CASA GRAN DEL CATALANISME

El passat 20 de novembre va tenir lloc al Palau de Congressos l’anunciada i esperada conferència d’Artur Mas per presentar al poble de Catalunya el seu “road map” sobre el futur del catalanisme, la presentació en societat de la “Casa Gran del catalanisme”. Lluny de ser un acte de partit, la conferència repassa un a un els reptes de futur que esperen al nostre país, i busca ser el pal de paller on totes les sensibilitats catalanistes s’emmirallin per aconseguir l’esperat avenç nacional i sortir d’aquesta situació d’apatia en la que avui viu Catalunya.

Els dos grans eixos de la conferència de Mas son el “dret a decidir” i l’obtenció de la “nació plena”, dues idees molt allunyades del vell catalanisme de segle passat on el reconeixement i la supervivència de Catalunya o l’intent de transformar i modertintzar Espanya des del catalanisme en varen ser els seus eixos vertebradors. Avui, Catalunya demana un pas més, demana el dret a decidir sobre les inversions, les infrastructures o els diners que s’hi recapten, en definitiva poder decisori sobre tot allò que ens és propi, un dret a decidir ampli i sobre qualsevol tema sempre amb un ampli consens. I per altra banda, un catalanisme que ja no mira cap a Espanya, sinó que mira cap a Europa i busca el seu lloc al món, convertint-nos en una nació plena un cop superada la situació crítica que Catalunya i el catalanisme varen haver d’afrontar al llarg del segle passat.

L’aposta per un país capdavanter, que tingui el seu lloc i reconeixement al món, el dret a decidir sobre els assumptes que ens afectin en quan a catalans, suposen trencar el fals debat obert per l’actual govern centrant el veritable eix de la política catalana en l’entorn la relació Catalunya-Espanya i no pas en l’eix dreta-esquerra com s’ha volgut fer al llarg dels darrers anys. A més, al llarg dels 47 folis de la seva conferència, Mas marca les directrius del futur de la política proposant la limitació de mandats, les llistes obertes i l’acostament entre la classe política i la societat civil, o la proposta d’actuació si el Tribunal Constitucional retalla encara més l’Estatut d’Autonomia sortit del Parlament de Catalunya.

Ara, un cop exposada la proposta toca sumar sensibilitats, apropar els diversos sectors del catalanisme al voltant d’aquesta idea, sumar i reforçar la idea de nació i d’identitat catalana, per que la idea de nació plena dins d’un món ple de possibilitats, i a la vegada tenint la possibilitat de decidir sobre la realitat i el futur immediat, una gran proposta que ha de ser tinguda en compte i analitzada seriosament.

IT'S SOUTH AFRICA!

Ni Nova Zelanda, ni França, ni Austràlia, ni Anglaterra, Sud-àfrica es va coronar brillantment el passat 20 d’octubre a París, per segona vegada a la seva història, campiona del món de rugby. I és que el mundial que han fet els “sprinboks” ha estat de llibre, una excel•lent fase de grups derrotant Anglaterra, Samoa, Tonga i Estats Units; per deixar fora en els encreuaments de quarts i semis les dues grans sensacions del torneig Fiji i Argentina, i finalment recuperar, 12 anys després, el títol mundial davant Anglaterra (15-6) en un altre partit de manual.

Com totes les grans finals el partit fou marcadament tàctic i molt defensiu, amb una clara superioritat de les defenses sobre els atacs, i aquí va estar la clau del partit la impecable defensa dels sud-africans que únicament varen concedir dos cop de càstig en tot el partit davant el grandíssim perill dels anglesos, Jonny Wilkinson, enfront dels set que va concedir la defensa anglesa, aprofitats en gran mesura per Percy Montgomery i François Steyn, sent aquest l’element que va decantar el matx.Els “springboks” s’han mostrat al llarg del torneig com un equip molt equilibrat, la força de la primera línia, el domini en la touch de Victor Matfield, nomenat millor jugador de la final, i el seu lideratge sobre el camp, i sobretot, el gran talent de Bryan Habana, igualant el rècord del mític Jonna Lohmu amb 8 assajos en una cita mundial, han sigut les peces claus de l’equip més equilibrat del campionat, i just vencedor final. Ara Sud-àfrica s’iguala a l’olimp del rugby mundial amb Austràlia amb dos títols en dues finals i torna la copa Webb Ellis a l’hemisferi sud.

