mobilitzin, diguin que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pèl, de que Catalunya estigui a la cua de l’Estat en grans inversions, i les que es fan no estiguin plantejades de manera encertada, prou d’aquest tractament provincià de ciutadans de segona divisió, perquè per acabar-ho d’adobar, després dels vint anys de retard només faltaria que la connexió d’alta velocitat Barcelona-França no s’adeqüi a les necessitats socio-econòmiques del país.

L'OBRA DE LA SEU

2007-06-10T00:33:00.000+02:00

Badalona està d’obres, bé, això tots els que vivim a la ciutat ho sabem de sobres, aquest de per si, no és un problema, ja que la millora constant i temporal de les infrastructures resulta inevitable i a la vegada, necessària amb el pas del temps, en aquest cas em refereixo a les obres d’ampliació de la Línia 2 del metro, que suposaran l’arribada d’aquest al centre neuràlgic de la nostra ciutat.
Les obres, que passen per sota del carrer Francesc Macià fins a l’illa de Can Fradera, i per tant afecten algunes de les artèries més importants de la mobilitat de Badalona, es varen iniciar al gener de l’any passat i tenien una durada inicialment prevista d’un any i mig, fins l’estiu del 2007. Les obres comporten la construcció dels murs de contenció i la volta del túnel pel mètode tradicional, és a dir, a cel obert, i la posterior extracció de terres i extensió de les vies, ja soterrat. Avui les obres porten un retard més que considerable en el calendari d’execució previst, fruit d’uns mals estudis geològics del terreny (la perforació s’ha trobat material geològic més dur del previst inicialment), demores per motius aliens a l’obra (perill d’esfondrament d’alguns edificis) i també per motius intrínsecs (trencament o falta de material de treball adequat).

No obstant, son els veïns els que diàriament pateixen les molèsties i els inconvenients de les mateixes, i és que la llista de greuges sembla inacabable: carrers tallats a la circulació i al pas dels vianants; problemes d’aparcament, ja que no s’ha habilitat cap espai alternatiu i la zona blava continua funcionant a ple rendiment; problemes d’inseguretat pels veïns degut a l’estretor dels passos habilitats i al mal enllumenat dels carrers; pols que evidentment es transforma en fang quan plou; congestions de trànsit degut a que aquest està restringit a només alguns carrers cosa que converteix la zona mar de les obres en un autèntic laberint; comerços tancats o amb grans pèrdues econòmiques, (més d’una vintena ja han tancat les portes); les vibracions i sorolls que cada dia han de suportar els veïns que resideixen als edificis més propers a les obres, i les esquerdes que han aparegut en algunes cases.

Avui, passat un any i mig des del seu inici, les obres es troben en una fase intermèdia, encara no s’han finalitzat tots els trams dels murs de contenció laterals, i alguns edificis corren un perill real d’esfondrament, per la seva banda, ni des de l’Ajuntament, ni des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, es preveuen solucions ni s’adopten compromisos ferms, els veïns ja s’han constituït 4 plataformes d’afectats i fins i tot una denúncia ha arribat als jutjats. Solucions que poden ser tan senzilles com habilitar passos per vianants els caps de setmana, no cobrar la zona blava, enretirar les tanques quan aquestes no siguin estrictament necessàries deixant els màxims espais de vorera disponibles o procurar la neteja d’aquests espais en els que la proliferació de brutícia i rates ha estat evident.
La llarga prolongació en el temps d’aquestes obres comportarà una greu pèrdua als comerciants i veïns de la zona, un sacrifici que s’haurà dut a terme per ampliar una línia que poc els beneficiarà, ja que només comporta incorporar una nova estació, quan hauria estat molt millor plantejar un allargament de 3 o 4 estacions més per donar servei als barris de Casagemes, Canyadó o Morera entre d’altres. Tots sabem que les grans infrastructures són cares, costoses i comporten greus molèsties als afectats, però en aquest cas, la manca de previsió ha estat més que evident, i l’equip de govern ho ha pagat durament a les urnes, ara els toca a ells moure fitxa, ara els toca donar solucions.

