L'ARC DE SAINT LOUIS

Al llarg de les passades setmanes, i amb l’avenç lentíssim de les obres de prolongació de la línia 2 del metro cap al centre de la ciutat, ha saltat a la primera plana de l’actualitat política l’ús que en un futur no gaire llunyà s’haurà de donar a l’anomenada “illa de Can Fradera”, el terreny situat just damunt l’emplaçament de la nova estació, al centre de Badalona.

Després de l’expropiació i demolició de les darrers immobles de l’illa, al llarg d’aquest estiu, sembla que la classe política de la nostra ciutat no té clar què fer i com urbanitzar aquest espai, i així es desprèn de successives declaracions i comunicats darrerament manifestats. La llebre la llançava al seu blog el tinent d’alcalde Ferran Falcó, plantejant un “brainstorming” sobre la zona, així mateix, el grup municipal d’ICV, proposava reiniciar de nou el projecte tornant partir de zero, mentre el PSC-PSOE ja en la campanya electoral va proposar diverses utilitats per aquest espai, sense acabar-se de definir. Amb independència de que les respectives idees de les diferents forces polítiques, en relació amb aquest espai siguin més o menys encertades, sembla poc seriós, de cara als afectats, la situació d’indefinició flagrant en la que es troba el projecte avui dia.

Òbviament, no cal saber-ne gaire per poder definir les línies mestres del projecte, que no han de ser altres que les de poder complimentar algunes de les mancances en equipaments que pateix la nostra ciutat per una banda, i per l’altra poder generar un “cash flow” suficient per tal de poder pagar les esmentades obres. Per tant, sembla molt clar que aquest espai ha de tenir uns usos destinats, per una banda, a equipaments necessaris pel conjunt de la ciutadania, i per un altre a la construcció de pisos amb els que poder finançar part del projecte. També caldrà, evidentment, millorar-ne l’entorn, facilitant-ne l’accessibilitat i aprofitar per millorar la mobilitat al centre de la ciutat. Es a dir, uns equipaments més pisos, de poca alçada, que s’integrin al teixit urbà adjacents i amb algun espai destinat a zona verda o lúdica. Molt lluny, al meu entendre, queden les idees de proposar edificis alts destinats als negocis o a ser la seu d’alguna gran empresa multinacional, ja que aquesta no sembla ser una activitat de gaire futur a la nostra ciutat, i que trenquin amb el caràcter global de construccions baixes de l’entorn, ni tampoc la de ser seu d’algun monument destinat a ser un nou símbol de la nostra ciutat. De moment, l’Arch of Sanit Louis seguirà a la riba de Missouri.

EL FUTUR DEL CATALANISME

Com cada any, la nostra Diada nacional, l’11 de setembre, marca l’inici del nou curs polític, i, a la vegada, esdevé l’escenari ideal per prendre el pols a la classe política del nostre país en relació als grans temes del curs entrant. Si en anys anteriors ha estat l’Estatut el protagonista indiscutible d’aquesta festivitat, i el marc en el que les diverses forces polítiques han mostrat les seves estratègies al respecte, aquest any han estat dues propostes llançades, respectivament, per Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, les que han centrat la màxima atenció en aquesta Diada.

Per una banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha plantejat una “refundació del catalanisme”, si bé els eixos de la seva proposta seran exposats en una conferència multitudinària el proper dia 20 de novembre, de les primeres directrius de la proposta del líder nacionalista es desprèn la voluntat d’actuar com a eix aglutinador de les sensibilitats nacionals, avui excessivament disperses per anar més enllà del que sembla que avui, aquest Estatut retallat per les Corts i la justícia espanyoles, ens permeten. Una proposta que busca sumar sensibilitats de l’eix nacionalista per tal de sortir de l’actual situació de dèficit en la que avui dia es troba Catalunya.

Per la seva banda, i probablement amb l’objectiu de desactivar la iniciativa política de Mas, Carod-Rovira, va plantejar, pocs dies després, l’horitzó de l’any 2014 per tal de celebrar a Catalunya un possible referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que ja s’han produït al Quebec.