Aquest és un nou pas d’un equip que ha ajudat al país a sortir de l’obscuritat de l’”appartheid”, quan Sud-àfrica estava exclosa de les competicions internacionals, així, per idea del llavors president Nelson Mandela, el rugby, un dels símbols de la colonització blanca, juntament amb la llengua anglesa, permetia l’entrada a la selecció de jugadors negres, i sota el lema “one team, one country” van organitzar i guanyar la Copa del món de 1995, ara 12 anys després els “springboks” son motiu d’orgull per tots els sud-africans amb independència del seu origen, i el seu gran símbol a l’exterior.

HISTÒRIA CÍCLICA?

Per alguns l’esport és la vida, per d’altres una distracció de la vida, però, amb independència de com t’hi identifiquis, en ell s’hi reflecteixen les grans alegries, il•lusions, decepcions i misèries, que s’acumulen al llarg de la vida. Molts cops tendim a pensar que la vida és cíclica, que les casualitats o els esdeveniments més normals es repeteixen, cada cert temps, per voluntat del capritxós atzar. Però, si no fos així, probablement, resultaria molt difícil de justificar el que ha passat aquest cap de setmana, als dos primers partits de quarts de final del mundial de rugbi, o almenys, trobar una explicació raonable, al cúmul de coincidències que aboquen a un idèntic passat més o menys llunyà.

Aquest dissabte, a Cardiff, Nova Zelanda i França repetien la històrica semifinal del mundial de Gales 99, aquell cop i contra tot pronòstic, en un dels millors partits de la història del rugbi modern, França s’imposava 43-35 als “All Blacks”, avui, també a les illes, vuit anys després, es tornaven a veure les cares, amb els oceànics com a indiscutibles favorits, tot i les crides a que els “bleus” podien assolir la gesta en el “seu” mundial.
Una posada en escena espectacular, amb mutu desafiament entre ambdós contendents; així, mentre els “All Blacks” feien la tradicional “haka”, els “bleus” s’hi han apropat al màxim fins a finalitzar materialment enganxats els jugadors d’ambdós equips, aquesta ha estat, només, la primera escena de tensió d’un partit brutal, que passarà als anals de la història d’aquest esport, i és que tot semblava quasi decidit al descans, 13-3 pels neozelandesos, però com el 99, un excepcional segon temps dels francesos els ha permès culminar una remuntada històrica, 18-20, per entrar a formar part dels grans moments d’aquest esport, per contra, nova desfeta sonada dels “All Blacks” a la cita mundial.

Amb anterioritat, en el primer partit, Austràlia i Anglaterra repetien la final de fa quatre anys a Sidney, on els “wallabies”, jugant a casa, eren els grans favorits davant el XV de la rosa, que finalment, i contra tot pronòstic, es va imposar, gràcies al joc de peu de Jonny Wilkinson, per 17-20 després de dues pròrrogues. Avui, quatre anys més tard, a Marsella, l’escenari era idèntic, els australians grans favorits davant una, a priori, dèbil Anglaterra, el partit idèntic al de fa quatre anys, molta igualtat entre els equips, marcador baix que decideix el joc al peu de Wilkinson, Anglaterra derrota Austràlia 10-12. Francesos i anglesos es disputaran dissabte que ve a París un lloc a la final del campionat, repetint la semifinal disputada fa quatre anys en terres australianes.

I si per la part alta del quadre la història sembla calcada, a la part baixa del mateix tres dels quatre equips buscaven entrar-hi.