DRETS I DEURES

2007-06-10T00:14:00.000+02:00

El passat diumenge 27 de maig el periodista Xavier Bosch, director i presentador del programa “el món a RAC-1” publicava un article al Diari Avui arran d’una carta que un ciutadà de Vic va rebre al seu domicili durant la passada campanya electoral, aquesta sota el títol “Vota per nosaltres” deia (sic):“Som un col•lectiu d’immigrants magribins que us volem donar les gràcies per haver-nos acollit gustosament, per acceptar els nostres costums i la nostra religió. Lamentablement no ens deixen votar, per això demanem que voteu per nosaltres. Vota partits que tinguin magribins a les seves llistes. Khader Ahmad Al Attar de IU, Nasser Aoukhiyad Lebrahimi d’ERC, Jamal El Meziani Mokthari de CUP. Som més de 3000 de nosaltres que encara no tenim papers, encara que gràcies a CiU estem empadronats i ens ajuden donant-nos menjar i habitatge de franc. Pots votar també CiU, s’ho mereixen. Però també volem papers per a tothom, per poder ser totalment legals i portar cap aquí les nostres famílies i parents i poder viure tots en aquesta terra tan acollidora. Per tant, vota PSC, que ells ens donaran papers per a tots.
Però per favor no votis el partit de l’Anglada, la PXC. Si ells manen a Vic expulsaran tots els postres companys il•legals i faran la vida impossible a la resta. No ens permetran exercir el nostre dret a tenir una bonica mesquita al centre de Vic. Ens retiraran les ajudes socials per a les nostres dones i fills. No tindrem vivenda protegida. No permetrà que puguem obrir les nostres botigues i els nostres locutoris als horaris que ens convenen (som diferents i volem que respecteu la nostra diferència). Som pobres i no podem pagar tants impostos com vosaltres, que sou infidels però afortunats per la gràcia d’Al•là, l’únic Déu veritable (amb el temps i l’ajuda d’Al•là us obrirem els ulls a la gràcia misericordiosa de la fe veritable).
Anglada no ens deixarà conduir els nostres cotxes amb el nostre carnet de conduir marroquí, que malgrat que no és vàlid a Espanya, bé que ens va servir per conduir camells pels bonics deserts del Sàhara. La PXC ens exigirà portar l’assegurança del cotxe, que no ens cal, perquè és cara i conduïm amb molta cura.
No vol que les nostres dones portin hijab (el vel musulmà) ni burca, no respecta els nostres costums i tradicions i mai permetrà que puguem fer les nostres oracions a la plaça major. Que Vic no deixi mai de ser la ciutat d’acollida com ho va ser sota el nom d’Al-Andalus, el paradís musulmà del nord, que obre les portes a la nostra gent, perquè puguem ser molts més entre els vostres benaventurats braços oberts. Volem una casbah alternativa al mercat setmanal, poder treballar els diumenges i santificar els nostres divendres. Gràcies per la vostra ajuda i que el 2011 puguem votar per nosaltres mateixos els nostres propis candidats. Ara ens cal que votis per nosaltres. Al•là és gran”.
El text no deixa de ser un magnífic anàlisi de la realitat social del país, una realitat a la que ens hi ha portat una política d’immigració dèbil i desorientada, sense planificació, mesures ni recursos adequats, però a la vegada aquest document també pot ser il•lustratiu del perquè la Plataforma per Catalunya va obtenir els resultats que va obtenir a Vic; en ell s’hi plasmen perfectament els pensaments i les actituds no sempre "políticament correctes" d’uns i altres, dels que només reclamen drets i dels que consideren que abans s’ha de complir amb els deures.

