NIEGE!!

Per fi! S’han fet esperar però finalment tot arriba, i a pesar de que les bones previsions de neu que semblaven albirar-se cap a finals de tardor, i que feien preveure aquesta com una magnífica temporada, els molts dies sense neu nova i el bon temps no han deixat la neu tal i com desitjaríem, no obstant això, ja em pogut realitzar les primeres baixades amb la taula de “snow” per les pistes de Font Romeu.

I si bé és cert que “surfejar” per algunes de les magnífiques pistes de l’estació nord-catalana no deixa de ser una experiència imprescindible de cada hivern, i un bon alliberament d’adrenalina, què me’n dieu de la genial corba d’esquerres de “Belvedere”?, l’estat i la quantitat de neu no resulten els més òptims per poder gaudir d’aquest esport. Així, si bé de neu no en falta, la seva duresa i el fet de trobar-se gelada en els trams més obacs de les pistes suposen una dificultat i un risc afegit. Esperem que les nevades es facin presents aviat i que la neu nova ens permeti gaudir d’altres grans dies del “surf blanc” a l’Alta Cerdanya, mentrestant només ens resta pregar al cel i pensar en una paraula: niege!!

EL 6 NACIONS, L'ESSÈNCIA DEL RUGBI

Com cada hivern, des de 1883, el primer cap de setmana de febrer marca l’inici d’una de les competicions més tradicionals de l’esport modern, el Torneig de les 6 Nacions. Anglaterra, Gal•les, Escòcia, Irlanda, França i Itàlia enfrontades pel títol més prestigiós del rugbi europeu.

I és que pràcticament un segle i mig després de la seva primera edició, llavors disputat únicament pels 4 equips de les illes, l’anomenada “Home Nations”, la competició ha sabut mantenir l’esperit i la tradició dels seus inicis, així com per raons històriques o polítiques una extraordinària rivalitat entre els participants. Els 6 Nacions continua sent una competició que any rere any continua aixecant una enorme expectació.

Pel què fa a l'àmbit esportiu, i disputant-se el torneig només uns mesos després de la Copa del Món, aquest esdevé, per molts dels participants, una oportunitat de reivindicar-se després de, amb l’excepció d’Anglaterra i Escòcia, un mal mundial. Com en cada edició celebrada en anys parells el favorit és: França; el fet de jugar 3 partits a París, on esdevé gairebé inexpugnable, li atorga aquesta condició, i només cal mirar les estadístiques històriques per ratificar-ho, rebre irlandesos, anglesos i italians a l’Stade de France, i dues sortides no massa complicades, Edimburg i Cardiff, li atorguen aquesta condició. Irlanda; amb el mateix equip que va acariciar el torneig l’any passat i que va fracassar estrepitosament al mundial, el XV del trèvol ho té complicat, amb 3 partits a casa però dificilíssims desplaçaments a Londres i París, on necessitaran mínim una victòria i una derrota molt ajustada per tenir opcions. Anglaterra; després d’un molt bon mundial està en ple procés de renovació, no és campiona des de 2003, i les lesions i 3 partits fora, Roma, París i Edimburg, poden ser massa obstacle per la sots campiona del món. Itàlia, molt complicat repetir el torneig de l’any passat amb dues victòries, degut a les baixes i un calendari difícil, els enfrontaments amb Gal•les i Escòcia seran el seu autèntic desafiament. Gal•les, vinguda molt a menys des del títol de 2005 millorar les pobríssimes actuacions del mundial i del 2007 sembla obligació, el fet de comptar amb 13 jugadors de l’Ospreys en el suposat 15 titular, fet inèdit al torneig, li pot donar compenetració i solidesa, rebre a casa Itàlia i Escòcia poden ser la clau per una bona actuació. Escòcia, després d’un bon mundial, evitar de nou la “wooden spoon”, amb 3 partits a fora i rebent a casa França i Anglaterra el torneig es presenta complicat pel XV del card.

REFLEXIONS DES DE VIENA

Diu el tòpic que molts cops les comparacions son odioses, i ni molt menys l’objectiu d’aquest article sigui el de reafirmar-lo o desmentir-lo, però qualsevol visita a Viena, seguida d’una mínima aproximació a la realitat d’Àustria no ens pot deixar indiferents per enriquidora. Ja des de l’arribada al modern aeroport de Schwechat, o la còmoda i eficaç arribada fins al centre de la ciutat ens mostren al visitant, a grans trets, les línies mestres d’aquest estat.

