L'EFECTE SARKOZY

L’arribada de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa ha comportat l’inici d’una interessant activitat legislativa destinada a posar en marxa les promeses electorals del President, encaminades, entre d’altres objectius, a posar ordre en el sector públic, l’economia i la seguretat del país veí.

Una d’aquestes mesures que componen el paquet legislatiu, aprovat fins al moment per l’Assemblea Nacional, és una nova norma sobre els transports públics que limitarà parcialment el dret de vaga. Entre d’altres aspectes, el contingut de la nova llei obliga als treballadors a donar un preavís de 48 hores en cas de voler participar a la vaga, amb la vista posada en poder organitzar uns serveis mínims, sancions disciplinàries en cas de no respectar el preavís, o una votació secreta entre tots els treballadors de l’empresa en cas que la vaga duri més de vuit dies. Aquesta normativa va dirigida especialment a aquest sector que històricament ha estat protagonista de llargues mobilitzacions a França, la norma entrarà en vigor el gener de 2008, un cop cada companyia de transports hagi negociat amb sindicats i administració la periodicitat dels serveis mínims durant les jornades de vaga.

Una altre proposta plantejada, tot i que encara sense reflex legislatiu, és el probable augment de l’IVA, (TVA a França), amb l’objectiu d’augmentar la recaptació relativa a la protecció social, així el TVA passaria a França del 19’6% al 24’6% a canvi de reduir la cotització social que han d’aportar les empreses, d’aquesta manera no s’augmenten els costos de producció a les empreses i tots els productes, ja siguin d’origen francès o estranger contribueixen en aquest pagament, evitant així una certa deslocalització.

Un tercer aspecte important és la preparació d’un projecte de llei, que serà presentat al novembre, amb l’objectiu de penar els delinqüents reincidents, així com el llançament de la idea de la possible castració química de violadors reincidents, una proposta ambiciosa que segurament s’haurà de debatre amb profunditat però que mostren les intencions del President de posar fil a l’agulla per solucionar aquesta xacra de la societat.

Sense cap mena de dubte Sarkozy afronta amb valentia i sense embuts els problemes del dia a dia de la societat, molt lluny de tot discurs pla, ambigu o políticament correcte, en el que es refugien d’altres polítics, el President francès afronta de cara, amb claredat i ambició els reptes del seu càrrec, un tarannà destinat a buscar solucions als problemes diaris sense ometre el debat de temes espinosos i delicats, i sobretot aportant propostes sòlides i concretes per a la seva resolució, òbviament d’altres polítics n’haurien de prendre exemple.

DOS PECATS CAPITALS

Ara que ens trobem en mig del darrer estiu de la legislatura espanyola, i a pocs mesos de les eleccions a les Corts Generals, resulta un bon moment per començar a fer balanç del que han estat aquests poc més de tres anys de política espanyola.

Sens dubte la legislatura ha presentat dos gran temes, que son els que tot seguit analitzarem, el procés de pau a Euskadi i l’Estatut de Catalunya. Ambdós s’han resolt d’una manera similar, amb fracàs i desencís, les causes diverses però similars, anem a pams:

Després de l’anunci d’alto al foc comunicat per la organització terrorista ETA, el govern espanyol ha tingut la seva gran oportunitat d’obtenir una pau definitiva al País Basc, amb un exemple similar, l’Ulster, on tant el govern britànic com l’irlandès van apostar molt fort per aprofitar l’escletxa que s’albirava per poder aconseguir una pau definitiva. El govern espanyol, cal reconèixer que sense l’ajuda directa del seu homònim francès, no ha actuat amb la fermesa i l’ambició que s’esperava, més pendent de les reaccions que pogués tenir una oposició radicalment contrària a qualsevol tipus de negociació, que no pas d’establir un calendari d’actuacions destinades a que el procés arribés a bon port. La manca de comunicació i sintonia amb el govern basc, la poca ambició, la falta d’un full de ruta clar o la poca disposició a fer concessions han acabat tirant per terra un procés que semblava encarrilat i que amb l’atemptat a la T-4 de Barajas el passat Nadal va saltar pels aires. Qualsevol gran procés polític, podem citar per exemple el procés de pau a l’Ulster, els intents a Israel o la unificació d’Alemanya, requereix d’un liderat, d’algú que estigui disposat a jugar-se el càrrec per aconseguir l’objectiu, Tony Blair, Yitzhak Rabin o Helmut Kohl, així ho van fer, amb resultats polítics i personals ben diferents, però almenys ho van, en el pitjor dels casos, intentar amb totes les seves capacitats. Rodríguez Zapatero potser salvi el càrrec però no haurà aconseguit el seu objectiu, realment s’ha jugat el tot pel tot? Ho ha intentat amb tots els mitjans? La resposta sembla clara: no.

