Com tots els mesos de juliol, des que tinc ús de raó, cada migdia m’assec còmodament davant el televisor per veure un d’aquells autèntics clàssics de l’estiu: el Tour de França. Son ja molts anys seguint les ascensions als grans ports dels Alps i els Pirineus o l’espectacle de la lluita individual contra el cronòmetre. D’uns anys ençà, però, aquesta cursa centenària s’ha vist absolutament desmitificada pels reiterats casos de dopatge que l’han envoltada, quatre dels cinc darrers guanyadors hi ha estat involucrats, i avui dia, encara no se sap, oficialment, el nom del guanyador de l’edició de 2006. Riis, Ulrich, Pantani i Landis han estat involucrats en casos de dopatge, sent el primer i l’últim desposseïts del seu títol, només l’heptacampió Lance Armstrong s’ha vist salvat, almenys oficialment, d’aquesta xacra.Després d’un hivern dur pel món del ciclisme, amb les confessions de Riis, i les conseqüències de “l’operació Port”, aquest havia de ser el Tour més net dels darrers temps, amb el compromís de bona conducta signat per corredors i equips, i l'excusió de tots els involucrats en caos de dopatge. Res més lluny de la realitat, el gran favorit, Alexandr Vinokurov, dóna positiu després d’exhibir-se en la contrarrellotge i guanyar la segona etapa pirinenca, i el líder i virtual guanyador, Michael Rasmussen, és expulsat, a cinc dies d’arribar a París, pel seu propi equip, després de no haver-se sotmès a controls preventius el més de juny. Tot plegat deixa la cursa tocada de mort i els corredors sota sospita permanent. Un any més s’ha parlat més de controls i anàlisis que no pas d’esport, i únicament, l’emocionantíssim desenllaç de la prova, amb una última contrerrellotge d’infart, faran oblidar una mica l’escàndol global de la darrera setmana de competició.
No sembla fàcil trobar la solució a un fenomen, que en major o menor grau, s’ha produït reiteradament en el món del ciclisme,
els compromisos d’equips i corredors semblen autènticament paper mullat, i la lluita policial i judicial de països com França o Bèlgica, no es veuen correspostes per d’altres estats, a més, la guerra oberta entre la UCI i Tour pel control del ciclisme, no beneficia en res les esperances de solució al problema. Sense cap mena de dubte, ha arribat el moment de la reflexió i de començar a actuar de veritat per acabar amb els tramposos, controlar estrictament els ciclistes en la seva preparació, impedir les concentracions individuals, fer autèntica vida d’equip o estar un any sense ciclisme poden ser algunes de les idees a debatre perquè el proper juliol el Tour torni a ser la grande boucle.