Hereva del vell imperi austro-hongarès i definida geogràficament pels acords de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial, no fou fins el 15 de maig de 1955, després de l’Anschluss, la Segona Guerra Mundial i la ocupació del país per les quatre potències vencedores, que la moderna República d’Àustria assoliria la seva total independència política amb la conseqüent evacuació de les forces d’ocupació per mitjà de l’Staatsvertrag (tractat de l’estat) signat al palau de Belvedere i pel que esdevenia un estat independent i neutral.

Avui, més de mig segle més tard, i després de la seva tardana entrada a la Unió Europea, 1 de gener de 1995, ha propiciat que aquest petit estat pugui haver-se convertit en un dels models de la Unió, així, sense destacar en cap camp específic pel fet de tenir tant unes dimensions com un volum de població relativament reduïts, s’ha convertit en un estat econòmicament pròsper, amb una bona qualitat de vida, dotat d’una interessant, i a la vegada moderna, xarxa d’infrastructures i transports, la modernitat i la sobrietat germànica feta eficàcia. Però més enllà de ser una cruïlla entre l’Est i l’Oest, un enllaç entre els Alps i la planura centreeuropea, Àustria ha esdevingut un indret amb un marcat caràcter propi orgullós de la seva història i les seves tradicions.

L'OBRA DE LA SEU (2)

Llegeixo la premsa i no puc fer res més que esgarrifar-me quan haig de donar crèdit a una informació publicada aquesta setmana, i confirmada amb posterioritat pels responsables del nostre consistori, en la que s’informa que les obres d’ampliació de la línia 2 del metro entre les estacions de Pep Ventura i Badalona Centre s’allargaran mig any més, la causa: un mal estudi del terreny, ja que, a dia d’avui, aquest resulta ser més dur del que s’havia considerat en els estudis geològics realitzats abans de l’inici de l’obra.

Sí, sí, sembla increïble però és totalment cert, els estudis que es varen realitzar al seu dia del terreny pel que s’ha de perforar el túnel han resultat totalment erronis i ara, la tuneladora no té prou força per perforar el terreny. Probablement, avui dia, aquest fet ja no ens ha de sorprendre si tenim en compte diverses consideracions al respecte, com ara qui i com s’estan duent a terme les obres, així, a tall d’exemple, l’encreuament amb un col•lector paral•lel al túnel és un tema que avui encara està per resoldre, o si observem que l’empresa que està realitzant les obres és OHL, la mateixa a la que se li va ensorrar el túnel dels FGC a l’Hospitalet de Llobregat, o que el període fixat inicialment per a l’execució de les mateixes era d’un any i mig i sembla que finalment s’allargaran fins als tres i mig...

Però com sempre, i més enllà del retard en la posada en servei d’una infrastructura que ni quantitativament ni qualitativa suposarà res de l’altre món als habitants de Badalona, si que cal tenir molt en compte a aquells que veuen afectada la seva vida diària, veïns i comerciants que porten ja molts mesos vivint entre tanques, màquines, pols, sorolls, dificultats de mobilitat etc. Sembla evident que com diu la dita: “allò que malament comença, malament acaba”, i sens dubte, aquest resulta un viu exemple de mala planificació i mala execució d’una infrastructura, realment l’obra de la seu.

SARAS JASIKEVICIUS, EL RETORN DEL REI

Poc m’imaginava la primera vegada que el vaig veure jugar al Palau Blaugrana, amb la samarreta de l’Union Olimpija de Ljubljana en un partit de Copa d’Europa, que aquell base-escorta lituà, que llavors ja lluïa el dorsal 13, i que em va deixar a la retina un triple des de quasi mig camp al final de la primera part, es convertiria en un dels darrers grans mites del bàsquet culé. Un bon jugador que ha tingut una gran dosi de fortuna vaig pensar... o, potser, un més dels joves talents a qui any rere any dóna oportunitats l’equip eslovè.

El seu fitxatge pel FC Barcelona aquell mateix estiu no em va deixar de sorprendre, després d’uns inicis prou bons, aconseguint el “doblet” l’any 2001,va ser la fase final de la Copa de 2002 va suposar la seva entronització definitiva com a gran líder del Barça, però el seu gran moment arribarà una temporada després, el 2003, amb l’històric “triplet” formant part de la millor equip del bàsquet blaugrana amb Bodiroga, Fucka o Navarro, magistralment dirigit des de la banqueta per Svetislav Pesic, la seva marxa al Maccabi de Tel Aviv aquell mateix estiu va suposar l’inici de la fi d’aquell extraordinari equip i la sortida, per la porta del darrera, com tristament ve sent habitual als últims temps, d’un dels darrers grans ídols del Palau.