Independentment de la forma i dels detalls que amb el temps vagin prenent aquestes iniciatives, resulta interessant observar com la classe política del nostre país no es conforma amb els sostre que marca el “retallat” Estatut del 30 de setembre, que aquest text no ha de ser un punt i final sinó un punt de partida cap als horitzons sobiranistes del nostre país. L’actual situació del nostre país, amb la manca d’inversions per part de l’Estat, les interferències competencials i tants altres greuges que resultaria massa llarg citar-los, han abocat a la societat catalana a una permanent insatisfacció de la que cal trobar-ne sortida.

Una altre reflexió interessant, i donada com a conseqüència de les esmentades propostes, suposa el canvi en la pivotació de l’eix central de la política catalana basada, des de l’entrada del tripartit al govern de la Generalitat i fins avui dia, en una confrontació entre els eixos dreta-esquerra, lluny de l’eix que sempre havia marcat la política catalana, basada en el debat entre nacionalistes catalans i no nacionalistes. Si bé aquest pugui resultar únicament un efecte col•lateral de les propostes presentades, no deixa de tenir la seva importància, que tant representants de govern com de l’oposició, coincideixin en establir sobre aquest eix el futur del debat de la política catalana.

CROUCH, TOUCH, PUSH & GAME!!!

Des d’avui i fins al proper 20 d’octubre, França serà la seu d’un dels grans espectacles esportius del moment, la sisena edició de la Copa del Món de Rugby. Aquest esport, un gran desconegut al nostre país, però que aixeca passions entre els seus afeccionats, es disposa a buscar, entre els equips que analitzarem, el successor a l’Anglaterra campiona fa 4 anys en la final de Sydney.

Nova Zelanda: La superfavorita.
Tots coincidim en cada cita mundial a penjar-los aquest cartell, i de manera merescuda, una gran temporada i la victòria al Tri Nations així ho fan presagiar, la presencia de Dan Carter com a gran estrella i un equip fort i compenetrat, els donen les màximes expectatives; tot i això la seva especialitat en enfonsar-se estrepitosament a les cites mundials, un títol de cinc participacions, generen dubtes. Enquadrats en un grup fàcil on Escòcia i Itàlia es jugaran la segona plaça la competició comença pels “All blacks” en l’encreuament de quarts (Irlanda o Argentina).

França: El poder de l'amfitrió.
Jugar a casa i haver guanyat els dos darrers Six Nations donen als “bleus” la confiança per saber que, si no cometen cap error, el camí cap a la final de París pot ser relativament plàcid fins a semifinals. Abans haurà de complir pronòstics i quedar primer del “grup de la mort” davant Irlanda i Argentina, Geòrgia i Namíbia semblen meres comparses. Molt bon joc i resultats son l’aval dels Ibáñez, Dominici, Basten, Chabal, Skrela i els nord-catalans Nicolas Mas i David Marty per optar al ceptre mundial.

Austràlia: La fiabilitat.
Dos cops campiona del món, buscarà recuperar el títol perdut a casa davant Anglaterra. Un equip experimentat i amb talent per batre a qualsevol. Els bons resultats de les prèvies i la darrera oportunitat de George Gregan, Stephen Larkham o Stirling Mortlock fan dels “Wallabies” un rival molt perillós. Un grup senzill amb Fidji, Canadà i Japó, i on sols Gales pot plantar una mica de cara, els posen davant uns quarts molt difícils enfront el perdedor del Sud-àfirca-Anglaterra, i una hipotètica seminal davant Nova Zelanda. Camí d’espines pels australians.

Sud-àfrica: L’equilibri.
Després del desastre del passat mundial, l’altre gegant de l’hemisferi sud només pot que millorar, després d’un Tri Nations un pèl discret però de dues pallisses sonades a Anglaterra, els “Springboks” han de respirar optimisme. Amb un equip molt equilibrat i Bryan Habana i el grandíssim talent del jove François Steyn com a estrelles, el duel del dia 14 amb Anglaterra a París serà la clau del futur. Guanyar i ser primers els aboca a uns quarts senzills i una semis amb França. Perdre, l’infern de jugar amb Austràlia a quarts. Si mantenen el nivell guanyar als anglesos sembla més que factible.