Sud-àfrica va derrotar les Illes Fiji, 37-20, en un partit que se’ls va complicar de valent amb l’empat a 20 que reflectia el marcador a mitjans de la segona meitat, gràcies al gran desplegament físic dels fijians, no obstant, l’ofici i la superior qualitat dels “springboks” van acabar decantant un partit on els del Pacífic han completat una excel•lent participació al mundial, després d’eliminar contra tot pronòstic la potent Gales, i guanyar-se amb tota justícia el pas als quarts, l’ovació final que els ha dedicat el públic del Vélodrome de Marsella, serà un més dels inesborrables records que els fijians s’enduran d’aquest mundial, mentre els sud-africans continuen el seu pas ferm cap a la final de París.

En el darrer enfrontament, l’Argentina, que està disputant un campionat espectacular, va superar tradicional Escòcia per 19-13 i accedeix per primer cop a la semifinal mundial. Amb un conjunt compacte i experimentat, que ha desenvolupat un dels jocs més atractius del campionat, la semifinal amb els sud-africans es preveu d’allò més equilibrada. Tradició i novetat cara a cara, el premi, jugar la final.

L'ARC DE SAINT LOUIS

Al llarg de les passades setmanes, i amb l’avenç lentíssim de les obres de prolongació de la línia 2 del metro cap al centre de la ciutat, ha saltat a la primera plana de l’actualitat política l’ús que en un futur no gaire llunyà s’haurà de donar a l’anomenada “illa de Can Fradera”, el terreny situat just damunt l’emplaçament de la nova estació, al centre de Badalona.

Després de l’expropiació i demolició de les darrers immobles de l’illa, al llarg d’aquest estiu, sembla que la classe política de la nostra ciutat no té clar què fer i com urbanitzar aquest espai, i així es desprèn de successives declaracions i comunicats darrerament manifestats. La llebre la llançava al seu blog el tinent d’alcalde Ferran Falcó, plantejant un “brainstorming” sobre la zona, així mateix, el grup municipal d’ICV, proposava reiniciar de nou el projecte tornant partir de zero, mentre el PSC-PSOE ja en la campanya electoral va proposar diverses utilitats per aquest espai, sense acabar-se de definir. Amb independència de que les respectives idees de les diferents forces polítiques, en relació amb aquest espai siguin més o menys encertades, sembla poc seriós, de cara als afectats, la situació d’indefinició flagrant en la que es troba el projecte avui dia.

Òbviament, no cal saber-ne gaire per poder definir les línies mestres del projecte, que no han de ser altres que les de poder complimentar algunes de les mancances en equipaments que pateix la nostra ciutat per una banda, i per l’altra poder generar un “cash flow” suficient per tal de poder pagar les esmentades obres. Per tant, sembla molt clar que aquest espai ha de tenir uns usos destinats, per una banda, a equipaments necessaris pel conjunt de la ciutadania, i per un altre a la construcció de pisos amb els que poder finançar part del projecte. També caldrà, evidentment, millorar-ne l’entorn, facilitant-ne l’accessibilitat i aprofitar per millorar la mobilitat al centre de la ciutat. Es a dir, uns equipaments més pisos, de poca alçada, que s’integrin al teixit urbà adjacents i amb algun espai destinat a zona verda o lúdica. Molt lluny, al meu entendre, queden les idees de proposar edificis alts destinats als negocis o a ser la seu d’alguna gran empresa multinacional, ja que aquesta no sembla ser una activitat de gaire futur a la nostra ciutat, i que trenquin amb el caràcter global de construccions baixes de l’entorn, ni tampoc la de ser seu d’algun monument destinat a ser un nou símbol de la nostra ciutat. De moment, l’Arch of Sanit Louis seguirà a la riba de Missouri.

EL FUTUR DEL CATALANISME

Com cada any, la nostra Diada nacional, l’11 de setembre, marca l’inici del nou curs polític, i, a la vegada, esdevé l’escenari ideal per prendre el pols a la classe política del nostre país en relació als grans temes del curs entrant. Si en anys anteriors ha estat l’Estatut el protagonista indiscutible d’aquesta festivitat, i el marc en el que les diverses forces polítiques han mostrat les seves estratègies al respecte, aquest any han estat dues propostes llançades, respectivament, per Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, les que han centrat la màxima atenció en aquesta Diada.

