RITORNA IL MITO DELLA VNERA

Bolonya és un nom que sempre anirà indissolublement lligat al bàsquet, i és que pensar en Bolonya és pensar en la Virtus. Nascuda com una secció de la Società Educazione Fisica Virtus als anys 20, arrel de que 5 membres de l’entitat van començar a practicar, de manera casual, aquest esport, no fou fins la segona meitat dels anys 40 que la Virtus esdevingué un referent en el “pallacanestro”. El primer “scudetto” va arribar l’any 1946, i amb tres més de consecutius, guanyats de manera incontestable segons les cròniques de l’època, va néixer “il mito della Vnera”. A partir d’aquells moments, i al llarg de la seva història, grans jugadors com Augusto Binelli, Roberto Brunamonti, Renato Villalta, Arijan Komazec, Pedrag Danilovic, Claudio Coldebella, Kresimir Cosic o Marco Bonamico han vestit la “smanicata bianconera”.

Les dècades dels 60 i 70 van passar amb més discreció que èxits al si del conjunt bolonyès, però el trasllat al nou pavelló de Piazza Azzarita, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Roma de 1960, va permetre donar un salt de qualitat a l’entitat, elevant de manera considerable el nombre d’abonats i conseqüentment augmentant-ne el seu potencial econòmic.

No obstant, no va ser fins al 1981 que la Virtus va tenir la seva primera gran oportunitat a la Copa d’Europa, però el Maccabi Tel Aviv es va interposar (80-79) entre els bolonyesos i el ceptre continental, en la encara avui recordada final de Strasbourg. 17 anys va haver d’esperar la parròquia bianconera per tornar a estar presents a una final de la màxima competició continental, va ser a la Final Four de Barcelona l’any 1998, on aquesta vegada sí, derrotant l’AEK Atenes, la Virtus es va proclamar campiona d’Europa per primera vegada. Sens dubte, els anys 90, amb la Recopa guanyada enfront el R.Madrid el 1990 a Florència i la final del 2000, perduda davant l’AEK Atenes, així com l’inici del segle XXI, son l’època més brillant del club, que dirigit des de la banqueta per la mà d’un jove Ettore Messina, conquereix, a més, 5 legas i 4 coppas a nivell nacional. Però per sobre de tot, sempre quedarà en el record dels afeccionats al bàsquet la gran temporada 2000-2001, amb una plantilla de somni, amb jugadors com Manu Ginobili, Matjaz Smodis, Antoine Rigaudeau, Rashid Griffith, Alessandro Abbio, Hugo Sconochinni, David Andersen, Marko Jaric o Davide Bonora, va conquerir lliga, copa i la segona Copa d’Europa, ara ja rebatejada Eurolliga, en un emocionant cinquè partit al Pallamalagutti de Bolonya enfront el TAU Vitòria.

La temporada següent, amb un equip tant o més potent, estava destinada a repetir èxits i marcar dinastia a nivell continental, però la sorprenent derrota a la Final Four de Bolonya davant el Panathinaikos, liderat per Bodiroga a la pista i Obradovic des de la banqueta, va ser un cop duríssim per un equip de llegenda, que només va poder guanyar la Coppa. A final de temporada la plantilla es va desmantellar, i l’entitat, ofegada pels deutes econòmics, es descendida, l’estiu de 2003 a la segona divisió, d’on trigarà 2 anys a sortir-ne, ara, finalista de la Coppa i de la Lega, torna a ocupar el lloc que mai hauria d’haver perdut en el concert italià i continental, la propera temporada la Virtus Bolonya tornarà a l’Eurolliga per la porta gran, les tenebres han quedat enrera, desafiant a Europa... ritorna il mito della Vnera.

LA NIT DEL FOC

La nit de Sant Joan, la nit del foc, la nit de les bruixes, és una de les més curtes de l’any, una nit especial, on les famílies es reuneixen al voltant de la taula, per menjar la tradicional coca i celebrar a l’aire lliure l’entrada de l’estiu.