Anglaterra: Campiona en hores baixes.
Any desastrós pel “quinze de la rosa”, mal Six Nations i ridículs sonats als “match test”, posen els actuals campions amb poques opcions. Un equip excessivament veterà, amb gent com Dallaglio o Robinson, i l’etern dubte del gran Jonny Wilkinson no semblen augurar el millor. Això si, tenen l’avantatge de jugar-ho tot a una carta contra Sud-àfrica. Samoa i Tonga son equips incòmodes però no semblen capacitats per deixar-los fora, EUA una mera comparsa. El quadre i les opcions idèntiques als sud-africans. Defensar el títol, una motivació.

Irlanda: El joc exquisit.
S’ho jugarà tot als duels amb França i Argentina. Possiblement amb “el quinze del gall” és l’equip més agraït de veure jugar, amb un gran quartet, Brian O’Driscoll, Ronan O’Gara, Peter Striger i D’Arcy, és capaç de plantar cara a qualsevol, tot i que si no és primer derrotar Nova Zelanda sembla una empresa massa complicada pel “quinze del trèvol”. Els dubtes en la preparació tampoc ajuden.

Argentina: La força bruta.
Amb un equip molt experimentat i veterà, els “pumas” tenen veritables opcions de passar ronda davant França i Irlanda, l’aventura pot acabar, això si, amb Nova Zelanda als quarts. Un equip amb Ledesma, Leguizamon, els germans Fernández Lobbe o Corletto, però per sobre de tots el gran Juan Martín Henández, pot donar un ensurt a qualsevol després de derrotar Anglaterra i Irlanda en la preparació.

Gales per una banda, i Itàlia o Escòcia, que es disputaran l’altra plaça, sembla que no tenen equip per anar més enllà de quarts.

Després de quatre llargs anys d’espera, comença l’espectacle de la pilota ovalada.

WINSTON S. CHURCHILL "MEMÒRIES"

Aprofitant aquestes dates de vacances, que alguns just comencem a gaudir, dedico aquestes breus línies per tal de recomanar-vos una de les millors lectures de les que mai he tingut el privilegi de gaudir, les memòries de Winston S. Churchill.

En elles Churchill fa un extens repàs en primera persona de la història de la primera meitat del segle XX; la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles, l’ascens de Hitler al poder, la conquesta de Polònia, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial... però serà la seva elecció com a Primer Ministre de la Gran Bretanya el 1940, i els cinc anys posteriors en el càrrec, el fil conductor d’aquesta obra.

Ha estat poc més d’un any de lectura del miler llarg de pàgines en les que sir Winston ens mostra el dia a dia en temps de guerra del govern de sa majestat, el detall de les operacions militars, els esforços diplomàtics, la coordinació i organització interna de l’imperi, les derrotes i victòries d’un líder, conscient que jugava un paper clau pel devenir de la història mundial.

Home de discurs brillant, Churchill converteix les seves memòries en un clàssic de la política, la diplomàcia, la història i l’estratègia militar, i que li va valer el Premi Nobel de Literatura l’any 1953.

TONY BLAIR, LA TERCERA VIA

La retirada de Tony Blair com a primer ministre britànic a mitjans del passat mes de maig deixa darrera seu un interessant llegat, fruit de deu anys al capdavant del 10 de Downing Street, un llegat amb llums i ombres, però amb interessants aportacions a la política britànica i mundial que l’inexorable pas del temps s’encarregaran de jutjar.

Deixant per un altre estona l’anàlisi de la política internacional britànica de l’última dàcada, resumida en la fidel amistat i complicitat transatlàntica amb els Estats Units sobre les grans qüestions mundials, haurà estat en la política interna on els successius governs Blair s’han diferenciat dels seus antecessors, ja siguin els “tories” o els propis laboristes, és l’anomenada “tercera via”.

