Ubicada sobre set turons, com la Roma imperial, i banyada per les tranquil•les aigües de l’estuari del Tejo, Lisboa rep el visitant amb la sensació de que aquest hagi fet un viatge al seu propi passat, un passat caracteritzat pels constants desnivells de carrers estrets i tortuosos, les façanes i els edificis envellits, les voreres de mosaic o carrers mal asfaltats i esquarterats pels rails del “eléctrico”.Magníficament descrita en els versos de Camoes o Pessoa i per la narrativa de Carso Pires, Saramago o Taburcchi, el reflex de la idiosincràcia lisboeta, el podem trobar passejant per quatre dels seus barris: la Baixa, el Chiado, Alfama i Barrio Alto. La Baixa, és la nova eixampla, de planta reticular, que uneix el Rossio, centre neuràlgic de la ciutat, amb la praça do Comercio, la porta al mar de Lisboa, construïda per ordre del marquès de Pombal després de la destrucció causada pel terratrèmol de 1755, és un espai elegant ple de comerços i terrasses a l’aire lliure. El Chiado, ubicat entre la Baixa i Barrio Alto, és l’antiga zona aristocràtica de la ciutat, plena d’antics cafès literaris com “A Brasileira”, va esdevenir un barri freqüentat per
intel•lectuals i gent de la cultura, al mateix temps, els seus carrers i places també ens recorden grans figures de la literatura portuguesa, Almeida Garrett, Luis Camoes o Antonio Ribeiro, “o chiado”, ja en temps moderns, un greu incendi ocorregut l’estiu de 1988, va destruir una part significativa del barri. Barrio Alto, antiga zona de comerciants i mariners, és l’espai lúdic de la nit jove lisboeta, amb bars i restaurants oberts fins altes hores de la nit, està format per un entramat de carrers estrets i perpendiculars que ocupen la part alta d’un dels turons més elevats de la ciutat. Alfama va ser el primer nucli habitat de la ciutat, d’orígens moriscos, jueus i cristians, s’estén a l’escarpat vessant marítim de la Colina do Castelo de Sao Jorge, la fortalesa medieval que protegia la ciutat i que avui s’ha convertit en una atalaia des de la que es pot gaudir de les millors vistes sobre la part vella; el seu entramat de carrers estrets, costeruts i recargolats, encara guarden l’encant i el record d’èpoques pretèrites, en mig d’un atapeït desordre de petites cases i construccions humils, que poc han canviat amb el pas dels anys.
Lluny d’aquí un passeig per l’avenida Liberdade des de la praça Restauradores fins al parque Eduardo VII, o el barri de Belém amb el Monasterio dos Jerónimos, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el Padrao dos Descobrimentos i la Torre de Belém que recorden el gloriós passat colonial de Portugal quan les seves flotes navegaven cap territoris més enllà del món conegut, no obstant son espais ja molt allunyats d’aquests aires d’antiguitat, malenconia i deixadesa que es respiren al nucli antic de la ciutat.
I és que, la veritable essència de Lisboa recau probablement en això, en una mirada al propi passat, un passat al que ens transporta el grinyolar del vell tramvia, enfilant els estrets carrers d’Alfama, tot sentint la trista melodia d’un fado, acariciat per la fina pluja de la tardor lisboeta.
