Avui, passats quinze anys sembla que s’ha perdut aquella il•lusió col•lectiva del 92, i no és d’estranyar, el balanç d’aquests tres darrers lustres, pel que fa a l’evolució de la ciutat i de Catalunya, no pot ser precisament satisfactori. La gran inversió en infrastructures d’aquell temps no s’ha seguit als anys següents, car seguim tenint la mateixa xarxa viària que en aquells dies, mentre que el parc mòbil ha augmentat sensiblement, de la xarxa de Rodalies, què n’hem de dir, segueix en el seu estat deplorable, amb avaries setmanals i sense comptar amb les inversions necessàries, l’aeroport, tot i la seva ampliació, continua administrat pel model centralista d’AENA, que el converteix en una instal•lació de segona sense a penes vols intercontinentals, i això sí, com a seu de companyies de baix cost que, lluny de potenciar el turisme de qualitat, han convertit Barcelona en capital mundial del turisme d’espardenya, i la cirereta del pastis, la gran apagada de la xarxa elèctrica de Barcelona, fruit del deficitari manteniment de la mateixa i, no cal recordar, la paralització de la interconnexió elèctrica amb França, necessària per garantir l’abast a tot el territori i evitar apagades com les de la Costa Brava. Finalment l’elaboració d’un nou Estatut per garantir les competències i necessitats del govern i dels ciutadans de Catalunya, s’ha vist mutilat per la lectura de les Corts espanyoles i els recursos, encara pendents, davant el Tribunal Constitucional.Avui, quinze anys després, és molt difícil sentir-se orgullós de la situació a la que la ciutat i el país han arribat, és més, és una situació vergonyosa de la que en cal exigir responsabilitats polítiques i empresarials, però el que també em preocupa molt seriosament d’aquesta situació és la tímida resposta de la societat civil, l’acceptació resignada de la realitat, aquest abaixar el cap i pensar que tal dia farà un any. Potser en un altre país, potser una altra societat hauria exigit de manera més ferma responsabilitats a aquells que les tenen per la situació generada.
Avui Barcelona i Catalunya son un indret amb uns preus i un cost de la vida de primera, amb un nivell salarial de segona i amb uns serveis públics de tercera. En aquests darrers quinze anys hem fet un mal negoci, ha arribat l’hora de dir prou. De dir prou a un govern central “amic” que des del Ministeri de Foment porta anys prenent-nos el pèl, de dir prou al govern català per no defensar amb prou fermesa les necessitats del país, i de dir prou a les grans empreses per dedicar-se només a guanyar diners i augmentar les seves cotitzacions bursátils, i no pas a garantir les inversions pel bon funcionament dels serveis bàsics que representen. Quinze anys després, qui ens ha vist i qui ens veu...
