HISTÒRIA CÍCLICA?

Per alguns l’esport és la vida, per d’altres una distracció de la vida, però, amb independència de com t’hi identifiquis, en ell s’hi reflecteixen les grans alegries, il•lusions, decepcions i misèries, que s’acumulen al llarg de la vida. Molts cops tendim a pensar que la vida és cíclica, que les casualitats o els esdeveniments més normals es repeteixen, cada cert temps, per voluntat del capritxós atzar. Però, si no fos així, probablement, resultaria molt difícil de justificar el que ha passat aquest cap de setmana, als dos primers partits de quarts de final del mundial de rugbi, o almenys, trobar una explicació raonable, al cúmul de coincidències que aboquen a un idèntic passat més o menys llunyà.

Aquest dissabte, a Cardiff, Nova Zelanda i França repetien la històrica semifinal del mundial de Gales 99, aquell cop i contra tot pronòstic, en un dels millors partits de la història del rugbi modern, França s’imposava 43-35 als “All Blacks”, avui, també a les illes, vuit anys després, es tornaven a veure les cares, amb els oceànics com a indiscutibles favorits, tot i les crides a que els “bleus” podien assolir la gesta en el “seu” mundial.
Una posada en escena espectacular, amb mutu desafiament entre ambdós contendents; així, mentre els “All Blacks” feien la tradicional “haka”, els “bleus” s’hi han apropat al màxim fins a finalitzar materialment enganxats els jugadors d’ambdós equips, aquesta ha estat, només, la primera escena de tensió d’un partit brutal, que passarà als anals de la història d’aquest esport, i és que tot semblava quasi decidit al descans, 13-3 pels neozelandesos, però com el 99, un excepcional segon temps dels francesos els ha permès culminar una remuntada històrica, 18-20, per entrar a formar part dels grans moments d’aquest esport, per contra, nova desfeta sonada dels “All Blacks” a la cita mundial.

Amb anterioritat, en el primer partit, Austràlia i Anglaterra repetien la final de fa quatre anys a Sidney, on els “wallabies”, jugant a casa, eren els grans favorits davant el XV de la rosa, que finalment, i contra tot pronòstic, es va imposar, gràcies al joc de peu de Jonny Wilkinson, per 17-20 després de dues pròrrogues. Avui, quatre anys més tard, a Marsella, l’escenari era idèntic, els australians grans favorits davant una, a priori, dèbil Anglaterra, el partit idèntic al de fa quatre anys, molta igualtat entre els equips, marcador baix que decideix el joc al peu de Wilkinson, Anglaterra derrota Austràlia 10-12. Francesos i anglesos es disputaran dissabte que ve a París un lloc a la final del campionat, repetint la semifinal disputada fa quatre anys en terres australianes.

I si per la part alta del quadre la història sembla calcada, a la part baixa del mateix tres dels quatre equips buscaven entrar-hi.

Sud-àfrica va derrotar les Illes Fiji, 37-20, en un partit que se’ls va complicar de valent amb l’empat a 20 que reflectia el marcador a mitjans de la segona meitat, gràcies al gran desplegament físic dels fijians, no obstant, l’ofici i la superior qualitat dels “springboks” van acabar decantant un partit on els del Pacífic han completat una excel•lent participació al mundial, després d’eliminar contra tot pronòstic la potent Gales, i guanyar-se amb tota justícia el pas als quarts, l’ovació final que els ha dedicat el públic del Vélodrome de Marsella, serà un més dels inesborrables records que els fijians s’enduran d’aquest mundial, mentre els sud-africans continuen el seu pas ferm cap a la final de París.

En el darrer enfrontament, l’Argentina, que està disputant un campionat espectacular, va superar tradicional Escòcia per 19-13 i accedeix per primer cop a la semifinal mundial. Amb un conjunt compacte i experimentat, que ha desenvolupat un dels jocs més atractius del campionat, la semifinal amb els sud-africans es preveu d’allò més equilibrada. Tradició i novetat cara a cara, el premi, jugar la final.

L'ARC DE SAINT LOUIS

Al llarg de les passades setmanes, i amb l’avenç lentíssim de les obres de prolongació de la línia 2 del metro cap al centre de la ciutat, ha saltat a la primera plana de l’actualitat política l’ús que en un futur no gaire llunyà s’haurà de donar a l’anomenada “illa de Can Fradera”, el terreny situat just damunt l’emplaçament de la nova estació, al centre de Badalona.

Després de l’expropiació i demolició de les darrers immobles de l’illa, al llarg d’aquest estiu, sembla que la classe política de la nostra ciutat no té clar què fer i com urbanitzar aquest espai, i així es desprèn de successives declaracions i comunicats darrerament manifestats. La llebre la llançava al seu blog el tinent d’alcalde Ferran Falcó, plantejant un “brainstorming” sobre la zona, així mateix, el grup municipal d’ICV, proposava reiniciar de nou el projecte tornant partir de zero, mentre el PSC-PSOE ja en la campanya electoral va proposar diverses utilitats per aquest espai, sense acabar-se de definir. Amb independència de que les respectives idees de les diferents forces polítiques, en relació amb aquest espai siguin més o menys encertades, sembla poc seriós, de cara als afectats, la situació d’indefinició flagrant en la que es troba el projecte avui dia.

Òbviament, no cal saber-ne gaire per poder definir les línies mestres del projecte, que no han de ser altres que les de poder complimentar algunes de les mancances en equipaments que pateix la nostra ciutat per una banda, i per l’altra poder generar un “cash flow” suficient per tal de poder pagar les esmentades obres. Per tant, sembla molt clar que aquest espai ha de tenir uns usos destinats, per una banda, a equipaments necessaris pel conjunt de la ciutadania, i per un altre a la construcció de pisos amb els que poder finançar part del projecte. També caldrà, evidentment, millorar-ne l’entorn, facilitant-ne l’accessibilitat i aprofitar per millorar la mobilitat al centre de la ciutat. Es a dir, uns equipaments més pisos, de poca alçada, que s’integrin al teixit urbà adjacents i amb algun espai destinat a zona verda o lúdica. Molt lluny, al meu entendre, queden les idees de proposar edificis alts destinats als negocis o a ser la seu d’alguna gran empresa multinacional, ja que aquesta no sembla ser una activitat de gaire futur a la nostra ciutat, i que trenquin amb el caràcter global de construccions baixes de l’entorn, ni tampoc la de ser seu d’algun monument destinat a ser un nou símbol de la nostra ciutat. De moment, l’Arch of Sanit Louis seguirà a la riba de Missouri.