GREENWICH FOOT TUNNEL

2007-06-07T20:47:00.000+02:00

Greenwich Foot Tunnel is a pedestrian way that links both River Thames margins in the south east of London, Docklands (north) with borough of Greenwich (south) this way was opened on 4th August 1902 at a final cost of £127,000, and was designed by Sir Alexander Binnie.
The Tunnel is 1217feet in length and is lined with 200,000 glazed white tiles.
The shafts at each end are 44 feet deep at the Isle of Dogs and 50 feet at Greenwich.
The Tunnel is 33 feet underwater at low tide and 53 feet under at high tide.
In the both entrances, that are a circular buildings with a distinctive glass domed roof, they have a lift or steeps to access at the Tunnel strictly so considered, it’s 9 feet of diameter and you can’t see the opposite side because it isn’t even, the tunnel have 3 different parts; descent, even and rise. It’s open 24 hours a day, although the lifts don’t always run the full time.
The north shaft was destroyed during the Luftwaffe bombings of London in the World War II, and the Tunnel was out of order for a few days.The Tunnel replaced the old ferry that had been running since 1676, at the beginning, this tunnel was used by sailors and stevedores of London docks and warehouses in order to go or return since the south neighbourhoods to the ships and the other wharf dependences when it was one of the largest harbours in the world, but nowadays the old docks are practically a remembrance of the past and in this place lift up one of the most smart residential and business areas of the british capital.
The Woolwich Foot Tunnel, situated about 3 miles downstream and opened 10 years later, is very similar.
Finally, a curiosity: If you go down in the middle of the night, and stand in the exact centre of the tunnel, marked by a vertical seam of tiling in the wall, when it’s completely empty, if you speak or whistle or make a noise, an echo comes back from both ends a whole second and a quarter later.

D-Day, 63 years later…

2007-06-06T23:47:00.000+02:00

Tal dia com avui, 6 de juny, de 1944, les fins llavors remotes i desconegudes platges de Normandia, eren testimoni de la més gran operació amfíbia de desembarcament de la història, 200.000 homes i 20.000 elements d’equip, mobilitzats per mitjà de 4.000 vaixells i d’altres petites unitats, varen composar la més poderosa força naval mai reunida. La travessia del Canal de la Mànega, emparats pel mal temps i la foscor de la nit va ajudar en l’intent de sorprendre les defenses costeres alemanyes. Va ser una operació planificada aprofitant 3 fases de marea alta consecutiva en menys de 18 hores, un temps en el que el 5è i el 7è Cos Expedicionari nord-americà i el 1r i el 30è Cos Expedicionari britànic havien de establir un cap de pont a les platges de Utah i Omaha els primers, i Gold, Juno i Sword els segons.

L’Operació “Overlord” va suposar l’assalt definitiu dels aliats a la anomenada “Fortalesa Europea”, el desembarcament a Normandia ha estat tant per la seva complexitat, (el trasllat de tropes i material des d’Anglaterra, la necessitat de comptar amb un elevadíssim nombre de llanxes específiques pel desembarcament o adaptar-se a les fases de les marees) com per les seves conseqüències, (l’obertura d’un segon front a Europa i l’inici de l’alliberament de França posant els aliats camí de Berlín), la més brillant operació militar de la història que va acabar de decantar definitivament la sort de la Segona Guerra Mundial.

Avui, 63 anys després, des d’aquestes breus línies, voldria retre el meu petit homenatge a aquells homes, que vinguts des de diversos punts del món lliure, varen lluitar, i en molts casos morir, per alliberar Europa de la tirania nazi.

LA SETTIMA!!

2007-06-05T22:52:00.000+02:00

Londres 1963, Madrid 1969, Barcelona 1989, Viena 1990, Atenes 1994, Manchester 2003 i Atenes 2007...
Uns orígens... anglesos. Uns colors... rossonero. Una ciutat... Milà. Un objectiu... Europa. Una llegenda... AC Milan. Un triomf per la història... la Settima!!.

La seva setena Copa d’Europa converteix el Milan en l’equip mundialment més guardonat a nivell internacional. No obstant, i més enllà de la seva centenària història, Sir Alfred Edwards el va fundar el desembre de 1899, la llegenda del Milan s’ha forjat al llarg dels darrers 20 anys. Si bé el conjunt llombard ja era un club prestigiós tant a nivell nacional com internacional, els esdeveniments ocorreguts a la dècada dels 80 son claus per entendre l’evolució actual de l’entitat.

