L’arribada la setmana passada de dos petits batiscafs russos al fons de l’oceà àrtic, no només suposa un important avenç per la ciència, sinó que les connotacions polítiques que poden derivar-se’n poden ser tant o més notòries. Si ho analitzem des del punt de vista estrictament científic, l’arribada al fons de l’àrtic no deixa de ser la conquesta, sense més, d’un indret recòndit del planeta, que s’afegiria a l’arribada al pol nord el 1906 de Robert E. Peary, tot i que no totalment demostrable, o la primera navegació sota el casquet polar que va realitzar el submarí nuclear nord-americà USS-571 Nautilus l’any 1958. Per tant des de fa anys, l’àrtic és un indret d’investigacions tant científiques com pel desenvolupament de sistemes de navegació aplicats a la indústria militar.Però més enllà de la importància científica d’aquest fet, el gran objectiu de l’expedició russa és demostrar que la serralada submarina de Lossomonov, amb una alçada de més de 3.700 metres, és una continuació de la placa continental de Sibèria, fet que si es pot demostrar, suposaria per Rússia poder assolir una àrea d’aproximadament 1’2 milions de km2.
La manca d’una regulació internacional clara, en molts aspectes relatius al Dret Marítim, juga en favor de Rússia en la seva reclamació d’aquest territori. No obstant, aquesta no és una reclamació gratuïta, ja que segons sembla, els fons marins d’aquesta àrea contenen importants reserves de petroli, gas i minerals. Vladimir Putin és conscient de que en aquests moments Rússia ja disposa de les reserves de petroli i gas més importants del món encara pendents d’explotar, i un augment del seu control sobre aquestes fonts d’energia li permet acudir a l’escena internacional amb una important posició de força. Una cosa molt diferent serà disposar de la tecnologia per poder-ho extreure, però de moment la clau negociadora ja seria a mans de Moscou, i es que la política internacional del segle XXI no es disputarà entorn de les armes sinó dels recursos energètics, de moment Rússia agafa aventatge.