Milers de petards i fogueres qüestionen la foscor, en el curt període entre el crepuscle i l’alba, mentre l’olor de fum i pólvora impregna les nits de calma i carrega, el ja de per si, xafogós ambient costaner. Llum i soroll per allunyar els mals esperits, que segons la llegenda, pul•lulen més que mai al llarg d’aquesta nit.

Com cada any, ja de matinada, vàrem anar a la platja d’El Masnou a celebrar la revetlla, acompanyats de la humitat de la brisa marina i del relaxant so del mar, per obrar la tradicional foguera, un foc que escalfa i hipnotitza aquells que contemplen el seu crepitar, sota els estels de la nit.

ATZUCAC NACIONAL

No hi ha manera, no ho entenen, un nou partit d’una selecció nacional, en aquest cas la d’Euskadi, i nova polèmica política generada, com no podia ser d’alta manera, pels mitjans de comunicació de Madrid, la caverna mediàtica. El partit, de caràcter amistós, es va jugar el passat dimecres 20 de juny a la localitat veneçolana de San Cristóbal, i servia com a test per a la selecció local de cara a la Copa Amèrica que d’aquí a pocs dies es disputarà al país sud-americà.

La polèmica, una vegada més, la reclamació de la oficialitat de les seleccions basques, en aquest cas la de futbol, acompanyada del lema, “som una nació”. I és que no ho entenen, no entenen, en primer lloc que Euskadi és una nació i té tot el dret d’expressar-ho quan i on ho consideri oportú, i en segon lloc, tampoc entenen que les seleccions basques, tenen tot el dret a reclamar la seva oficialitat, com les de qualsevol altra comunitat nacional, i és que, alguna cosa s’haurà de fer, tant a nivell nacional com internacional quan, entitats privades com les federacions de l’esport que sigui, representants de les respectives federacions, recordem-ho un cop més, no d’estats, reclamen el seu ingrés a les federacions continentals i mundials, i l’esmentada petició gaudeix d’un ampli suport popular, i més quan al mateix temps, la selecció espanyola, representant del al RFEF, només és l’equip preferit del 0’03% de la població espanyola.

Els mateixos mitjans de comunicació no paren de recordar a la seva parròquia la “il•legalitat” d’aquesta situació, i que la FIFA únicament admet com a membres de ple dret, això sí, després de fortíssimes pressions polítiques que varen concloure amb canvis als seus estatuts, països reconeguts oficialment per l’ONU. No obstant, i a part de l’exempció feta amb Anglaterra, Escòcia, País de Gales i Irlanda del Nord en la seva condició de membres fundadors, les Illes Faroe, Bermudes, les Illes Cook o Puerto Rico, entre d’altres, actuen oficialment en competicions FIFA.

En contraposició a aquest extrem, i davant la impossibilitat de competir internacionalment a nivell oficial, tampoc la constitució espanyola ens permet exercir el dret d’autodeterminació, la possibilitat que un poble o nació expressi de manera lliure i democràtica la seva voluntat de seguir pertanyent a un estat o ser independent, cosa que està recollida a la Carta de les Nacions Unides de 1945 i 1951, i a la Carta de Drets Humans de 1970.

Per tant sembla força més delicada la posició en què actualment es troba l’estat espanyol, sense preveure drets de ius cogens i a la vegada tampoc ens permet la nostra representació esportiva directa a nivell internacional, mitjançant pressions i males arts del seu govern, aquí veiem les seves posicions, ni ens permeten ser independents, ni tampoc competir a nivell internacional sense ser-ho, d’alguna manera s’haurà de sortir d’aquest atzucac.

TVC I L'USAP

La llengua i la cultura son elements bàsics de la identitat d’un país, la seva defensa i promoció esdevenen un deure de les institucions públiques, així com la seva divulgació a través dels mitjans públics de comunicació. El nostre país compta, afortunadament, des de fa més de vint anys, amb dos canals de televisió públics en llengua catalana, que han ajudat en gran mesura, a la immersió lingüística i a la difusió i normalització d’una llengua i d’una cultura perseguides al llarg de quaranta anys de dictadura.