L’escàndol del “totonero”, apostes il•legals per pactar resultats de la lliga, va acabar l’any 1980 amb el Milan, entre d’altres equips, condemnats a la Sèrie B. Després de diversos ascensos i descensos, amb un club destrossat i ofegat pels deutes, el magnat de les telecomunicacions Silvio Berlusconi compra l’entitat. Una molt important injecció econòmica i la contractació de grans estrelles com Marco Van Basten, l’equip aconsegueix el 1988 l’scudetto amb un sol punt d’avantatge sobre el vigent campió, el Nàpols, aquesta lliga li dona el dret a jugar la Copa d’Europa de 1989 i esdevé el punt de partida de la llegenda rossonera, un rossonero que per superstició es transforma en blanc a les finals de la Copa d’Europa; 8 finals disputades des d’aquell moment, amb 5 títols, el converteixen en el gran dominador de la competició en els temps moderns.

I és que els grans èxits del Milan en aquest període, més que a Itàlia s’han produït a nivell continental, aquest és un equip d’aquells “casats” amb la competició, implacables, que no deixen escapar cap oportunitat... L’exemple més evident, la darrera temporada, després d’entrar a la competició com a conseqüència de la rebaixa de la sanció per part de la FIGC degut a l’escàndol “Moggigate”, va superar amb grans dificultats l’eliminatòria prèvia amb l’Estrella Roja de Belgrad i fou primer del seu grup de classificació, però ha estat en les eliminatòries on l’experiència i el caràcter de l’equip han lluït plenament, superant a vuitens de final el Celtic de Glasgow, el Bayern de Munic a quarts i el Manchester United a semis per plantar-se a la final d’Atenes enfront el Liverpool. La gran final, repetició de la de 2005, va ser una gran lliçó de com es juguen aquestes grans cites, partit molt “a la italiana” i sabent aprofitar les poques oportunitats que es presentin, així fou com un “especialista”, Filippo Inzaghi, amb dues accions d’oportunista va decidir el partit.

La Settima ja viu a Milà. La llegenda del “diavolo” continua...

MALS EXEMPLES

2007-06-05T22:45:00.000+02:00

En plenes jornades prèvies a la cimera del G-8 a Heiligendamm (Alemanya), el president rus Vladimir Putin ha tornat a mostrar la seva particular visió de la política internacional, en una entrevista publicada al diari francès “Le Figaro”, Putin, criticava durament el pla previst per l’ONU relatiu a la, encara avui, província sèrbia de Kosovo. Aquest pla preveu, entre d’altres punts, atorgar la independència a Kosovo, territori de majoria albanesa; fins aquí res d’estrany, Rússia sempre ha estat un aliat històric de Sèrbia i resulta lògic que en surti en defensa dels seus interessos en política internacional. El que realment m’ha sorprès és la seva alerta a la comunitat internacional, en el sentit que l’aplicació del pla de l’ONU desfermarà una onada separatista a l’oest d’Europa: Escòcia, Catalunya, País Basc... i també a Ossètia del Sud, Abkhàzia o Trandnièster, a l’est. A l’esmentada entrevista, Putin es mostra partidari de l’aplicació del diàleg i del dret internacional que preveu la integritat territorial dels estats, més que no pas del dret a l’autodeterminació. I és que no sembla precisament Vladimir Putin l’home més indicat per parlar de diàleg i de respecte al dret internacional, així no hem d’oblidar la situació interna de Rússia, amb la oposició, en la seva majoria, a la presó, unes llibertats individuals sota mínims, i conflictes com el de Txetxènia enquistats i amb cap altre alternativa plantejada des del Kremlin que no sigui la estrictament militar. Sort que el futur d’alguns d’aquests territoris no passen pas per Moscou.

EL FENOMEN NAFARROA BAI

2007-06-04T16:44:00.000+02:00

Les eleccions del pasta 27 de maig ens van portar una agradable sorpresa a tots aquells que ens sentim i compartim el nacionalisme com a base de la nostra militància política, i es que una nova coalició nacionalista navarresa, Nafarroa Bai, ha assolit uns magnífics resultat als comicis municipals i forals celebrats a Navarra.

Nafarroa Bai és una coalició dels partits abertzales i d’esquerra, integrada pel PNV, Aralar, EA i Batzarre, és a dir tot el nacionalisme basc sense Batasuna, els quals es varen presentar per primer cop de manera conjunta a les passades eleccions generals de març de 2004, aconseguint tenir representació parlamentària a les Corts de Madrid, ara, 3 any després, ha aconseguit quedar en segon lloc tant a les autonòmiques navarreses i com a l’ajuntament de Pamplona.

