La retirada de Tony Blair com a primer ministre britànic a mitjans del passat mes de maig deixa darrera seu un interessant llegat, fruit de deu anys al capdavant del 10 de Downing Street, un llegat amb llums i ombres, però amb interessants aportacions a la política britànica i mundial que l’inexorable pas del temps s’encarregaran de jutjar.Deixant per un altre estona l’anàlisi de la política internacional britànica de l’última dàcada, resumida en la fidel amistat i complicitat transatlàntica amb els Estats Units sobre les grans qüestions mundials, haurà estat en la política interna on els successius governs Blair s’han diferenciat dels seus antecessors, ja siguin els “tories” o els propis laboristes, és l’anomenada “tercera via”.
La política interior britànica, ha estat fortament marcada, a finals del segle XX, pel gran debat entre els models d’estat plantejats tradicionalment per laboristes i conservadors; un model laborista basat en la forta intervenció i planificació de l’estat en la vida econòmica, la nacionalització d’empreses, la duresa fiscal i una total intervenció de l’estat pel damunt de la societat. Per contra els conservadors, amb Margaret Thatcher com a màxim exponent, van apostar per la reducció de la intervenció pública de l’estat, el model de privatització de molts serveis i empreses, i la rebaixa de la fiscalitat; recepta que va comportar un important creixement econòmic a la Gran Bretanya però a costa d’incrementar les diferències entre rics i pobres.
Tony Blair amb la seva “tercera via”, defensen un equilibri entre aquests dos grans conceptes de política econòmica, per un cantó defensant el creixement del mercat i per l’altre posant l’Estat com a garant compensador de les possibles desigualtats que aquest creixement comporti, defensar al màxim el mercat i compensant-lo si resulta necessari amb l’Estat. D’aquesta manera no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l’Estat en la mesura que puguin ser garantits per ens privats, i amb l’ajut de l’Estat si la seva intervenció resulta necessària.
Així la tercera via, lluny del paternalisme excessiu de l’estat del benestar, defensa la iniciativa individual de cadascú, el treball i la pròpia responsabilitat, cadascú ha de ser responsable de si mateix i ser premiat en funció del seu esforç i el seu treball, sense oblidar que ningú pot quedar arraconat, que l’Estat ha d’ajudar els vulnerables, una via que busca la defensa d’un Estat incentivador del treball i no pas de la dependència.
Aquesta és l’estratègia, el secret de l’èxit econòmic del nou laborisme, que ha convertit la Gran Bretanya en un dels indrets més pròspers d’Europa. Aquest és el llegat econòmic que Blair deixa als seus conciutadans, un programa de reformes, d’èxit indiscutit i futur prometedor.
