El descarrilament, la matinada del passat divendres 22 de juny, d’un tren Euromed a l’entrada de l’estació del Prat, ja no ha estat la gota que ha fet vessar el got, cosa que va succeir ja fa molts mesos, i que ja amenaça amb filtracions i goteres al pis de baix, sinó una nova plasmació del caos que es viu a la xarxa, i que ha posat de manifest, una vegada més, totes les mancances dels serveis oferts i la incapacitat de reacció dels organismes competents.El servei que ofereix RENFE ha arribat a la situació de col•lapse i saturació degut a la manca d’inversions per part de l’ens competent. Una manca d’inversions que es reflecteix sobretot a les vies, als sistemes de senyalització i a les instal•lacions, no així al material mòbil, que amb l’entrada en funcionament dels nous trens Civia, ha millorat la comoditat que, ja de per si, tenien els anteriors trens.
El gran problema, i motiu del col•lapse del servei, es localitza en el fet que només existeixen 2 túnels ferroviaris que creuen Barcelona, un d’ús exclusiu per Rodalies i l’altre compartit amb d’altres tipus de trens, Regionals, Talgo o Express, aquest fet impedeix la millora en la freqüència de pas dels combois i al mateix temps mutila qualsevol capacitat de reacció en cas d’alguna incidència. Rodalies Barcelona té avui les mateixes infrastructures ferroviàries de fa més de trenta anys, però amb unes necessitats i demandes de mobilitat que han canviat substancialment.
Les mesures recentment adoptades pel Ministeri de Foment, com la devolució immediata del bitllet els dies que hi hagi retards superiors als 20 minuts, o les promeses de majors inversions i la fi de les avaries un cop finalitzada la construcció del TGV fins a l’estació de Sants, ja no se les empassa ningú. No obstant, el traspàs de la gestió de Rodalies de l’Estat a la Generalitat, així com de les seves corresponents partides pressupostàries, tal com reclamen govern i oposició a Catalunya, no serà una solució immediata a tots el problemes degut a la situació actual de les infrastructures, possiblement aquest traspàs si que comportarà l’adopció de mesures més concretes i amb major rapidesa d’actuació, però sembla que la possibilitat de que la gestió del servei estigui en mans privades o bé, que diversos operadors privats puguin utilitzar les mateixes vies, donant així per finalitzada la concessió en exclusiva a RENFE, ja sigui per serveis de mercaderies o de viatgers, son opcions de futur que s’hagin de descartar.Davant d’aquesta dicotomia, les autoritats competents hauran de decidir, en el seu moment, entre el model ferroviari francès, basat en una gestió pública amb un sol operador de titularitat estatal SNCF, o bé el model britànic, amb diversos operadors que comparteixen les mateixes infrastructures. Temps al temps, però és evident que aquest és el “road map” que les autoritats competents haurien de seguir per millorar la sagnia que avui son les Rodalies de Barcelona, una sagnia que no s’acabarà d’avui per demà.