La política interior britànica, ha estat fortament marcada, a finals del segle XX, pel gran debat entre els models d’estat plantejats tradicionalment per laboristes i conservadors; un model laborista basat en la forta intervenció i planificació de l’estat en la vida econòmica, la nacionalització d’empreses, la duresa fiscal i una total intervenció de l’estat pel damunt de la societat. Per contra els conservadors, amb Margaret Thatcher com a màxim exponent, van apostar per la reducció de la intervenció pública de l’estat, el model de privatització de molts serveis i empreses, i la rebaixa de la fiscalitat; recepta que va comportar un important creixement econòmic a la Gran Bretanya però a costa d’incrementar les diferències entre rics i pobres.

Tony Blair amb la seva “tercera via”, defensen un equilibri entre aquests dos grans conceptes de política econòmica, per un cantó defensant el creixement del mercat i per l’altre posant l’Estat com a garant compensador de les possibles desigualtats que aquest creixement comporti, defensar al màxim el mercat i compensant-lo si resulta necessari amb l’Estat. D’aquesta manera no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l’Estat en la mesura que puguin ser garantits per ens privats, i amb l’ajut de l’Estat si la seva intervenció resulta necessària.

Així la tercera via, lluny del paternalisme excessiu de l’estat del benestar, defensa la iniciativa individual de cadascú, el treball i la pròpia responsabilitat, cadascú ha de ser responsable de si mateix i ser premiat en funció del seu esforç i el seu treball, sense oblidar que ningú pot quedar arraconat, que l’Estat ha d’ajudar els vulnerables, una via que busca la defensa d’un Estat incentivador del treball i no pas de la dependència.

Aquesta és l’estratègia, el secret de l’èxit econòmic del nou laborisme, que ha convertit la Gran Bretanya en un dels indrets més pròspers d’Europa. Aquest és el llegat econòmic que Blair deixa als seus conciutadans, un programa de reformes, d’èxit indiscutit i futur prometedor.

ENHORABONA DRAGONS

El passat 25 d’agost l’esport català va ser, de nou, protagonista d’un gran esdeveniment a nivell europeu, l’equip dels Dragons Catalans de Perpinyà va disputar la final de la Copa anglesa de Rugby XIII al mític estadi de Wembley. Tot i que el resultat esportiu no va ser el desitjat, els rossellonencs van perdre 30-8 enfront els Saint Helen’s Sants, grans favorits i defensors del títol.

Més enllà de l’expectativa esportiva que aixecava el partit, el fet de poder escoltar “els segadors”, himne oficial del club, al mític estadi londinenc justificava per si sol l’interès de poder veure el partit. No obstant, i una vegada més en les transmissions de rugby, ja siguin de l’USAP o dels Dragons, la Televisió de Catalunya no va estar a l’alçada de les circumstàncies.

TVC no tenia la intenció de retransmetre el partit però les nombroses trucades i peticions al respecte van obligar a la televisió nacional de Catalunya a fer-ho. I aquí va venir la gran decepció quan en la transmissió en directe el partit, no es va oferir “els segadors”, i si l’himne de l’equip anglès i el “God save the Queen”. Només un vídeo de pocs segons es va emetre com a testimoni d’aquest històric fet.

Aquesta no deixa de ser una mostra més del tarannà que està agafant els darrers anys la televisió pública catalana, una nova mostra de la deixadesa i de la manca de sensibilitat nacional, una televisió que s’excusa dient que el senyal que va rebre fins a cinc minuts abans de l’inici del partit era de proves quan la BBC va iniciar-ne la transmissió una hora i mitja abans.

Probablement, la transmissió d’aquest partits no sigui el producte que més rendiment econòmic doni a la corporació, probablement els resultats esportius dels Dragons en les grans finals amb la derrota mencionada, o les derrotes de l’USAP enfront l’Stade Français no convidin a l’optimisme. No obstant, i sense cap dubte, la funció de la televisió nacional en un país com el nostre, ha de ser la d’estar al costat dels seus equips, la de mostrar les principals manifestacions de civisme i d’identitat nacional, no pas la de guanyar diners.

