Com cada any, la nostra Diada nacional, l’11 de setembre, marca l’inici del nou curs polític, i, a la vegada, esdevé l’escenari ideal per prendre el pols a la classe política del nostre país en relació als grans temes del curs entrant. Si en anys anteriors ha estat l’Estatut el protagonista indiscutible d’aquesta festivitat, i el marc en el que les diverses forces polítiques han mostrat les seves estratègies al respecte, aquest any han estat dues propostes llançades, respectivament, per Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, les que han centrat la màxima atenció en aquesta Diada.Per una banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha plantejat una “refundació del catalanisme”, si bé els eixos de la seva proposta seran exposats en una conferència multitudinària el proper dia 20 de novembre, de les primeres directrius de la proposta del líder nacionalista es desprèn la voluntat d’actuar com a eix aglutinador de les sensibilitats nacionals, avui excessivament disperses per anar més enllà del que sembla que avui, aquest Estatut retallat per les Corts i la justícia espanyoles, ens permeten. Una proposta que busca sumar sensibilitats de l’eix nacionalista per tal de sortir de l’actual situació de dèficit en la que avui dia es troba Catalunya.
Per la seva banda, i probablement amb l’objectiu de desactivar la iniciativa política de Mas, Carod-Rovira, va plantejar, pocs dies després, l’horitzó de l’any 2014 per tal de celebrar a Catalunya un possible referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que ja s’han produït al Quebec.
Independentment de la forma i dels detalls que amb el temps vagin prenent aquestes iniciatives, resulta interessant observar com la classe política del nostre país no es conforma amb els sostre que marca el “retallat” Estatut del 30 de setembre, que aquest text no ha de ser un punt i final sinó un punt de partida cap als horitzons sobiranistes del nostre país. L’actual situació del nostre país, amb la manca d’inversions per part de l’Estat, les interferències competencials i tants altres greuges que resultaria massa llarg citar-los, han abocat a la societat catalana a una permanent insatisfacció de la que cal trobar-ne sortida.
Una altre reflexió interessant, i donada com a conseqüència de les esmentades propostes, suposa el canvi en la pivotació de l’eix central de la política catalana basada, des de l’entrada del tripartit al govern de la Generalitat i fins avui dia, en una confrontació entre els eixos dreta-esquerra, lluny de l’eix que sempre havia marcat la política catalana, basada en el debat entre nacionalistes catalans i no nacionalistes. Si bé aquest pugui resultar únicament un efecte col•lateral de les propostes presentades, no deixa de tenir la seva importància, que tant representants de govern com de l’oposició, coincideixin en establir sobre aquest eix el futur del debat de la política catalana.