No obstant,l’entrada del govern tripartit a la Generalitat, ha suposat un canvi en aquesta dinàmica, TV3, autoproclamada la nostra, cada cop està esdevenint un mitjà de comunicació més provincià, amb una pèrdua en la qualitat global del producte ofert, i una evident espanyolització del conjunt de la seva graella, una televisió que cada cop està esdevenint més la seva.

Enllaçant amb aquest fet, i com a bon afeccionat al rugbi que sóc, resulta absolutament indignant el fet que la televisió nacional de Catalunya mostri, des de l’entrada del tripartit, un nul interès per un dels grans equips del nostre país, capdavanter en la defensa i la promoció de la nostra llengua i cultura a la Catalunya Nord, l’USAP de Perpinyà.

L’USAP, un dels quatre grans equips del rugbi francès, juntament amb Stade Français París, Biarritz Olympique i Stade Toulousain, passeja amb orgull per França i Europa la seva catalanitat; els seus colors, els de la senyera; o el seu himne, l’estaca. L’orgull de ser o sentir-se catalans, de tots els seus seguidors d’ambdós costats dels Pirineus, demostren que l’USAP és quelcom més que un equip de rugbi, plasmen, que aquest és un referent esportiu d’un sentiment nacional; només cal recordar les impressionants imatges d’aquell 1998, on més de trenta mil catalans varen omplir la graderia de l’Stade de France, a París, en la final de la lliga francesa que l’USAP va disputar i perdre enfront el totpoderós Stade Français.

Així, des de ja fa alguns anys, i gràcies a l’afany de tebior nacional que ens ha implantat el tripartit, i que alguns van gosar qualificar de “catalanisme de pluja fina”, ha esdevingut impossible seguir, ni regularment ni esporàdica, les transmissions dels seus partits. Ara, cal conformar-se en que un canal monotemàtic de televisió espanyola compri els drets d’algun partit transmès per la cadena britànica Sky Sports, i encara gràcies.

Aquesta, només és una més, de les moltes actuacions que el govern Montilla està duent a terme, dia a dia, per aprimar el sentiment de catalanitat i de consciència nacional, sense anar més lluny, únicament cal recordar la dèbil reacció del govern català arran de l’intent del govern valencià de tancar la senyal de Televisió de Catalunya al País Valencià. I enmig de tota aquesta situació, ERC, titular de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, en seguirà sent còmplice? On estan les seves idees nacionalistes i independentistes de les que tant parlaven? Tant fa perdre les idees l’exercici del poder?

BOCA JUNIORS: EL "LIBERTADOR" D'AMÈRICA

Flamant campió de la Copa Libertadores per sisena vegada a la seva història, enfront el Gremio de Porto Alegre, el CA Boca Juniors, l’equip més popular de l’Argentina i de l’Amèrica del Sud, ha esdevingut d’aquesta manera el segon equip en nombre de títols en la gran competició de clubs sud-americans, i al mateix temps, en el màxim guardonat a nivell mundial, just per davant del Milan, que fa pocs dies li havia pres aquest honor, el proper mes de desembre, a Tokyo, Boca i Milan es disputaran ser el més gran d’entre els grans.

Boca Juniors és sens dubte un club especial, diferent al resta, la seva fundació, la seva història, el seu estadi, la seva afecció, la seva samarreta, el seu escut, i el sentiment "xeneize", estan envoltats d’una llegenda i d’una mística incomparable al món sencer.

Fundat l’any 1905 per cinc joves d’origen italià, del barri de la Boca, una modesta zona de la Buenos Aires on el Riachuelo desemboca a l’estuari del Rio de la Plata. Van adoptar el nom de Club Atlético Boca Juniors, per referència al barri, la Boca, i Juniors, com un adjectiu per desactivar la mala imatge que llavors tenia aquell indret. En els primers temps la samarreta va patir diversos canvis, en origen era rosa i posteriorment passà a ser blanca amb ratlles verticals negres, després de perdre-la en un partit per coincidència amb l’adversari, neix l’entranyable història de la samarreta de Boca, i on buscant una indumentària idònia, un dels seus membres es va inspirar en la bandera d’un vaixell suec, ancorat aquell dies al port de Buenos Aires, per adoptar la mítica samarreta blava amb la franja groga al pit.