L'EFECTE SARKOZY

L’arribada de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa ha comportat l’inici d’una interessant activitat legislativa destinada a posar en marxa les promeses electorals del President, encaminades, entre d’altres objectius, a posar ordre en el sector públic, l’economia i la seguretat del país veí.

Una d’aquestes mesures que componen el paquet legislatiu, aprovat fins al moment per l’Assemblea Nacional, és una nova norma sobre els transports públics que limitarà parcialment el dret de vaga. Entre d’altres aspectes, el contingut de la nova llei obliga als treballadors a donar un preavís de 48 hores en cas de voler participar a la vaga, amb la vista posada en poder organitzar uns serveis mínims, sancions disciplinàries en cas de no respectar el preavís, o una votació secreta entre tots els treballadors de l’empresa en cas que la vaga duri més de vuit dies. Aquesta normativa va dirigida especialment a aquest sector que històricament ha estat protagonista de llargues mobilitzacions a França, la norma entrarà en vigor el gener de 2008, un cop cada companyia de transports hagi negociat amb sindicats i administració la periodicitat dels serveis mínims durant les jornades de vaga.

Una altre proposta plantejada, tot i que encara sense reflex legislatiu, és el probable augment de l’IVA, (TVA a França), amb l’objectiu d’augmentar la recaptació relativa a la protecció social, així el TVA passaria a França del 19’6% al 24’6% a canvi de reduir la cotització social que han d’aportar les empreses, d’aquesta manera no s’augmenten els costos de producció a les empreses i tots els productes, ja siguin d’origen francès o estranger contribueixen en aquest pagament, evitant així una certa deslocalització.

Un tercer aspecte important és la preparació d’un projecte de llei, que serà presentat al novembre, amb l’objectiu de penar els delinqüents reincidents, així com el llançament de la idea de la possible castració química de violadors reincidents, una proposta ambiciosa que segurament s’haurà de debatre amb profunditat però que mostren les intencions del President de posar fil a l’agulla per solucionar aquesta xacra de la societat.

Sense cap mena de dubte Sarkozy afronta amb valentia i sense embuts els problemes del dia a dia de la societat, molt lluny de tot discurs pla, ambigu o políticament correcte, en el que es refugien d’altres polítics, el President francès afronta de cara, amb claredat i ambició els reptes del seu càrrec, un tarannà destinat a buscar solucions als problemes diaris sense ometre el debat de temes espinosos i delicats, i sobretot aportant propostes sòlides i concretes per a la seva resolució, òbviament d’altres polítics n’haurien de prendre exemple.

DOS PECATS CAPITALS

Ara que ens trobem en mig del darrer estiu de la legislatura espanyola, i a pocs mesos de les eleccions a les Corts Generals, resulta un bon moment per començar a fer balanç del que han estat aquests poc més de tres anys de política espanyola.

Sens dubte la legislatura ha presentat dos gran temes, que son els que tot seguit analitzarem, el procés de pau a Euskadi i l’Estatut de Catalunya. Ambdós s’han resolt d’una manera similar, amb fracàs i desencís, les causes diverses però similars, anem a pams:

Després de l’anunci d’alto al foc comunicat per la organització terrorista ETA, el govern espanyol ha tingut la seva gran oportunitat d’obtenir una pau definitiva al País Basc, amb un exemple similar, l’Ulster, on tant el govern britànic com l’irlandès van apostar molt fort per aprofitar l’escletxa que s’albirava per poder aconseguir una pau definitiva. El govern espanyol, cal reconèixer que sense l’ajuda directa del seu homònim francès, no ha actuat amb la fermesa i l’ambició que s’esperava, més pendent de les reaccions que pogués tenir una oposició radicalment contrària a qualsevol tipus de negociació, que no pas d’establir un calendari d’actuacions destinades a que el procés arribés a bon port. La manca de comunicació i sintonia amb el govern basc, la poca ambició, la falta d’un full de ruta clar o la poca disposició a fer concessions han acabat tirant per terra un procés que semblava encarrilat i que amb l’atemptat a la T-4 de Barajas el passat Nadal va saltar pels aires. Qualsevol gran procés polític, podem citar per exemple el procés de pau a l’Ulster, els intents a Israel o la unificació d’Alemanya, requereix d’un liderat, d’algú que estigui disposat a jugar-se el càrrec per aconseguir l’objectiu, Tony Blair, Yitzhak Rabin o Helmut Kohl, així ho van fer, amb resultats polítics i personals ben diferents, però almenys ho van, en el pitjor dels casos, intentar amb totes les seves capacitats. Rodríguez Zapatero potser salvi el càrrec però no haurà aconseguit el seu objectiu, realment s’ha jugat el tot pel tot? Ho ha intentat amb tots els mitjans? La resposta sembla clara: no.