Pel que fa a l’Estatut de Catalunya la pel•lícula dels fets ha sigut igual de lamentable, tot i transitar per camins ben diferents, qui no recorda les paraules del propi President Zapatero al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, prometent que “respectaria el text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya”. Després de l’acord de totes les forces polítiques del Parlament, excepte el PP, la presentació del text per la seva doble lectura al les cambres alta i baixa de les Corts espanyoles han suposat un substancial aprimament del mateix, un text que poc té a veure amb el que es va aprovar pel Parlament i ratificar per la ciutadania, un text que avui encara està pendent de la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat davant per part del TC. Aquesta Llei Orgànica, que ha de dotar el nostre país d’una major capacitat competencial, amb el traspàs de nombroses competències i la creació d’una agència tributària catalana entre d’altres, ha d’esdevenir un element fonamental pel futur desenvolupament del nostre país. El seu desplegament, reiteradament vulnerat per l’administració de l’Estat, suposa no posar fi als greuges competencials i econòmics d’Espanya vers Catalunya, l’altre gran fracàs del govern Zapatero.

Probablement, en els propers comicis Zapatero aconsegueixi, a pesar d’aquests dos grans fracassos, salvar el càrrec, no obstant l’oposició està fent mèrits de sobres per repetir, el seu escorament cap a la dreta més reaccionària i la manca de diàleg amb d’altres forces la condemnen a l’ostracisme polític. Zapatero pot fer el més difícil, guanyar sense mereixement, fer el doble mortal sense xarxa i sortir-ne il•lès.

SÉBASTIEN CHABAL, L'ATILA FRANCÈS

La imminent inauguració, el primer cap de setmana de setembre, de la Copa del Món de Rugby França 2007 em porta a parlar-vos del que de llarg és el meu jugador favorit d’aquest esport, el francès Sébastien Chabal. Aquest jugador, amb aspecte d’home de les cavernes, s’ha convertit per mèrits propis en un del més carismàtics del joc de la pilota ovalada dels darrers temps. Nascut a Valence el 1977, i amb una planta impressionant, fa 1’92 m. i pesa 117 kg, juga, habitualment, de número 8, tercera línia, una posició que requereix d’un jugador de gran força física i experiència, que al mateix temps és l’encarregat de liderar l’equip de davantera, tot i que en aquest mundial podria variar aquesta posició per voluntat del seleccionador, i passar a jugar de segona línia. Chabal va començar la seva carrera al Beauvallon i al Valence Sportif, passant posteriorment al CS Bourgoin-Jallieu del Top 14 de la lliga francesa on hi va actuar durant quatre temporades, actualment enrolat a les files dels Sale Sharks de la lliga anglesa, on va guanyar la Challenge Cup 2005, el títol de lliga de 2006, i el Trofeu dels Campions de 2006, no obstant, ha estat a la selecció francesa on ha realitzat les millors i més memorables actuacions.

Internacional amb els bleus en trenta ocasions, la seva polèmica exclusió de la llista prèvia pel 6 Nations i la Copa del Món, van portar Chabal a realitzar una gran primera part temporada, guanyant-se per mèrits propis i aclamació popular la titularitat al XV del gall, ja en el Torneig de les Sis Nacions, guanyat per França d’una manera brillant. Però és sense cap mena de dubte, l’esperit i la manera de jugar és el que fa de Sébastien Chabal un jugador diferent, un jugador duríssim, tot cor i amb molt coratge, valent en el xoc i excel•lent en el placatge, on alguns consideren que actua amb excessiva duresa, un lider dins del camp; Chabal no deixa a ningú indiferent, admirat pels seus, xiulat i escridassat pels adversaris. Uns placatges i un estil de joc que li han fet guanyar-se l’admiració i el respecte del públic neozelandès, entès com pocs en aquest esport, després de la gira que França ha dut a terme aquest estiu per les Antípodes. Aquesta és la seva presentació, el seu estigma, el seu joc, una manera d’entendre el rugby.