Però, la mística de Boca continua amb el seu estadi, la Bombonera, seu dels seus partits com a local des de la dècada dels 40, on la passió de la seva incondicional afecció i la proximitat de les graderies amb el terreny de joc, són les més inclinades que hi ha en qualsevol estadi del món, el converteixen en una inexpugnable fortalesa pels adversaris. Tot i no ser ni el més gran, ni el més modern, ni el més còmode, ni tampoc el més bonic, cada un dels seus racons respirafutbol pels quatre costats. I és que, el seu ambient, amb cinquanta set mil apassionats seguidors, saltant i animant com un de sol, i la seva posada en escena abans dels partits resulta inigualable, amb milers i milers de paperets i banderes voleiant al vent, quan l’equip salta a la gespa; posades en escena nocturnes amb bengales i focs artificials, i d’entre totes aquestes, probablement no hi ha cap de més espectacular, com a seguidor del futbol, que veure el superclássico Boca Juniors-River Plate des de les graderies de la Bombonera.

Campió de la Copa Libertadores els anys 1977, 1978, 2000, 2001, 2004 i 2007; i de la Copa Intercontinental el 1977, 2000 i 2004, la seva història és la d’un club guanyador, d’aquells que han tingut la sort de cara en el moments decisius; 22 títols a l’Argentina i sempre a la primera divisió des de l’implantació del professionalisme, i, avui, el club més guardonat en solitari a nivell mundial, demostren que aquella esbojarrada idea dels cinc amics del barri de la Boca va ser tot un encert, poc podien imaginar que poc més de cent anys després Boca seria un gran entre els grans, que la seva història brillaria amb llum pròpia al firmament dels campions, que el seu escut quedaria petit després d’incorporar-hi les trenta estrelles commemoratives dels trenta primers títols aconseguits pel club, que seguidors de tot el mon recorrerien l’emblemàtic “caminito” per peregrinar al temple sagrat dels “bosteros”, que Boca seria considerat: “el mejor... del mundo”.

Boca, un club humil, de gent humil, sorgit d’un barri humil, en èpoques difícils, ha forjat una història, una mística i una llegenda que han seduït a milers d’afeccionats del món sencer... Des d’aquell llunyà 1905 fins avui, un conglomerat d’il•lusions, sentiments, passions, victòries i derrotes, llegendes i mística, s’ajunten sota un sol nom: Club Atlético Boca Juniors.

UN CHÈQUE EN BLEU

La segona volta de les eleccions legislatives franceses, celebrada aquest passat diumenge, i amb la que es tanca un llarg cicle electoral, va suposar una nova victòria, tot i que no tan espectacular com es pensava, de la UMP, el centre-dreta francès del nou president de la República, Nicolas Sarkozy. Dels 577 membres amb que compta l’Assemblea Nacional, els conservadors n’ha obtingut un total de 313, això suposa una ratificació dels francesos cap al seu nou president, i per extensió, del primer ministre François Fillon, que podran començar a desenvolupar, immediatament i amb comoditat, el seu programa de “ruptura tranquil•la”. Aquesta ha estat una victòria absoluta de Sarkozy, del seu programa, del seu mètode i de la seva persona. Aquesta victòria dóna crèdit i suport al president per aplicar el programa presentat a les presidencials de fa poc més d’un mes, una continuació de “l’efecte Sarkozy”.

Els seus opositors, el desorganitzat, antiquat, fracturat i eternament barallat, Partit Socialista francès, ha parat la “onada blava” que indicaven els sondejos, obtenint 186 escons, tot i que la seva derrota, a pesar de guanyar alguns representants, continua sent inapel•lable.

No obstant, la victòria ho ha estat amb un marge inferior a l’esperat, i amb un nombre d’escons inferiors als que comptava fins ara la Unió per una Majoria Popular (UMP). La clau d’aquesta davallada la podem trobar en l’anunci realitzat la mateixa setmana de les eleccions, confirmat pel premier Fillon, de l’aplicació de l’IVA social, un nou impost destinat a subvencionar la cobertura social, aquest impost, previst ja al programa de Sarkozy per les presidencials, ha estat considerat per molts votants d’esquerra com una limitació al seu poder adquisitiu.