Resultats en mà, la coalició serà decisiva per un possible relleu al capdavant del govern foral, on fins ara governava còmodament UPN-PP en coalició amb CDN a l’igual que a l’ajuntament de Pamplona, un pacte recíproc amb els socialistes tindria la clau del relleu.

L’important ascens de Na Bai desmenteix la suposada i innegociable espanyolitat de Navarra, i posa de manifest l’existència d’una forta corrent abertzale en aquelles terres, i obre un nou escenari polític, amb una força nacionalista emergent i amb vocació de govern en la seva comunitat Foral.

VENTS DE CANVI A BADALONA

2007-06-03T18:31:00.000+02:00

Els resultats de les passades eleccions locals a la nostra ciutat han generat canvis significatius en l’aritmètica del nostre consistori, canvis que són més profunds que aquells que preveien les poques enquestes que s’havien encarregat al respecte però que no semblen donar un gir copernicà a l’equilibri de forces precedent.

Molts podrien ser els titulars d’aquesta jornada electoral a Badalona, molt probablement cada formació tindria el seu, no obstant, jo em quedo amb el que publicava el diari El Punt, que sens dubte mostrava de forma molt eloqüent una de les grans realitats de la nit “garrotada al PSC”. I és que a l’hora de d’analitzar partit a partit la nova constitució del consistori és l’anterior equip de govern, amb el PSC de màxim responsable el gran derrotat de la cita amb les urnes.

El PSC amb Maite Arqué al capdavant, ha dut, com ve sent habitual en les darreres legislatures una gestió grisa del govern municipal, combinant grans obres, a vegades molt allunyades de les necessitats del dia a dia del ciutadà, amb sonades friccions tant internes com amb els seus socis de coalició, els retards en les obres d’ampliació de la línia 2 fins al centre de la ciutat, els problemes de convivència en alguns barris relacionats amb la immigració o la degradació d’alguns barris no acollits a les ajudes de la nova Llei de Barris, son alguns dels punts més negres de la gestió municipal.
ICV i ERC han sofert una baixada en els seus resultats, uns pel seu seguidisme al govern municipal i els altres perquè si bé hi eren, no ho semblava.

Per contra els grans triomfadors de la nit van ser PP i CiU, els conservadors, tal com ja apuntaven totes les enquestes, per haver aconseguit la seva millor representació al consistori, i semblar els únics capaços de qüestionar l’hegemonia municipal d’un feu tradicionalment socialista; una campanya de grans titulars basada en la immigració i el posar llei i ordre a la ciutat els han valgut uns bons resultats en un definitiu ara o mai pel seu candidat Xavier Garcia Albiol. Per la seva banda els nacionalistes, amb Ferran Falcó al capdavant, han tornat a aconseguir resultats d'altres èpoques, i a la vegada han estat la gran sorpresa dels comicis, els convergents han estat els que més clarament s’han decidit per la idea del canvi, i aquest missatge hagi sigut el més encertat i a la vegada desitjat per un bon nombre d’electors.

D’aquests resultats i les seves conseqüències ja se’n poden començar a fer lectures que amb el pas dels dies aniran consolidant-se o desmentint-se; en primer lloc cal destacar la posició de debilitat en què queda Maite Arqué al capdavant del seu partit, i és que si ja hi va haver importants disputes a l’hora de confeccionar la llista, els resultats no semblen haver donat pas la raó a l’alcaldessa, que números en mà ja comença a estar més preocupada pel "soroll de sabres" del carrer 2 de maig, que no pas per encapçalar una nova legislatura a l’Ajuntament.; ICV que apostarà per repetir tripartit, ha passat de 3a a 4a força tot i repetir nombre de regidors, la manca d’un perfil propi, lluny de l’ombra socialista i unes propostes fortament ideològiques encallades en el passat només els han permès salvar els mobles i encara gràcies; ERC de qui la seva presencia al govern no s’ha notat ni gens ni mica ni poc ni gaire, també s'ha vist penalitzada, retrocés que es pot llegir tant en clau local com també en clau nacional; el PP en surt àmpliament reforçat, i si no fos pel seu aïllament podria encapçalar el nou consistori, cosa que avui sembla del tot improbable, per la seva banda CiU, per qui a priori ningú no donava un cèntim abans del 27 de maig esdevé la tercera força al consistori, amb opcions reals d’entrar el l’equip de govern, i la lectura que resulta més important, és, juntament amb el PP, l’únic partit que creix en nombre de vots; altres formacions com la CUP o Ciutadans s’han quedats sense representació al consistori.