No serà però una conquesta fàcil, l’actual defensora del títol, tot i que en hores baixes, Anglaterra; els tres colossos de l’hemisferi sud, Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica; i en menor mesura Irlanda i Argentina, en seran els grans rivals pel títol, però l’Atila francès vol conquerir el món, del seu joc, de la lleva lluita i del seu encert en dependran bona part de les esperances dels bleus. El darrer gran guerrer ja vetlla armes, tornarà a créixer l’herba als estadis que trepitgi?

QUIN ESPECTACLE

La tarda prometia, la compareixença del president d’Endesa, Manuel Pizarro, i de REE, Luis Atienza, enfront la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, arran de l’apagada del passat 23 de juliol, em despertava un cert interès, interès per veure com s’ho farien, quins jocs de mans, quins balls de xifres o quina relació de dades ens mostrarien per eludir la responsabilitat de les seves respectives empreses en l’incident, la tarda prometia, i de ben cert que no va decebre.

Segurament hi hagi altres maneres de passar una tarda d’agost que mirant en directe, a través del Canal 3/24, la compareixença d’aquests senyors, però probablement menys divertides, i és que la situació a la que aquest mes ha arribat el nostre país frega el surrealisme, i el d’ahir, no deixa de ser un capítol més d’aquesta llarga tragicomèdia.

El primer en comparèixer, Manuel Pizarro, president d’Endesa, aquell que s’ha passat els darrers mesos clamant contra l’OPA de Gas Natural sobre Endesa i que sembla un dels grans teòrics del país en aquesta mena d’operacions societaries, no obstant, i una cosa no treu l’altre, Pizarro, per mitjà d’una brillant exposició farcida de dades cronològiques i objectives, ens va venir a dir que Endesa inverteix més a Catalunya que a cap altre indret de l’Estat espanyol i que hi té previst un important esforç inversor fins al 2010, que l’apagada es produeix per l’incendi de la subestació de Maragall, que no és de la seva propietat, i que el cable de Collblanc va caure per culpa de “disparos”, talls ràpids i successius de subministrament, que el van debilitar en els darrers dies, i que eren responsabilitat de REE, sobre qui va enviar totes les sospites de la culpabilitat de l’incident.

Més tard, Manuel Atienza, president de REE, i ex-ministre socialista dels governs de Felipe González, que va exposar just el contrari, que l’apagada es va deure a la caiguda del cable sobre l’estació de Collblanc per culpa del mal manteniment del mateix, i que per tant, la seva empresa no tenia res a veure amb la causa principal de l’apagada, però no va disgregar per quins motius es va produir l’incendi de la subestació de Maragall.

Les contradiccions entre ambdós presidents van ser notòries i no van servir per assumir responsabilitats en l’incident, ans el contrari, per carregar el mort a l’altre, ja al matí, en la compareixença dels consellers Nadal i Castells sobre la gestió de la crisi, ambdós consellers van considerar la manca d’inversió dels successius governs d’Espanya com la causa de l’incident i per tant, tampoc van assumir cap responsabilitat.

Una vegada més, i escoltades totes les parts en litigi, i tot sigui dit, algunes compareixent a petició pròpia com el cas del senyor Pizarro, seguim sense conèixer qui ha estat el veritable responsable de l’incident, el PSC-PSOE defensant la seva gestió i els seus nomenaments, i Fecsa-Endesa tres quarts del mateix. Els que encara no ens han donat una explicació al respecte son l’anterior titular de la cartera d’Indústria i l’actual, senyors Montilla i Clos, però em sembla que això ja és demanar molt.

MALS ENDÈMICS

Un estiu més, i ja n’hi van una bona colla, a les aigües de la nostra ciutat es compleix una senzilla però cruel regla de tres, i és que el primer xàfec de l’estiu acaba comportant la primera hissada de la bandera vermella, prohibint el bany a totes les platges de la nostra ciutat. Un problema de sobres conegut per veïns i autoritats i que és degut l’abocament conjunt al mar d’aigües pluvials i residuals en cas de pluja intensa.