D’aquesta manera, i amb els resultats a la mà, l’agenda governamental de Sarkozy no sols no es veurà frenada, sinó ratificada per la cambra baixa de l’estat francès, i el president podrà posar en marxa el programa de reformes legislatives programades per aquest mandat, que comporten l’aprovació d’un important nombre de lleis i d’altres normatives abans de l’estiu, com seran les relacionades amb el poder adquisitiu, la reforma universitària, els serveis mínims en el transport o més control dels fluxos migratoris, entre d’altres. I és que la sintonia entre els inquilins de l’Elisi i Matignon és total per dur endavant aquestes reformes; d’aquí a l’estiu les començarem a veure en negre sobre blanc, els francesos han donat al president i primer ministre un xec en blau.

BADALONA, GOVERN CATALANISTA I DE PROGRÉS

El passat dissabte 16 de maig, com a tants altres indrets del país, va tenir lloc la constitució del nou Ajuntament de Badalona. Poques hores abans, a la mateixa seu del consistori, va tenir lloc la signatura, entre Maite Arqué, Ferran Falcó i Jaume Vives, del nou pacte de govern que guiarà els designis de la nostra ciutat aquesta legislatura. Després dels resultats del dia 27, on l’anterior equip de govern va perdre quatre regidors, i d’unes llargues negociacions a quatre bandes, sembla que els aires de canvi en el consistori s’han materialitzat amb un govern format per socialistes, convergents i republicans, d’aquesta manera els nacionalistes entren al govern deixant fora ICV-EUiA, que compartiran oposició amb el PP.

El nou “govern catalanista i de progrés”, tindrà el suport de 15 dels 27 regidors del consistori, els 9 PSC-PSOE, 5 CiU i 1 ERC. A falta del definitiu repartiment de regidories, que tindrà lloc els propers dies, sembla que els socialistes assumiran: Urbanisme, Via Pública, Hisenda, Esports i Participació; els convergents: Seguretat, Convivència, Medi Ambient i Comerç i Mercats; finalment ERC assumirà la cartera de Cultura i Patrimoni. Aquest repartiment, encara provisional, suposa que les àrees amb més gruix polític les continuaran dirigint els socialistes, mentre que Convergència i Esquerra es repartiran àrees secundàries. I és que, en aquest fet, i en marcar un estil propi, dins un govern cohesionat i dialogant, s’hauran d’esforçar nacionalistes i republicans per no quedar atrapats i sumits en la manera de fer socialista, és a dir, no només estaran al govern sinó que també ho hauran de demostrar.

Molts i variats son els reptes als que haurà de fer front aquest govern, la immigració, els pisos pastera, l’acabament de les obres de la Línia 2 del metro, el comerç, la neteja de la via pública o l’habitatge entre d’altres, però, sobretot la reforma, a fons, del cos de la Guàrdia Urbana, la qual necessita un important increment d’efectius i convertir-se en un autèntic cos de seguretat, lluny de l’ens recaptador de multes de trànsit que és avui dia.
Més enllà dels grans reptes del dia a dia i del futur de la ciutat, aquest govern també haurà de tenir un canvi d’estil, un canvi basat en una forma de governar propera, escoltant al ciutadà, lluny de la distància i la prepotència amb la que s’havia actuat fins ara, però un canvi d’estil també vol dir una important reducció de l’elevadíssim nombre de càrrecs de confiança a l’Ajuntament, un personal prescindible i que esdevé una autèntica rèmora per les arques municipals, en definitiva uns canvis que han de tenir com a resultat recuperar la confiança de la ciutadania.

La veu dels ciutadans, que el passat 27 de maig van demanar canvis a l’Ajuntament, sembla que s’ha començat a escoltar, ara els actors principals ja no seran exactament els mateixos, com va dir Ferran Falcó “ara els toca a ells jugar les cartes”, donem-los cent dies de gràcia.