Per una banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha plantejat una “refundació del catalanisme”, si bé els eixos de la seva proposta seran exposats en una conferència multitudinària el proper dia 20 de novembre, de les primeres directrius de la proposta del líder nacionalista es desprèn la voluntat d’actuar com a eix aglutinador de les sensibilitats nacionals, avui excessivament disperses per anar més enllà del que sembla que avui, aquest Estatut retallat per les Corts i la justícia espanyoles, ens permeten. Una proposta que busca sumar sensibilitats de l’eix nacionalista per tal de sortir de l’actual situació de dèficit en la que avui dia es troba Catalunya.

Per la seva banda, i probablement amb l’objectiu de desactivar la iniciativa política de Mas, Carod-Rovira, va plantejar, pocs dies després, l’horitzó de l’any 2014 per tal de celebrar a Catalunya un possible referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que ja s’han produït al Quebec.

Independentment de la forma i dels detalls que amb el temps vagin prenent aquestes iniciatives, resulta interessant observar com la classe política del nostre país no es conforma amb els sostre que marca el “retallat” Estatut del 30 de setembre, que aquest text no ha de ser un punt i final sinó un punt de partida cap als horitzons sobiranistes del nostre país. L’actual situació del nostre país, amb la manca d’inversions per part de l’Estat, les interferències competencials i tants altres greuges que resultaria massa llarg citar-los, han abocat a la societat catalana a una permanent insatisfacció de la que cal trobar-ne sortida.

Una altre reflexió interessant, i donada com a conseqüència de les esmentades propostes, suposa el canvi en la pivotació de l’eix central de la política catalana basada, des de l’entrada del tripartit al govern de la Generalitat i fins avui dia, en una confrontació entre els eixos dreta-esquerra, lluny de l’eix que sempre havia marcat la política catalana, basada en el debat entre nacionalistes catalans i no nacionalistes. Si bé aquest pugui resultar únicament un efecte col•lateral de les propostes presentades, no deixa de tenir la seva importància, que tant representants de govern com de l’oposició, coincideixin en establir sobre aquest eix el futur del debat de la política catalana.

CROUCH, TOUCH, PUSH & GAME!!!

Des d’avui i fins al proper 20 d’octubre, França serà la seu d’un dels grans espectacles esportius del moment, la sisena edició de la Copa del Món de Rugby. Aquest esport, un gran desconegut al nostre país, però que aixeca passions entre els seus afeccionats, es disposa a buscar, entre els equips que analitzarem, el successor a l’Anglaterra campiona fa 4 anys en la final de Sydney.

Nova Zelanda: La superfavorita.
Tots coincidim en cada cita mundial a penjar-los aquest cartell, i de manera merescuda, una gran temporada i la victòria al Tri Nations així ho fan presagiar, la presencia de Dan Carter com a gran estrella i un equip fort i compenetrat, els donen les màximes expectatives; tot i això la seva especialitat en enfonsar-se estrepitosament a les cites mundials, un títol de cinc participacions, generen dubtes. Enquadrats en un grup fàcil on Escòcia i Itàlia es jugaran la segona plaça la competició comença pels “All blacks” en l’encreuament de quarts (Irlanda o Argentina).

França: El poder de l'amfitrió.
Jugar a casa i haver guanyat els dos darrers Six Nations donen als “bleus” la confiança per saber que, si no cometen cap error, el camí cap a la final de París pot ser relativament plàcid fins a semifinals. Abans haurà de complir pronòstics i quedar primer del “grup de la mort” davant Irlanda i Argentina, Geòrgia i Namíbia semblen meres comparses. Molt bon joc i resultats son l’aval dels Ibáñez, Dominici, Basten, Chabal, Skrela i els nord-catalans Nicolas Mas i David Marty per optar al ceptre mundial.