Després de guanyar consecutivament tres copes d’Europa, 2003 amb el FC Barcelona i 2004 i 2005 amb el Maccabi, i d’erigir-se en el jugador més determinant del vell continent, el genial base lituà marxà als Estats Units per provar fortuna a la sobrevalorada lliga americana, sortosament, aquest estiu ha tornat a Europa per enrolar-se en una de les plantilles més potents del continent, la del Panathinaikòs d’Atenes i intentar l’assalt a la que seria la seva quarta Copa d’Europa.

Idolatrat i carismàtic, líder i guanyador, Jasikevicius s’ha guanyat per la seva manera de ser dins i fora de la pista, pel seu caràcter, el compromís i l’expressivitat, l’estima i el record de les seves afeccions, avui a Ljubljana, Barcelona i Tel Aviv, encara recorden amb enyorança la seva figura, només cal recordar el llargs aplaudiments que el públic blaugrana li ha dedicat en les seves dues visites a Barcelona. Sarunas és un d’aquells jugadors que tenen una química especial amb l’afecció, el tornarem a veure algun dia vestit de blaugrana? De motius no n’hi falten.

UN CAFÈ VIENÈS

Molts han estat al llarg del curs de la història els fòrums de debat en el que s’han desenvolupat les idees i que, al mateix temps, han format part de la idiosincràsia de cada societat en el seu respectiu moment històric, avui, en ple segle XXI, integrats plenament en la que podem considerar com “l’era de les telecomunicacions”, on internet ens permet “navegar” per tot el món i accedir a la recerca de qualsevol informació que desitgem en temps real; sense anar més lluny molts dels que m’esteu llegint aquestes línies segurament ho feu des d’indrets ben allunyats del que jo les publico, fan que la distància i el temps no siguin obstacles insalvables que puguin difuminar la comunicació, el debat o la difusió de les idees com succeïa en èpoques pretèrites.

Un dels grans elements difusors de les idees la cultura i la política de finals dels segle XIX i principis del XX, foren els cafès vienesos. Avui, probablement, quedin ja molt lluny les llargues tertúlies al voltant d’una taula en algun dels ara ja mítics establiments de la capital austríaca. Actors, artistes, aristòcrates o intel•lectuals de l’època acudien habitualment a ells per debatre o intercanviar idees envoltats per els clàssics sofàs de vellut, els elegants llums de cristall o les parets estocades...

Potser, avui dia, aquest només sigui un vestigi del passat, un record de les velles glòries de l’antiga capital de l’imperi austro-hongarès, o simplement una excel•lent tradició vienesa, com també va passar potser en menor mesura a d’altres grans ciutats europees a les que també cal fer justícia, però no hi ha com capbussar-se en la història i retornar un segle enrera per assaborir qualsevol de les infinites varietats de cafès acompanyades de la magnífica pastisseria de la capital d’Àustria.

EL TRANSVASAMENT DEL ROINE

“La cultura de l’aigua”, aquesta és una de les frases estrella que últimament governs i entitats no paren de pronunciar arran del llarg període de sequera i del creixement urbanístic que afecten al nostre país. Estic plenament d’acord amb el diagnòstic del problema però les propostes que entitats i polítics formulen per resoldre’l tenen, al meu entendre, moltes mancances.

A part de la moderació en el consum i el seu reciclatge per a usos industrials, entitats i governs s’entesten en el que per mi és el gran error d’aquest problema, la construcció de plantes dessalinitzadores d’aigua del mar, enlloc de portar aigua de conques on aquesta sobri. M’explico; la construcció d’una planta d’aquestes característiques no comporta grans avantatges i si força inconvenients, així com a resultant de tot el procés només hi ha la possibilitat d’aprofitar, únicament, el 50% de l’aigua que es capta del mar per a l’ús de boca, el resta ha de ser retornada al mar amb el doble de la seva salinitat, les quantitats d’energia necessàries per a dur a terme el procés son elevades degut a la durada del procés, i evidentment, també cal construir els corresponents emissaris submarins de captació i emissió de l’aigua. Aquesta, que sens dubte resulta una bona solució per a territoris insulars, resulta totalment innecessària per zones continentals, on la possibilitat de transvasar aigua d’altres conques resulta una solució molt més raonable.

Així a Catalunya, és absolutament necessari executar el transvasament d’aigua procedent del Roine, riu del que extreure’n una part del seu cabal no comporta cap mena de risc ambiental, i a la vegada suposa un aprofitament d’una aigua que es perd i amb la que l’estat francès en podria obtenir benefici, per altra banda, a Catalunya evitaria la costosa inversió en plantes dessalinitzadores, i l’arribada d’aigua de molt millor qualitat i a un preu més raonable.