LISBOA, EN ESSÈNCIA

Ubicada sobre set turons, com la Roma imperial, i banyada per les tranquil•les aigües de l’estuari del Tejo, Lisboa rep el visitant amb la sensació de que aquest hagi fet un viatge al seu propi passat, un passat caracteritzat pels constants desnivells de carrers estrets i tortuosos, les façanes i els edificis envellits, les voreres de mosaic o carrers mal asfaltats i esquarterats pels rails del “eléctrico”.

Magníficament descrita en els versos de Camoes o Pessoa i per la narrativa de Carso Pires, Saramago o Taburcchi, el reflex de la idiosincràcia lisboeta, el podem trobar passejant per quatre dels seus barris: la Baixa, el Chiado, Alfama i Barrio Alto. La Baixa, és la nova eixampla, de planta reticular, que uneix el Rossio, centre neuràlgic de la ciutat, amb la praça do Comercio, la porta al mar de Lisboa, construïda per ordre del marquès de Pombal després de la destrucció causada pel terratrèmol de 1755, és un espai elegant ple de comerços i terrasses a l’aire lliure. El Chiado, ubicat entre la Baixa i Barrio Alto, és l’antiga zona aristocràtica de la ciutat, plena d’antics cafès literaris com “A Brasileira”, va esdevenir un barri freqüentat per
intel•lectuals i gent de la cultura, al mateix temps, els seus carrers i places també ens recorden grans figures de la literatura portuguesa, Almeida Garrett, Luis Camoes o Antonio Ribeiro, “o chiado”, ja en temps moderns, un greu incendi ocorregut l’estiu de 1988, va destruir una part significativa del barri. Barrio Alto, antiga zona de comerciants i mariners, és l’espai lúdic de la nit jove lisboeta, amb bars i restaurants oberts fins altes hores de la nit, està format per un entramat de carrers estrets i perpendiculars que ocupen la part alta d’un dels turons més elevats de la ciutat. Alfama va ser el primer nucli habitat de la ciutat, d’orígens moriscos, jueus i cristians, s’estén a l’escarpat vessant marítim de la Colina do Castelo de Sao Jorge, la fortalesa medieval que protegia la ciutat i que avui s’ha convertit en una atalaia des de la que es pot gaudir de les millors vistes sobre la part vella; el seu entramat de carrers estrets, costeruts i recargolats, encara guarden l’encant i el record d’èpoques pretèrites, en mig d’un atapeït desordre de petites cases i construccions humils, que poc han canviat amb el pas dels anys.

Lluny d’aquí un passeig per l’avenida Liberdade des de la praça Restauradores fins al parque Eduardo VII, o el barri de Belém amb el Monasterio dos Jerónimos, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el Padrao dos Descobrimentos i la Torre de Belém que recorden el gloriós passat colonial de Portugal quan les seves flotes navegaven cap territoris més enllà del món conegut, no obstant son espais ja molt allunyats d’aquests aires d’antiguitat, malenconia i deixadesa que es respiren al nucli antic de la ciutat.

I és que, la veritable essència de Lisboa recau probablement en això, en una mirada al propi passat, un passat al que ens transporta el grinyolar del vell tramvia, enfilant els estrets carrers d’Alfama, tot sentint la trista melodia d’un fado, acariciat per la fina pluja de la tardor lisboeta.

CATALUNYA 5-ESPANYA 3

Poc a poc la normalitat va entrant a formar part de l’esport català, i és que aquesta setmana, s’han enfrontat per primer cop en partit de competició oficial les seleccions de Catalunya i Espanya, l’encontre va tenir lloc a la ciutat de Jakutsk, capital de la República de Iacútia, Rússia, en el marc de la I Copa del Món de l’Associació Mundial de Futsal.

Catalunya és membre de pla dret de la Unió Europea de Futsal i de l’Associació Mundial, motiu pel qual pot participar plenament en les competicions internacionals organitzades per aquests organismes.
Més enllà del resultat, victòria catalana 5-3 amb èpica remuntada final als darrers minuts, el govern espanyol i sobretot “la caverna” política i mediàtica madrilenya ja ha reaccionat amb tota classe de desqualificacions, i és que més enllà del resultat esportiu el que veritablement cou ha estat l’encontre esportiu en si.