D’aquests resultats es visualitza un clar desgast de l’equip de govern, el tripartit suma, però més afeblit que mai, i pagant a les urnes una mala gestió, aquest és el moment de canvi, de cares noves, de nous pactes i de nous equilibris, els ciutadans ja han parlat, ara toca als polítics interpretar-ne el missatge... I mentrestant, la marinada típica de primavera, continua bufant al nostre litoral, un vent fresc i humit que ens porta aromes de canvi a la ciutat.

Sarko…SI!

2007-06-03T18:16:00.000+02:00

"Ensemble tout devein possible”, amb aquest lema i una magnífica campanya Nicolas Sarkozy s’ha convertit, brillantment, després de la seva victòria en les passades eleccions presidencials en el sisè president de la V República Francesa, caracteritzat sempre per la seva ambició i la seva fama d’home treballador, però sobretot pel seu carisma, Sarko ha sigut qui millor ha sabut llançar un missatge de canvis al si d’una política francesa ancorada en l’immobilisme d’unes idees passades i reiteradament fracassades.

Sarkozy ha guanyat les eleccions pel fet d’haver explicat amb molta claredat les seves propostes, parlant de manera valenta i directe d’aquells temes que preocupen autènticament als francesos, fent propostes clares i concretes, buscant sumar suports de totes les sensibilitats, tal com deia el seu eslògan, i sobretot, demostrant unes capacitats, un lideratge i un discurs necessaris per dirigir una gran nació.

Ferm defensor de les llibertats individuals, de la iniciativa privada i del treball, el nou president proposa pel seu mandat un programa netament liberal que pivotarà sobre diversos eixos que han de dur la grisa i aïllada França que heretarà de Chirac a una posició rellevant a Europa i al món; en l’economia proposa una rebaixa de les elevadíssimes càrregues fiscals que es paguen al país veí, amb algunes de les taxes més altes d’Europa, les quals suposen un llast econòmic al desenvolupament; en seguretat i immigració endurirà les penes als delinqüents juvenils i reduirà la immigració il·legal contraposant una política de mà dura a una de fins ara excessivament laxa; en política europea la seva oposició a l’entrada de Turquia, l’aturada de les ampliacions o la simplificació del tractat constitucional marquen les seves idees, en un àmbit en el que sense ser un gran europeista buscarà una posició de lideratge fent de França un dels motors al si de la Unió.

També serà en el marc de la política internacional on la mà del nou inquilí de l’Elisi es diferenciarà obertament de la dels seus antecessors, així Sarkozy, reconegut atlantista posicionarà França al costat de l’eix Washington-Londres-Tel Aviv en les grans qüestions mundials, lluny de les grises posicions d’una UE sense veu ni respecte en el concert internacional i molt lluny de l’aillacionisme i l’antiliberalisme que fins ara havien marcat les posicions franceses.
No tindrà un camí fàcil, però el seu missatge de canvi i renovació tranquil·la ha convençut a la majoria dels francesos per fer-lo el nou inquilí de l’Elisi al llarg del proper lustre, expert en tasques de govern des de diversos ministeris, Sarkozy sembla l’estadista adequat per dirigir els destins de la República, França ha trobat el Napoleó del segle XXI.

Independency songs from the Scottish bagpipe

2007-06-03T18:09:00.000+02:00

La victòria de l’SNP en les eleccions legislatives escoceses celebrades el passat 3 de maig obre un nou escenari en el futur polític del Regne Unit. Si bé el triomf dels independentistes, 47 diputats per 46 dels laboristes, no els garanteix la majoria per formar govern, tot i les afinitats amb els liberals els podran conduir a la formació d’una majoria de estable al parlament de Holyrood, aquesta no ha esdevingut possible, i per tant, després d’una ajustada votació, els independentistes governaran en minoria. Alex Salmond s’ha convertit d’aquesta manera en el primer primer ministre independentista escocès, el seu gran objectiu: convocar un referèndum sobre la independència el 2010.