Austràlia: La fiabilitat.
Dos cops campiona del món, buscarà recuperar el títol perdut a casa davant Anglaterra. Un equip experimentat i amb talent per batre a qualsevol. Els bons resultats de les prèvies i la darrera oportunitat de George Gregan, Stephen Larkham o Stirling Mortlock fan dels “Wallabies” un rival molt perillós. Un grup senzill amb Fidji, Canadà i Japó, i on sols Gales pot plantar una mica de cara, els posen davant uns quarts molt difícils enfront el perdedor del Sud-àfirca-Anglaterra, i una hipotètica seminal davant Nova Zelanda. Camí d’espines pels australians.

Sud-àfrica: L’equilibri.
Després del desastre del passat mundial, l’altre gegant de l’hemisferi sud només pot que millorar, després d’un Tri Nations un pèl discret però de dues pallisses sonades a Anglaterra, els “Springboks” han de respirar optimisme. Amb un equip molt equilibrat i Bryan Habana i el grandíssim talent del jove François Steyn com a estrelles, el duel del dia 14 amb Anglaterra a París serà la clau del futur. Guanyar i ser primers els aboca a uns quarts senzills i una semis amb França. Perdre, l’infern de jugar amb Austràlia a quarts. Si mantenen el nivell guanyar als anglesos sembla més que factible.

Anglaterra: Campiona en hores baixes.
Any desastrós pel “quinze de la rosa”, mal Six Nations i ridículs sonats als “match test”, posen els actuals campions amb poques opcions. Un equip excessivament veterà, amb gent com Dallaglio o Robinson, i l’etern dubte del gran Jonny Wilkinson no semblen augurar el millor. Això si, tenen l’avantatge de jugar-ho tot a una carta contra Sud-àfrica. Samoa i Tonga son equips incòmodes però no semblen capacitats per deixar-los fora, EUA una mera comparsa. El quadre i les opcions idèntiques als sud-africans. Defensar el títol, una motivació.

Irlanda: El joc exquisit.
S’ho jugarà tot als duels amb França i Argentina. Possiblement amb “el quinze del gall” és l’equip més agraït de veure jugar, amb un gran quartet, Brian O’Driscoll, Ronan O’Gara, Peter Striger i D’Arcy, és capaç de plantar cara a qualsevol, tot i que si no és primer derrotar Nova Zelanda sembla una empresa massa complicada pel “quinze del trèvol”. Els dubtes en la preparació tampoc ajuden.

Argentina: La força bruta.
Amb un equip molt experimentat i veterà, els “pumas” tenen veritables opcions de passar ronda davant França i Irlanda, l’aventura pot acabar, això si, amb Nova Zelanda als quarts. Un equip amb Ledesma, Leguizamon, els germans Fernández Lobbe o Corletto, però per sobre de tots el gran Juan Martín Henández, pot donar un ensurt a qualsevol després de derrotar Anglaterra i Irlanda en la preparació.

Gales per una banda, i Itàlia o Escòcia, que es disputaran l’altra plaça, sembla que no tenen equip per anar més enllà de quarts.

Després de quatre llargs anys d’espera, comença l’espectacle de la pilota ovalada.

WINSTON S. CHURCHILL "MEMÒRIES"

Aprofitant aquestes dates de vacances, que alguns just comencem a gaudir, dedico aquestes breus línies per tal de recomanar-vos una de les millors lectures de les que mai he tingut el privilegi de gaudir, les memòries de Winston S. Churchill.

En elles Churchill fa un extens repàs en primera persona de la història de la primera meitat del segle XX; la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles, l’ascens de Hitler al poder, la conquesta de Polònia, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial... però serà la seva elecció com a Primer Ministre de la Gran Bretanya el 1940, i els cinc anys posteriors en el càrrec, el fil conductor d’aquesta obra.

Ha estat poc més d’un any de lectura del miler llarg de pàgines en les que sir Winston ens mostra el dia a dia en temps de guerra del govern de sa majestat, el detall de les operacions militars, els esforços diplomàtics, la coordinació i organització interna de l’imperi, les derrotes i victòries d’un líder, conscient que jugava un paper clau pel devenir de la història mundial.

