Recentment, en pràcticament totes les converses mantingudes amb amics i coneguts, relatives a la política catalana, i en alguns articles que he pogut llegir a la premsa escrita, sorgeix un denominador comú, una idea reiterativa que amb independència del color polític dels interlocutors, no deixa de ser preocupant per aquells que ens estimem el país, la manca de liderat que demostra el president de la Generalitat, José Montilla.Deixeu que m’expliqui, a diferència de la grandíssima figura de Jordi Pujol i en menor mesura de Pasqual Maragall, grans figures de la política catalana recent, i que sempre van entendre i desenvolupar, cada un a la seva manera, la importància del càrrec que ostentaven, President de la Generalitat de Catalunya, donant-li notorietat i projecció exterior, opinant i creant opinió sobre les grans qüestions de país, de política espanyola o internacional, cada vegada, de les poques que sento manifestar-se José Montilla, tinc més la sensació d’estar escoltant el primer secretari del PSC, que no pas el President de la Generalitat. Un president que sembla “fugir d’estudi” en les grans qüestions de país, que no és mulla per res i al que cada vegada sembla que el càrrec li va més gran o li resulta més indiferent, que ni s’il•lusiona ni es capaç de generar il•lusió i confiança en la societat civil del nostre país.
Cada dia que passa se’m consolida més aquesta sensació, que el President Montilla, ni es creu, ni li agrada el càrrec, que per “ordres de Ferraz” li ha tocat ostentar, Montilla ha esdevingut un president tant gris en l’exercici de les seves funcions com en el seu cartell electoral, (era en blanc i negre), un president que encapçala un govern sense programa, sense ambició i sense il•lusió; en definitiva, un president que em recorda moltíssim aquells comissaris polítics de les antigues pel•lícules de la guerra freda entre espies russos i americans.
I és que, probablement, Montilla, no representi més que això, una espècie de comissari polític del seu partit, al que les circumstàncies polítiques i la política d’aliances, recordem els ridículs 37 diputats que va treure en les eleccions del novembre passat, han dut a presidir el govern de Catalunya, una persona gris i de segona fila que ha anat apartant, dins el seu propi partit, aquells que no convergien amb les seves idees, arquitecte del primer tripartit i actor principal en el segon, Montilla no coneix, ni estima profundament, ni parla correctament la llengua del país que les circumstàncies l’han dut a presidir.
Catalunya mereix molt més que això, Catalunya necessita un líder, algú que estimi el país, que el dirigeixi i que es cregui la seva tasca, algú que opini i que es mulli en les grans qüestions que afecten als catalans i que no es limiti a tirar “pilotes fora”. Però sobretot, algú que es cregui el seu càrrec, la seva importància i prestigi, i no viatgi a Lisboa, en visita oficial, amb vols de baix cost. Catalunya no s’ho mereix, i els que ens estimem el país tampoc.