CASA GRAN DEL CATALANISME

El passat 20 de novembre va tenir lloc al Palau de Congressos l’anunciada i esperada conferència d’Artur Mas per presentar al poble de Catalunya el seu “road map” sobre el futur del catalanisme, la presentació en societat de la “Casa Gran del catalanisme”. Lluny de ser un acte de partit, la conferència repassa un a un els reptes de futur que esperen al nostre país, i busca ser el pal de paller on totes les sensibilitats catalanistes s’emmirallin per aconseguir l’esperat avenç nacional i sortir d’aquesta situació d’apatia en la que avui viu Catalunya.

Els dos grans eixos de la conferència de Mas son el “dret a decidir” i l’obtenció de la “nació plena”, dues idees molt allunyades del vell catalanisme de segle passat on el reconeixement i la supervivència de Catalunya o l’intent de transformar i modertintzar Espanya des del catalanisme en varen ser els seus eixos vertebradors. Avui, Catalunya demana un pas més, demana el dret a decidir sobre les inversions, les infrastructures o els diners que s’hi recapten, en definitiva poder decisori sobre tot allò que ens és propi, un dret a decidir ampli i sobre qualsevol tema sempre amb un ampli consens. I per altra banda, un catalanisme que ja no mira cap a Espanya, sinó que mira cap a Europa i busca el seu lloc al món, convertint-nos en una nació plena un cop superada la situació crítica que Catalunya i el catalanisme varen haver d’afrontar al llarg del segle passat.

L’aposta per un país capdavanter, que tingui el seu lloc i reconeixement al món, el dret a decidir sobre els assumptes que ens afectin en quan a catalans, suposen trencar el fals debat obert per l’actual govern centrant el veritable eix de la política catalana en l’entorn la relació Catalunya-Espanya i no pas en l’eix dreta-esquerra com s’ha volgut fer al llarg dels darrers anys. A més, al llarg dels 47 folis de la seva conferència, Mas marca les directrius del futur de la política proposant la limitació de mandats, les llistes obertes i l’acostament entre la classe política i la societat civil, o la proposta d’actuació si el Tribunal Constitucional retalla encara més l’Estatut d’Autonomia sortit del Parlament de Catalunya.

Ara, un cop exposada la proposta toca sumar sensibilitats, apropar els diversos sectors del catalanisme al voltant d’aquesta idea, sumar i reforçar la idea de nació i d’identitat catalana, per que la idea de nació plena dins d’un món ple de possibilitats, i a la vegada tenint la possibilitat de decidir sobre la realitat i el futur immediat, una gran proposta que ha de ser tinguda en compte i analitzada seriosament.

IT'S SOUTH AFRICA!

Ni Nova Zelanda, ni França, ni Austràlia, ni Anglaterra, Sud-àfrica es va coronar brillantment el passat 20 d’octubre a París, per segona vegada a la seva història, campiona del món de rugby. I és que el mundial que han fet els “sprinboks” ha estat de llibre, una excel•lent fase de grups derrotant Anglaterra, Samoa, Tonga i Estats Units; per deixar fora en els encreuaments de quarts i semis les dues grans sensacions del torneig Fiji i Argentina, i finalment recuperar, 12 anys després, el títol mundial davant Anglaterra (15-6) en un altre partit de manual.

Com totes les grans finals el partit fou marcadament tàctic i molt defensiu, amb una clara superioritat de les defenses sobre els atacs, i aquí va estar la clau del partit la impecable defensa dels sud-africans que únicament varen concedir dos cop de càstig en tot el partit davant el grandíssim perill dels anglesos, Jonny Wilkinson, enfront dels set que va concedir la defensa anglesa, aprofitats en gran mesura per Percy Montgomery i François Steyn, sent aquest l’element que va decantar el matx.Els “springboks” s’han mostrat al llarg del torneig com un equip molt equilibrat, la força de la primera línia, el domini en la touch de Victor Matfield, nomenat millor jugador de la final, i el seu lideratge sobre el camp, i sobretot, el gran talent de Bryan Habana, igualant el rècord del mític Jonna Lohmu amb 8 assajos en una cita mundial, han sigut les peces claus de l’equip més equilibrat del campionat, i just vencedor final. Ara Sud-àfrica s’iguala a l’olimp del rugby mundial amb Austràlia amb dos títols en dues finals i torna la copa Webb Ellis a l’hemisferi sud.