Pel que fa a l’Estatut de Catalunya la pel•lícula dels fets ha sigut igual de lamentable, tot i transitar per camins ben diferents, qui no recorda les paraules del propi President Zapatero al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, prometent que “respectaria el text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya”. Després de l’acord de totes les forces polítiques del Parlament, excepte el PP, la presentació del text per la seva doble lectura al les cambres alta i baixa de les Corts espanyoles han suposat un substancial aprimament del mateix, un text que poc té a veure amb el que es va aprovar pel Parlament i ratificar per la ciutadania, un text que avui encara està pendent de la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat davant per part del TC. Aquesta Llei Orgànica, que ha de dotar el nostre país d’una major capacitat competencial, amb el traspàs de nombroses competències i la creació d’una agència tributària catalana entre d’altres, ha d’esdevenir un element fonamental pel futur desenvolupament del nostre país. El seu desplegament, reiteradament vulnerat per l’administració de l’Estat, suposa no posar fi als greuges competencials i econòmics d’Espanya vers Catalunya, l’altre gran fracàs del govern Zapatero.

Probablement, en els propers comicis Zapatero aconsegueixi, a pesar d’aquests dos grans fracassos, salvar el càrrec, no obstant l’oposició està fent mèrits de sobres per repetir, el seu escorament cap a la dreta més reaccionària i la manca de diàleg amb d’altres forces la condemnen a l’ostracisme polític. Zapatero pot fer el més difícil, guanyar sense mereixement, fer el doble mortal sense xarxa i sortir-ne il•lès.

SÉBASTIEN CHABAL, L'ATILA FRANCÈS

La imminent inauguració, el primer cap de setmana de setembre, de la Copa del Món de Rugby França 2007 em porta a parlar-vos del que de llarg és el meu jugador favorit d’aquest esport, el francès Sébastien Chabal. Aquest jugador, amb aspecte d’home de les cavernes, s’ha convertit per mèrits propis en un del més carismàtics del joc de la pilota ovalada dels darrers temps. Nascut a Valence el 1977, i amb una planta impressionant, fa 1’92 m. i pesa 117 kg, juga, habitualment, de número 8, tercera línia, una posició que requereix d’un jugador de gran força física i experiència, que al mateix temps és l’encarregat de liderar l’equip de davantera, tot i que en aquest mundial podria variar aquesta posició per voluntat del seleccionador, i passar a jugar de segona línia. Chabal va començar la seva carrera al Beauvallon i al Valence Sportif, passant posteriorment al CS Bourgoin-Jallieu del Top 14 de la lliga francesa on hi va actuar durant quatre temporades, actualment enrolat a les files dels Sale Sharks de la lliga anglesa, on va guanyar la Challenge Cup 2005, el títol de lliga de 2006, i el Trofeu dels Campions de 2006, no obstant, ha estat a la selecció francesa on ha realitzat les millors i més memorables actuacions.

Internacional amb els bleus en trenta ocasions, la seva polèmica exclusió de la llista prèvia pel 6 Nations i la Copa del Món, van portar Chabal a realitzar una gran primera part temporada, guanyant-se per mèrits propis i aclamació popular la titularitat al XV del gall, ja en el Torneig de les Sis Nacions, guanyat per França d’una manera brillant. Però és sense cap mena de dubte, l’esperit i la manera de jugar és el que fa de Sébastien Chabal un jugador diferent, un jugador duríssim, tot cor i amb molt coratge, valent en el xoc i excel•lent en el placatge, on alguns consideren que actua amb excessiva duresa, un lider dins del camp; Chabal no deixa a ningú indiferent, admirat pels seus, xiulat i escridassat pels adversaris. Uns placatges i un estil de joc que li han fet guanyar-se l’admiració i el respecte del públic neozelandès, entès com pocs en aquest esport, després de la gira que França ha dut a terme aquest estiu per les Antípodes. Aquesta és la seva presentació, el seu estigma, el seu joc, una manera d’entendre el rugby.

