Les eleccions legislatives celebrades a Turquia el passat 22 de juliol obren una interessant situació política en relació a la futura evolució dels esdeveniments al si del país otomà. Els comicis, convocats pel mateix primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, en ser rebutjada, tant pel parlament com pel poderós estament militar, la seva proposta de presentar Abdul•lah Gül com a president de la República, lluny de desgastar-lo, l’ha confirmat com a cap del govern d’Ankara, un carismàtic islamista moderat, considerat el millor alcalde d’Istanbul, i que va passar per la presó per la seva cita de versos que instaven a l’odi religiós. L’ascens fa cinc anys dels islaminstes moderats al poder, en el si d’una república laica, fundada el 1923 per Mustafa Kemal, Atatürk, s’explica en part per la forta crisi econòmica que va afectar el país a finals de segle passat, i el desgast dels partits tradicionals, en aquest període, Erdogan, ha dut a terme un seguit de reformes econòmiques i legals que ha tret el país d’una delicada situació i l’han portat a iniciar converses per un futur ingrés a la Unió Europea. Al mateix temps la emigració del camp cap a les grans metròpolis, Istanbul i Ankara, deixen veure un estat amb dues cares, una societat urbana secular, i una societat rural religiosa, lluny potser, de les impressions que es tenen des d’Europa.
El resultat final, amb una majoria de més del quaranta per cent de vots pels islamistes moderats de l’AKP, obre una sèrie d’incògnites en un futur més o menys llunyà. En primer lloc quina efecte produirà en el poderós estament militar, guardià de la constitució i la laicitat de l’Estat, i en segon lloc en els partits laic i nacionalista, ambdós contraris a l’ingrés a la UE i que surten molt afeblits dels comicis, però per sobre de tot, la gran incògnita recau en quina reacció ha de tenir la UE enfront d’aquesta situació, i és que de l’actitud d’Erdogan al llarg dels propers mesos se’n hauran de treure les conclusions per afrontar les noves converses previstes amb la Unió.
És evident, que a poc que aconsegueixi solucionar els seus problemes interns; l’estatut del Kurdistan, el reconeixement de Xipre, i les reformes legals en relació amb els drets i llibertats; Turquia serà la gran potència estratègica del Pròxim Orient, no obstant, d’aquí a entrar a la UE hi ha un bon tros. I, sens dubte, amb una UE amb plena crisi institucional i d’identitat, l’ingrés de Turquia, amb més de 70 milions d’habitants, i amb una permeable frontera oriental, juntament amb un difícil compliment dels criteris de convergència exigits, no son la millor perspectiva.Resulta evident que la UE ha de tenir uns importants i preferencials acords econòmics i comercials amb Ankara, només cal recordar que forma part de la OTAN i en té el segon exèrcit més nombrós darrera els Estats Units, o també l’important paper mediador que pot jugar entre orient i occident, però una cosa resulta tenir un important aliat estratègic i una de molt diferent poder digerir l’entrada del gegant euroasiàtic a la Unió.