Les declaracions més lamentables han estat, sens dubte, les del Secretari d’Estat per l’Esport, Jaime Lissavetzky, en assegurar que “mai” hi haurà un duel oficial entre Catalunya i Espanya, obviant que el disputat a Rússia si és de caràcter oficial, i va avançar que posaria en mans de l’Advocacia de l’Estat un possible cas d’usurpació dels símbols espanyols. Per la seva banda els dirigents del PP no es van quedar curts qualificant de “pallasso” Carod-Rovira, per haver avalat el partit, o acusant els membres de la delegació espanyola de no tenir l’autorització de la RFEF per representar-la i haver fet un ús il•legal dels seus símbols, cal recordar que aquesta associació no forma part de la RFEF ni tampoc de la FIFA.
Aquest no deixa de ser un exemple més de politització d’un fet merament esportiu, i és que la notícia va ser portada a mitjans estatals fora de les seccions d’esports.

Tot aquest seguit d’actuacions, reaccions i desqualificacions, no deixen de mostrar al capdavall, un profund desconeixement de la normativa aplicable en aquests supòsits; així cal recordar que qualsevol federació esportiva de qualsevol esport, és una entitat privada, no pas un ens públic, que agrupa els clubs o les associacions d’un territori que voluntàriament s’hi han adherit, i com a institució sotmesa al Dret Privat, actua com a tal en les seves relacions amb tercers, per tant serà la federació continental o mundial la que decidirà si una entitat s’hi pot o no adherir, i com a conseqüència competir en les competicions que organitzi. Per tant qui competeix és l’equip de la federació, no l’equip de l’estat, amb independència que el territori d’aquesta federació coincideixi o no amb les fronteres administratives d’un estat. Per tant totes les pressions del Consejo Superior de Deportes, o l’embaixador espanyol a Rússia, estan fora de lloc i de competència, un estat no pot decidir ni influir sobre quines federacions poden o no competir, i és que si no s’hagués donat un Catalunya-Espanya, d’aquest campionat, dels equips participants i d’aquest esport no se’n hauria parlat mai. I és que l’Estat espanyol no té cap competència per decidir on poden i on no poden competir els equips de les federacions catalanes.
I és que de què tenen por? Té por Anglaterra d’enfrontar-se esportivament a Escòcia, Gal•les o Irlanda del Nord? Té por Dinamarca d’enfrontar-se a les Illes Faroe o Groenlàndia? O per què la selecció irlandesa de rugby està formada per les 4 provincies històriques, que administrativament formen 2 estats diferents, la República i Irlanda del Nord? Probablement el primer que alguns han d’aprendre és que les fronteres de l’esport no son les fronteres dels estats.

DEJAN BODIROGA: L’ADÉU DEL MESTRE

Aquest 11 de juny ho ha anunciat en roda de premsa en un hotel de Roma, el que des del passat dijous semblava un secret a veus, s’ha acabat confirmant, Dejan Bodiroga es retira. I és que la llarguíssima ovació que li va dedicar la PallaLottomatica després de ser substituït, a poc més de tres minuts pel final del 4t partit semifinal de la Lega enfront el Montepaschi Siena, donaven a entendre que l’esplèndida carrera professional d’un dels millors jugadors de tots el temps s’havia acabat. I, veritablement, cal ser algú molt especial, perquè els teus aficionats et regalin més de deu minuts d’aplaudiments al final del teu darrer partit com a professional, a pesar de que el teu equip quedi eliminat.

