Ara que ens trobem en mig del darrer estiu de la legislatura espanyola, i a pocs mesos de les eleccions a les Corts Generals, resulta un bon moment per començar a fer balanç del que han estat aquests poc més de tres anys de política espanyola.Sens dubte la legislatura ha presentat dos gran temes, que son els que tot seguit analitzarem, el procés de pau a Euskadi i l’Estatut de Catalunya. Ambdós s’han resolt d’una manera similar, amb fracàs i desencís, les causes diverses però similars, anem a pams:
Després de l’anunci d’alto al foc comunicat per la organització terrorista ETA, el govern espanyol ha tingut la seva gran oportunitat d’obtenir una pau definitiva al País Basc, amb un exemple similar, l’Ulster, on tant el govern britànic com l’irlandès van apostar molt fort per aprofitar l’escletxa que s’albirava per poder aconseguir una pau definitiva. El govern espanyol, cal reconèixer que sense l’ajuda directa del seu homònim francès, no ha actuat amb la fermesa i l’ambició que s’esperava, més pendent de les reaccions que pogués tenir una oposició radicalment contrària a qualsevol tipus de negociació, que no pas d’establir un calendari d’actuacions destinades a que el procés arribés a bon port. La manca de comunicació i sintonia amb el govern basc, la poca ambició, la falta d’un full de ruta clar o la poca disposició a fer concessions han acabat tirant per terra un procés que semblava encarrilat i que amb l’atemptat a la T-4 de Barajas el passat Nadal va saltar pels aires. Qualsevol gran procés polític, podem citar per exemple el procés de pau a l’Ulster, els intents a Israel o la unificació d’Alemanya, requereix d’un liderat, d’algú que estigui disposat a jugar-se el càrrec per aconseguir l’objectiu, Tony Blair, Yitzhak Rabin o Helmut Kohl, així ho van fer, amb resultats polítics i personals ben diferents, però almenys ho van, en el pitjor dels casos, intentar amb totes les seves capacitats. Rodríguez Zapatero potser salvi el càrrec però no haurà aconseguit el seu objectiu, realment s’ha jugat el tot pel tot? Ho ha intentat amb tots els mitjans? La resposta sembla clara: no.
Pel que fa a l’Estatut de Catalunya la pel•lícula dels fets ha sigut igual de lamentable, tot i transitar per camins ben diferents, qui no recorda les paraules del propi President Zapatero al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, prometent que “respectaria el text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya”. Després de l’acord de totes les forces polítiques del Parlament, excepte el PP, la presentació del text per la seva doble lectura al les cambres alta i baixa de les Corts espanyoles han suposat un substancial aprimament del mateix, un text que poc té a veure amb el que es va aprovar pel Parlament i ratificar per la ciutadania, un text que avui encara està pendent de la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat davant per part del TC. Aquesta Llei Orgànica, que ha de dotar el nostre país d’una major capacitat competencial, amb el traspàs de nombroses competències i la creació d’una agència tributària catalana entre d’altres, ha d’esdevenir un element fonamental pel futur desenvolupament del nostre país. El seu desplegament, reiteradament vulnerat per l’administració de l’Estat, suposa no posar fi als greuges competencials i econòmics d’Espanya vers Catalunya, l’altre gran fracàs del govern Zapatero.
Probablement, en els propers comicis Zapatero aconsegueixi, a pesar d’aquests dos grans fracassos, salvar el càrrec, no obstant l’oposició està fent mèrits de sobres per repetir, el seu escorament cap a la dreta més reaccionària i la manca de diàleg amb d’altres forces la condemnen a l’ostracisme polític. Zapatero pot fer el més difícil, guanyar sense mereixement, fer el doble mortal sense xarxa i sortir-ne il•lès.