L’arrel del problema és ben senzilla i està diagnosticada des de fa anys, els col•lectors de la ciutat no poden assumir el volum d’aigua residual i de pluja que els arriba en cas d’una tempesta una mica intensa, i per tant en veure superada la seva capacitat, s’envia directament al mar una barreja d’aigües de pluja i residuals amb les que brutícia i residus sòlids s’hi aboquen directament.

Aquests reiterats incidents requereixen una immediata actuació per part de la Regidoria de Medi Ambient, així com de l’Entitat Metropolitana i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, amb la vista posada en fer les inversions necessàries per l’adequat augment de la capacitat dels col•lectors.

Si bé Badalona i els seus municipis propers tenen una orografia complexa, degut a la proximitat entre el mar i la serralada litoral, que provoca un ràpid i acumulatiu descens de les aigües pluvials, no cal que ara especifiqui el nombre de rieres, torrents i rambles que disposa Badalona, la problemàtica és de sobre coneguda i reiterada com per encara no haver-hi posat remei.

La nostra platja, el gran escenari lúdic de l’estiu, no pot seguir rebent aquests estralls cada vegada que una tempesta descarrega sobre la nostra ciutat, molt es ven tant a Badalona com fora d’ella l’atractiu i bellesa de la nostra platja, no obstant, la qualitat de les seves aigües i la manca d’alguns serveis deixa una mica que desitjar per tal que aquesta acabi convertint-se en un indret excel•lent. Malauradament les banderes vermelles que van onejar a la setmana passada, probablement no seran les darreres de la temporada, esperem que amb el treball de les autoritats competents, en un futur no gaire llunyà, aquestes puguin caure en l’oblit del passat.

CARTA OBERTA A LA MINISTRA DE FOMENT MAGDALENA ALVAREZ

Distingida Ministra,

La visita llampec a Barcelona del passat dimarts, en la que es va passejar, de manera una mica fatxenda, per l’aeroport del Prat i l’estació de Sants, no va deixar de recordar-me qualsevol visita colonial, amb les que les autoritats de la metròpoli, sobretot britànica i francesa, obsequiaven les seves colònies d’ultramar en temps pretèrits. I és que és així com vostè, i el govern de Madrid ens tracten, com una colònia, sense més, tracte que es corrobora amb les seves afirmacions.

En primer lloc, el caos de l’equipatge a l’aeroport del Prat no deixa de considerar-lo com un fet “normal i puntual” en èpoques de vacances, on hi ha una important augment del nombre de viatgers; per tant, si passem pel Prat en dates de sortida o arribada de vacances hem de considerar “lògic” perdre les maletes.

En segon lloc, el servei de Rodalies de Barcelona, del que vostè va afirmar que tots els problemes quedarien solucionats el 21 de desembre, data prevista per l’arribada del TGV a Sants, i que les actuals avaries es devien a petites “disfuncions” i eren “culpa de les obres del TGV”, per, finalment, encoratjar-nos a que tots plegats hauríem de tenir una mica més de “paciència”, que “ja queda menys”.
Ja és mala sort que l’endemà al matí després de la seva visita és produís uns dels col•lapses més monumentals que es recorden a la xarxa, 5 de línies de rodalies funcionaven amb molt retard, la sisena no funcionava, no hi havia servei entre Barcelona i Girona, només es podia utilitzar una via entre Barcelona i Tarragona, i els trens que circulaven ho feien entre 2 i 3 hores de retard.

Senyora Ministra, que un tren de mercaderies s’espatlli de matinada a la línia de Girona, que no hi hagi suficient tensió a la catenària, que no funcioni un canvi d’agulles o que cap a Tarragona només sigui operativa una via, no sembla pas culpa de l’AVE, per favor, no em vulgui prendre més el pèl, que ja fa molts anys que m’afaito, i ningú es creu que el 21 de desembre totes les avaries desapareixeran com per art de màgia.