La carrera com a professional de Dejan es va iniciar a Croàcia amb el Zadar, donant posteriorment el salt a l’Stefanel de Trieste, on s’hi estaria 2 temporades fent unes extraordinàries marques d’anotació i sent el jugador estranger més jove del campionat, al cap de 2 anys fitxa per l’Olimpia de Milà on aconsegueix guanyar el doblet l’any 1996, aquell mateix estiu fitxa pel Real Madrid on també s’hi estarà dues temporades en les que únicament guanyarà la Recopa d’Europa, rebatejada en aquells moments com a Copa Saporta. Un nou canvi d’aires el porta l’estiu del 1998 a Atenes on s’incorpora al Panathinaikos, a l’equip hel•lènic hi va jugar 4 temporades on va guanyar 3 lligues, però va ser a la competició continental on va esdevenir el jugador estrella del moment, Bodiroga va conduir el Panathinaikos a coronar-se campió d’Europa a Salònica l’any 2000 davant el Maccabi Tel Aviv; la temporada següent, a París, els israelians es prendrien la revenja derrotant els grecs a la final de la Suprolliga. Ja amb l’Europa basquetbolística unificada, el 2002 repetiria, i de la manera més difícil, derrotant la gran Virtus de Bolonya a la final disputada a la seva pròpia pista, remuntant fins a 13 punts de desavantatge, Dejan, amb 20 punts fou escollit MVP de la Final. Fitxa pel FC Barcelona l’estiu de 2002, i amb la Final Four a disputar a la capital catalana, amb la màxima pressió sobre les seves espatlles, assumeix el repte de portar el club al ceptre continental després de 7 intents fallits, i ho aconsegueix en una memorable final davant la Benetton Treviso al Palau Sant Jordi, Bodiroga torna a ser escollit MPV de la final, sent el primer jugador que ho aconsegueix de manera consecutiva amb dos equips diferents. A més en les tres temporades que està a Barcelona guanya 2 lligues, una Copa i una Supercopa.
Finalment l’estiu de 2005, ja amb 32 anys, fitxa per la Virtus de Roma, on hi ha jugat les dues darreres temporades de la seva carrera sense l’enorme exigència que tenia als anteriors clubs, tot i això aconsegueix un subcampionat de la Coppa i ambdues temporades arriba a les semifinals de la Lega.

A part d’aquests títols també ha guanyat 2 campionats mundials de bàsquet, Atenes i Indianàpolis, 3 Europeus i una plata olímpica amb la selecció Iugoslava.

Bodiroga és, ha estat, i serà, un dels millors jugadors de bàsquet de tots els temps, campió del món i d’Europa a nivell de club i de seleccions, només l’or olímpic se li haurà resistit, Dejan serà dels pocs jugadors, o potser l’únic, a haver conquerit les 3 grans lligues (italiana, grega i espanyola) i ser campió d’Europa amb 2 equips diferents.

Però el llegat de Bodiroga anirà més enllà dels títols i dels èxits a nivell de club i de selecció, Dejan serà venerat tant per la seva elegància i esportivitat com per la seva qualitat individual i les seves victòries, una persona educadíssima tant dins com fora de la pista, que s’ha guanyat l’admiració i el respecte de companys, rivals i seguidors, si a això li afegim una exel•lent tècnica individual, amb una gran perfecció en l’execució dels moviments; una gran versatilitat a la pista, podia jugar de base, d’escorta, d’aler baix i fins i tot d’aler alt; un impecable llançament de mitja distància i un bo, tot i que poc freqüent, llançament de 3 punts, podem trobar les claus del seu joc, també quedarà pel recòrd la seva inimitable mecànica de llançament, sobretot el de tir lliure, per mi absolutament inimitable, però molt eficaç. A més de la seva gran qualitat, el seu lideratge de l’equip en els moments claus i el fet de donar el màxim de si mateix als grans partits quedaran per sempre en la memòria col•lectiva.

Amb Bodiroga marxa el primer gran dominador del bàsquet europeu del segle XXI, un jugador al que, com a afeccionat i practicant de l’esport de la cistella, he admirat profundament, un d’aquells pocs als que t’agrada assemblar-te, tant perquè m’ha fet disfrutar d’alguns dels millors moments del bàsquet, com per ser un exemple de qui poder imitar un moviment o una jugada, per tot això li dono les gràcies però també perquè quan sigui gran tindré el privilegi de poder dir: “jo vaig veure jugar el gran Dejan Bodiroga.”.

PD: Especialment significativa per un servidor fou la nit del 23 de gener de 2008, en que a la llotja del Palau Blaugrana, va tenir el privilegi de poder fer un "give me five" amb el gran Dejan.