No serà però una conquesta fàcil, l’actual defensora del títol, tot i que en hores baixes, Anglaterra; els tres colossos de l’hemisferi sud, Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica; i en menor mesura Irlanda i Argentina, en seran els grans rivals pel títol, però l’Atila francès vol conquerir el món, del seu joc, de la lleva lluita i del seu encert en dependran bona part de les esperances dels bleus. El darrer gran guerrer ja vetlla armes, tornarà a créixer l’herba als estadis que trepitgi?

QUIN ESPECTACLE

La tarda prometia, la compareixença del president d’Endesa, Manuel Pizarro, i de REE, Luis Atienza, enfront la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, arran de l’apagada del passat 23 de juliol, em despertava un cert interès, interès per veure com s’ho farien, quins jocs de mans, quins balls de xifres o quina relació de dades ens mostrarien per eludir la responsabilitat de les seves respectives empreses en l’incident, la tarda prometia, i de ben cert que no va decebre.

Segurament hi hagi altres maneres de passar una tarda d’agost que mirant en directe, a través del Canal 3/24, la compareixença d’aquests senyors, però probablement menys divertides, i és que la situació a la que aquest mes ha arribat el nostre país frega el surrealisme, i el d’ahir, no deixa de ser un capítol més d’aquesta llarga tragicomèdia.

El primer en comparèixer, Manuel Pizarro, president d’Endesa, aquell que s’ha passat els darrers mesos clamant contra l’OPA de Gas Natural sobre Endesa i que sembla un dels grans teòrics del país en aquesta mena d’operacions societaries, no obstant, i una cosa no treu l’altre, Pizarro, per mitjà d’una brillant exposició farcida de dades cronològiques i objectives, ens va venir a dir que Endesa inverteix més a Catalunya que a cap altre indret de l’Estat espanyol i que hi té previst un important esforç inversor fins al 2010, que l’apagada es produeix per l’incendi de la subestació de Maragall, que no és de la seva propietat, i que el cable de Collblanc va caure per culpa de “disparos”, talls ràpids i successius de subministrament, que el van debilitar en els darrers dies, i que eren responsabilitat de REE, sobre qui va enviar totes les sospites de la culpabilitat de l’incident.

Més tard, Manuel Atienza, president de REE, i ex-ministre socialista dels governs de Felipe González, que va exposar just el contrari, que l’apagada es va deure a la caiguda del cable sobre l’estació de Collblanc per culpa del mal manteniment del mateix, i que per tant, la seva empresa no tenia res a veure amb la causa principal de l’apagada, però no va disgregar per quins motius es va produir l’incendi de la subestació de Maragall.

Les contradiccions entre ambdós presidents van ser notòries i no van servir per assumir responsabilitats en l’incident, ans el contrari, per carregar el mort a l’altre, ja al matí, en la compareixença dels consellers Nadal i Castells sobre la gestió de la crisi, ambdós consellers van considerar la manca d’inversió dels successius governs d’Espanya com la causa de l’incident i per tant, tampoc van assumir cap responsabilitat.

Una vegada més, i escoltades totes les parts en litigi, i tot sigui dit, algunes compareixent a petició pròpia com el cas del senyor Pizarro, seguim sense conèixer qui ha estat el veritable responsable de l’incident, el PSC-PSOE defensant la seva gestió i els seus nomenaments, i Fecsa-Endesa tres quarts del mateix. Els que encara no ens han donat una explicació al respecte son l’anterior titular de la cartera d’Indústria i l’actual, senyors Montilla i Clos, però em sembla que això ja és demanar molt.