Però per sobre de tot, el lloc i la imatge on el seu Ministeri està deixant el prestigi de Catalunya vers els seus visitants és molt greu; quina impressió del nostre país s’endurà una persona que en arribar a l’aeroport del Prat perd les maletes, no disposa de tren per desplaçar-se fins al centre de Barcelona, arriba a l’hotel i aquest no té llum i, finalment, si vol fer una visita cultural a les runes romanes de Tarragona o divertir-se en un parc temàtic de Salou, corre el perill de quedar-se atrapat enmig d’un embús monumental a l’AP-7. Si jo anés a qualsevol país i em trobés amb això, ja li adverteixo que no hi tornaria mai més!

Ha arribat el moment de prendre responsabilitats polítiques, per això les té i per això cobra, en més d’un any ha estat incapaç de resoldre la crisi de rodalies, l’aeroport continua igual de caòtic en època de vacances i no es plantegen noves infrastructures. A més, vostè es justifica dient que la situació prové de la manca d’inversió dels governs anteriors, vostès els socialistes no s’equivoquen mai i hi han invertit molt a Catalunya, tan poc com els populars. No és qüestió d’enganyar-nos ni de treure’s de sobre responsabilitats que li pertoquen, és moment d’assumir-les. Vostè com a màxima responsable del Ministeri és l’encarregada de trobar solucions a les crisis esdevingudes, i de propostes de solució no n’hem vist ni una..

Per tant, senyora Ministra, i veient el balanç global pels catalans de la seva gestió, és el moment de tenir una mica de dignitat i abandonar per sempre més el seu despatx del Paseo de la Castellana, és el moment de dimitir.

Atentament,

LA CONQUESTA DE L'ÀRTIC

L’arribada la setmana passada de dos petits batiscafs russos al fons de l’oceà àrtic, no només suposa un important avenç per la ciència, sinó que les connotacions polítiques que poden derivar-se’n poden ser tant o més notòries. Si ho analitzem des del punt de vista estrictament científic, l’arribada al fons de l’àrtic no deixa de ser la conquesta, sense més, d’un indret recòndit del planeta, que s’afegiria a l’arribada al pol nord el 1906 de Robert E. Peary, tot i que no totalment demostrable, o la primera navegació sota el casquet polar que va realitzar el submarí nuclear nord-americà USS-571 Nautilus l’any 1958. Per tant des de fa anys, l’àrtic és un indret d’investigacions tant científiques com pel desenvolupament de sistemes de navegació aplicats a la indústria militar.

Però més enllà de la importància científica d’aquest fet, el gran objectiu de l’expedició russa és demostrar que la serralada submarina de Lossomonov, amb una alçada de més de 3.700 metres, és una continuació de la placa continental de Sibèria, fet que si es pot demostrar, suposaria per Rússia poder assolir una àrea d’aproximadament 1’2 milions de km2.

La manca d’una regulació internacional clara, en molts aspectes relatius al Dret Marítim, juga en favor de Rússia en la seva reclamació d’aquest territori. No obstant, aquesta no és una reclamació gratuïta, ja que segons sembla, els fons marins d’aquesta àrea contenen importants reserves de petroli, gas i minerals. Vladimir Putin és conscient de que en aquests moments Rússia ja disposa de les reserves de petroli i gas més importants del món encara pendents d’explotar, i un augment del seu control sobre aquestes fonts d’energia li permet acudir a l’escena internacional amb una important posició de força. Una cosa molt diferent serà disposar de la tecnologia per poder-ho extreure, però de moment la clau negociadora ja seria a mans de Moscou, i es que la política internacional del segle XXI no es disputarà entorn de les armes sinó dels recursos energètics, de moment Rússia agafa aventatge.

GOVERN D'INDEMNITZACIONS

Les recents avaries, incidències, desgràcies i catàstrofes, perquè ja no sé com qualificar-ho, que han succeït les darreres setmanes al nostre país, han provocat una reacció del nostre govern que, una vegada més, molt ha deixat que desitjar, lluny de marcar una posició de liderat i d’autoexigència, i al mateix temps, reclamar les inversions i millores en infrastructures i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, l’únic que es limita a fer el govern és donar suport als afectats que reclamen les indemnitzacions.

Òbviament, una de les funcions de qualsevol govern ha de ser la defensa del conjunt dels interessos de la ciutadania, l’anomenat interès general, ara, lluny d’aquesta tasca, el govern també ha d’exigir amb fermesa, davant qui sigui, la realització de les inversions necessàries perquè aquestes setmanes d’autèntic caos no es repeteixin mai més.

