Poc a poc la normalitat va entrant a formar part de l’esport català, i és que aquesta setmana, s’han enfrontat per primer cop en partit de competició oficial les seleccions de Catalunya i Espanya, l’encontre va tenir lloc a la ciutat de Jakutsk, capital de la República de Iacútia, Rússia, en el marc de la I Copa del Món de l’Associació Mundial de Futsal.Catalunya és membre de pla dret de la Unió Europea de Futsal i de l’Associació Mundial, motiu pel qual pot participar plenament en les competicions internacionals organitzades per aquests organismes.
Més enllà del resultat, victòria catalana 5-3 amb èpica remuntada final als darrers minuts, el govern espanyol i sobretot “la caverna” política i mediàtica madrilenya ja ha reaccionat amb tota classe de desqualificacions, i és que més enllà del resultat esportiu el que veritablement cou ha estat l’encontre esportiu en si.
Les declaracions més lamentables han estat, sens dubte, les del Secretari d’Estat per l’Esport, Jaime Lissavetzky, en assegurar que “mai” hi haurà un duel oficial entre Catalunya i Espanya, obviant que el disputat a Rússia si és de caràcter oficial, i va avançar que posaria en mans de l’Advocacia de l’Estat un possible cas d’usurpació dels símbols espanyols. Per la seva banda els dirigents del PP no es van quedar curts qualificant de “pallasso” Carod-Rovira, per haver avalat el partit, o acusant els membres de la delegació espanyola de no tenir l’autorització de la RFEF per representar-la i haver fet un ús il•legal dels seus símbols, cal recordar que aquesta associació no forma part de la RFEF ni tampoc de la FIFA.
Aquest no deixa de ser un exemple més de politització d’un fet merament esportiu, i és que la notícia va ser portada a mitjans estatals fora de les seccions d’esports.
Tot aquest seguit d’actuacions, reaccions i desqualificacions, no deixen de mostrar al capdavall, un profund desconeixement de la normativa aplicable en aquests supòsits; així cal recordar que qualsevol federació esportiva de qualsevol esport, és una entitat privada, no pas un ens públic, que agrupa els clubs o les associacions d’un territori que voluntàriament s’hi han adherit, i com a institució sotmesa al Dret Privat, actua com a tal en les seves relacions amb tercers, per tant serà la federació continental o mundial la que decidirà si una entitat s’hi pot o no adherir, i com a conseqüència competir en les competicions que organitzi. Per tant qui competeix és l’equip de la federació, no l’equip de l’estat, amb independència que el territori d’aquesta federació coincideixi o no amb les fronteres administratives d’un estat. Per tant totes les pressions del Consejo Superior de Deportes, o l’embaixador espanyol a Rússia, estan fora de lloc i de competència, un estat no pot decidir ni influir sobre quines federacions poden o no competir, i és que si no s’hagués donat un Catalunya-Espanya, d’aquest campionat, dels equips participants i d’aquest esport no se’n hauria parlat mai. I és que l’Estat espanyol no té cap competència per decidir on poden i on no poden competir els equips de les federacions catalanes.
I és que de què tenen por? Té por Anglaterra d’enfrontar-se esportivament a Escòcia, Gal•les o Irlanda del Nord? Té por Dinamarca d’enfrontar-se a les Illes Faroe o Groenlàndia? O per què la selecció irlandesa de rugby està formada per les 4 provincies històriques, que administrativament formen 2 estats diferents, la República i Irlanda del Nord? Probablement el primer que alguns han d’aprendre és que les fronteres de l’esport no son les fronteres dels estats.