Aquest és un nou pas d’un equip que ha ajudat al país a sortir de l’obscuritat de l’”appartheid”, quan Sud-àfrica estava exclosa de les competicions internacionals, així, per idea del llavors president Nelson Mandela, el rugby, un dels símbols de la colonització blanca, juntament amb la llengua anglesa, permetia l’entrada a la selecció de jugadors negres, i sota el lema “one team, one country” van organitzar i guanyar la Copa del món de 1995, ara 12 anys després els “springboks” son motiu d’orgull per tots els sud-africans amb independència del seu origen, i el seu gran símbol a l’exterior.

HISTÒRIA CÍCLICA?

Per alguns l’esport és la vida, per d’altres una distracció de la vida, però, amb independència de com t’hi identifiquis, en ell s’hi reflecteixen les grans alegries, il•lusions, decepcions i misèries, que s’acumulen al llarg de la vida. Molts cops tendim a pensar que la vida és cíclica, que les casualitats o els esdeveniments més normals es repeteixen, cada cert temps, per voluntat del capritxós atzar. Però, si no fos així, probablement, resultaria molt difícil de justificar el que ha passat aquest cap de setmana, als dos primers partits de quarts de final del mundial de rugbi, o almenys, trobar una explicació raonable, al cúmul de coincidències que aboquen a un idèntic passat més o menys llunyà.

Aquest dissabte, a Cardiff, Nova Zelanda i França repetien la històrica semifinal del mundial de Gales 99, aquell cop i contra tot pronòstic, en un dels millors partits de la història del rugbi modern, França s’imposava 43-35 als “All Blacks”, avui, també a les illes, vuit anys després, es tornaven a veure les cares, amb els oceànics com a indiscutibles favorits, tot i les crides a que els “bleus” podien assolir la gesta en el “seu” mundial.
Una posada en escena espectacular, amb mutu desafiament entre ambdós contendents; així, mentre els “All Blacks” feien la tradicional “haka”, els “bleus” s’hi han apropat al màxim fins a finalitzar materialment enganxats els jugadors d’ambdós equips, aquesta ha estat, només, la primera escena de tensió d’un partit brutal, que passarà als anals de la història d’aquest esport, i és que tot semblava quasi decidit al descans, 13-3 pels neozelandesos, però com el 99, un excepcional segon temps dels francesos els ha permès culminar una remuntada històrica, 18-20, per entrar a formar part dels grans moments d’aquest esport, per contra, nova desfeta sonada dels “All Blacks” a la cita mundial.

Amb anterioritat, en el primer partit, Austràlia i Anglaterra repetien la final de fa quatre anys a Sidney, on els “wallabies”, jugant a casa, eren els grans favorits davant el XV de la rosa, que finalment, i contra tot pronòstic, es va imposar, gràcies al joc de peu de Jonny Wilkinson, per 17-20 després de dues pròrrogues. Avui, quatre anys més tard, a Marsella, l’escenari era idèntic, els australians grans favorits davant una, a priori, dèbil Anglaterra, el partit idèntic al de fa quatre anys, molta igualtat entre els equips, marcador baix que decideix el joc al peu de Wilkinson, Anglaterra derrota Austràlia 10-12. Francesos i anglesos es disputaran dissabte que ve a París un lloc a la final del campionat, repetint la semifinal disputada fa quatre anys en terres australianes.

I si per la part alta del quadre la història sembla calcada, a la part baixa del mateix tres dels quatre equips buscaven entrar-hi.

Sud-àfrica va derrotar les Illes Fiji, 37-20, en un partit que se’ls va complicar de valent amb l’empat a 20 que reflectia el marcador a mitjans de la segona meitat, gràcies al gran desplegament físic dels fijians, no obstant, l’ofici i la superior qualitat dels “springboks” van acabar decantant un partit on els del Pacífic han completat una excel•lent participació al mundial, després d’eliminar contra tot pronòstic la potent Gales, i guanyar-se amb tota justícia el pas als quarts, l’ovació final que els ha dedicat el públic del Vélodrome de Marsella, serà un més dels inesborrables records que els fijians s’enduran d’aquest mundial, mentre els sud-africans continuen el seu pas ferm cap a la final de París.

En el darrer enfrontament, l’Argentina, que està disputant un campionat espectacular, va superar tradicional Escòcia per 19-13 i accedeix per primer cop a la semifinal mundial. Amb un conjunt compacte i experimentat, que ha desenvolupat un dels jocs més atractius del campionat, la semifinal amb els sud-africans es preveu d’allò més equilibrada. Tradició i novetat cara a cara, el premi, jugar la final.