La visita del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a Barcelona dijous passat, només va suposar al compromís d’avançar la inversió prevista per Catalunya fins al 2009, però a part de l’avançament temporal, no rebrem ni un cèntim més del que estava pressupostat.
Una setmana més, les avaries de Renfe, el caos a l’aeroport del Prat, el col•lapse monumental a l’AP-7 o el soroll dels generadors han estat portada d’informatius i premsa. I mentrestant, el govern català callat, mut i a la gàbia, o de vacances, mentre el país s’enfonsa sota els seus peus.

Catalunya és avui un país avariat, amb un govern espanyol que ens menysprea constantment, i un govern català superat pels esdeveniments, i que lluny de reclamar les infrastructures necessàries busca tancar la boca del ciutadà amb indemnitzacions, tapa la immediata indignació de la població però no ataca l’arrel del problema.

On és aquella Catalunya pròspera, moderna, mirall i enveja d’altres territoris? Aquell territori amb una economia potent i dinàmica que a tots ens feia enorgullir de dir que érem catalans? El que si és ben cert és que amb la política de indemnitzacions i la fugida endavant no tirarem endavant el país. Aquest no és el camí.

INCÒGNITES DE LA SUBLIM PORTA

Les eleccions legislatives celebrades a Turquia el passat 22 de juliol obren una interessant situació política en relació a la futura evolució dels esdeveniments al si del país otomà. Els comicis, convocats pel mateix primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, en ser rebutjada, tant pel parlament com pel poderós estament militar, la seva proposta de presentar Abdul•lah Gül com a president de la República, lluny de desgastar-lo, l’ha confirmat com a cap del govern d’Ankara, un carismàtic islamista moderat, considerat el millor alcalde d’Istanbul, i que va passar per la presó per la seva cita de versos que instaven a l’odi religiós.

L’ascens fa cinc anys dels islaminstes moderats al poder, en el si d’una república laica, fundada el 1923 per Mustafa Kemal, Atatürk, s’explica en part per la forta crisi econòmica que va afectar el país a finals de segle passat, i el desgast dels partits tradicionals, en aquest període, Erdogan, ha dut a terme un seguit de reformes econòmiques i legals que ha tret el país d’una delicada situació i l’han portat a iniciar converses per un futur ingrés a la Unió Europea. Al mateix temps la emigració del camp cap a les grans metròpolis, Istanbul i Ankara, deixen veure un estat amb dues cares, una societat urbana secular, i una societat rural religiosa, lluny potser, de les impressions que es tenen des d’Europa.

El resultat final, amb una majoria de més del quaranta per cent de vots pels islamistes moderats de l’AKP, obre una sèrie d’incògnites en un futur més o menys llunyà. En primer lloc quina efecte produirà en el poderós estament militar, guardià de la constitució i la laicitat de l’Estat, i en segon lloc en els partits laic i nacionalista, ambdós contraris a l’ingrés a la UE i que surten molt afeblits dels comicis, però per sobre de tot, la gran incògnita recau en quina reacció ha de tenir la UE enfront d’aquesta situació, i és que de l’actitud d’Erdogan al llarg dels propers mesos se’n hauran de treure les conclusions per afrontar les noves converses previstes amb la Unió.

És evident, que a poc que aconsegueixi solucionar els seus problemes interns; l’estatut del Kurdistan, el reconeixement de Xipre, i les reformes legals en relació amb els drets i llibertats; Turquia serà la gran potència estratègica del Pròxim Orient, no obstant, d’aquí a entrar a la UE hi ha un bon tros. I, sens dubte, amb una UE amb plena crisi institucional i d’identitat, l’ingrés de Turquia, amb més de 70 milions d’habitants, i amb una permeable frontera oriental, juntament amb un difícil compliment dels criteris de convergència exigits, no son la millor perspectiva.

Resulta evident que la UE ha de tenir uns importants i preferencials acords econòmics i comercials amb Ankara, només cal recordar que forma part de la OTAN i en té el segon exèrcit més nombrós darrera els Estats Units, o també l’important paper mediador que pot jugar entre orient i occident, però una cosa resulta tenir un important aliat estratègic i una de molt diferent poder digerir l’entrada del gegant euroasiàtic a la Unió.