Després de l’aprovació de l’Act of Union pels parlaments del Londres i Edimburg, el dia 1 de maig de 1707 naixia el Regne Unit de Gran Bretanya, amb l’objectiu d’evitar una nova aliança franco-escocessa en el marc de la Guerra de Successió espanyola. Sense aquesta unió probablement l’Imperi Britànic mai hauria arribat a estendre el seus dominis pels cinc continents i a ser la gran dominador de la política i l’economia europea i mundial fins a mitjans del segle passat quan, arran de la signatura de l’Atlantic Charter entre Roosevelt i Churchill, l’agost de 1941, es varen obrir les possibilitats d’independència de tots els territoris britànics d’ultramar, que amb el temps va acabar amb la lenta però imparable desmembració del vell Imperi.

No obstant el que si cal destacar, és la elegància i el respecte amb que tant el govern laborista de Londres, com la pròpia monarquia han rebut els resultats d’aquests comicis, mostrant el màxim respecte per la voluntat lliurement expressada pel poble, sense crides apocalíptiques vaticinant la fi del Regne Unit; sinó acceptant, amb educació i respecte les regles del joc democràtic, sabent fins i tot que aquestes poden acabar amb l’exercici, de manera legítima i democràtica, del dret a l’autodeterminació, unes reaccions que, sens dubte, en d’altres països semblen del tot improbables.

La “Devolution”, és a dir, el retorn del parlament escocès i la transferència a aquest d’algunes competències, iniciades pel permier Tony Blair poc després de començar el seu primer mandat l’any 1997, ha marcat l’agenda política d’aquest en relació amb les “home nations”, una política basada en la descentralització i transferència de competències de Londres cap a aquests territoris, aportant tant a Escòcia com a Gales major capacitat d’autogovern i sobretot una decidida i arriscada aposta per la pau i l’autogovern a Irlanda del Nord.

A pesar de que en el seu dia l’Act of Union va suposar la pèrdua de la representetivitat exterior del país, el sistema judicial, el dret públic i privat o l’església nacional sempre s’hi han mantingut independents dels anglesos, aquest fet, afegit a la possibilitat de competir com a país internacionalment en esports tan genuïnament britànics com el futbol o el rugby, han mantingut entre la població escocesa un fort sentiment d’orgull nacional no exempt de voluntats sobiranistes.

Els arguments d’Escòcia en favor de la seva futura independència son nombrosos i diversos, el bàsic i fonamental: l’econòmic, sense oblidar els socials, jurídics o culturals, l’eterna discussió sobre si els escocesos paguen més que no el que reben per part de Londres o a la inversa, genera tot tipus de comentaris per ambdues parts, no obstant Westminster no publica cap “balança fiscal” al respecte. No obstant la sempre creixent indústria escocesa, l’explotació dels recursos marítims del mar del Nord o les bases militars estratègiques de l’exercit britànic també seran punts que centraran la discussió entre partidaris i detractors de la independència tan a Escòcia com a Anglaterra.

Molten GE7

2007-06-03T18:01:00.000+02:00

Founded in 1958, with its worldwide headquarters in Hiroshima, Japan, Molten is the largest ball and sports equipment manufacturer.
Moltens were the official basketball ball in Tokyo Olympic Games 1964, Los Angeles 1984, Seoul 1988, Barcelona 1992, Atlanta 1996 and Sydney 2000, and also nowadays is the official ball game in the FIBA and Euroleague events.

This new ball designs was performed for the first time in the Euroleague starting match of season 2004-05, Zalgiris Kaunas 75 - Maccabi Tel Aviv 102.

“Molten’s mission is to become a valuable part of your sport experience no matter what game you are playing.”.

Characteristics:

Synthetic leather.
Deep peeble and scruff.
Resistant outer cover.
Size 7 (also 6).
Official size and weight.
Made in Thailand.
Orange and light brown combinations.