Home de discurs brillant, Churchill converteix les seves memòries en un clàssic de la política, la diplomàcia, la història i l’estratègia militar, i que li va valer el Premi Nobel de Literatura l’any 1953.

TONY BLAIR, LA TERCERA VIA

La retirada de Tony Blair com a primer ministre britànic a mitjans del passat mes de maig deixa darrera seu un interessant llegat, fruit de deu anys al capdavant del 10 de Downing Street, un llegat amb llums i ombres, però amb interessants aportacions a la política britànica i mundial que l’inexorable pas del temps s’encarregaran de jutjar.

Deixant per un altre estona l’anàlisi de la política internacional britànica de l’última dàcada, resumida en la fidel amistat i complicitat transatlàntica amb els Estats Units sobre les grans qüestions mundials, haurà estat en la política interna on els successius governs Blair s’han diferenciat dels seus antecessors, ja siguin els “tories” o els propis laboristes, és l’anomenada “tercera via”.

La política interior britànica, ha estat fortament marcada, a finals del segle XX, pel gran debat entre els models d’estat plantejats tradicionalment per laboristes i conservadors; un model laborista basat en la forta intervenció i planificació de l’estat en la vida econòmica, la nacionalització d’empreses, la duresa fiscal i una total intervenció de l’estat pel damunt de la societat. Per contra els conservadors, amb Margaret Thatcher com a màxim exponent, van apostar per la reducció de la intervenció pública de l’estat, el model de privatització de molts serveis i empreses, i la rebaixa de la fiscalitat; recepta que va comportar un important creixement econòmic a la Gran Bretanya però a costa d’incrementar les diferències entre rics i pobres.

Tony Blair amb la seva “tercera via”, defensen un equilibri entre aquests dos grans conceptes de política econòmica, per un cantó defensant el creixement del mercat i per l’altre posant l’Estat com a garant compensador de les possibles desigualtats que aquest creixement comporti, defensar al màxim el mercat i compensant-lo si resulta necessari amb l’Estat. D’aquesta manera no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l’Estat en la mesura que puguin ser garantits per ens privats, i amb l’ajut de l’Estat si la seva intervenció resulta necessària.

Així la tercera via, lluny del paternalisme excessiu de l’estat del benestar, defensa la iniciativa individual de cadascú, el treball i la pròpia responsabilitat, cadascú ha de ser responsable de si mateix i ser premiat en funció del seu esforç i el seu treball, sense oblidar que ningú pot quedar arraconat, que l’Estat ha d’ajudar els vulnerables, una via que busca la defensa d’un Estat incentivador del treball i no pas de la dependència.

Aquesta és l’estratègia, el secret de l’èxit econòmic del nou laborisme, que ha convertit la Gran Bretanya en un dels indrets més pròspers d’Europa. Aquest és el llegat econòmic que Blair deixa als seus conciutadans, un programa de reformes, d’èxit indiscutit i futur prometedor.

ENHORABONA DRAGONS

El passat 25 d’agost l’esport català va ser, de nou, protagonista d’un gran esdeveniment a nivell europeu, l’equip dels Dragons Catalans de Perpinyà va disputar la final de la Copa anglesa de Rugby XIII al mític estadi de Wembley. Tot i que el resultat esportiu no va ser el desitjat, els rossellonencs van perdre 30-8 enfront els Saint Helen’s Sants, grans favorits i defensors del títol.

Més enllà de l’expectativa esportiva que aixecava el partit, el fet de poder escoltar “els segadors”, himne oficial del club, al mític estadi londinenc justificava per si sol l’interès de poder veure el partit. No obstant, i una vegada més en les transmissions de rugby, ja siguin de l’USAP o dels Dragons, la Televisió de Catalunya no va estar a l’alçada de les circumstàncies.

TVC no tenia la intenció de retransmetre el partit però les nombroses trucades i peticions al respecte van obligar a la televisió nacional de Catalunya a fer-ho. I aquí va venir la gran decepció quan en la transmissió en directe el partit, no es va oferir “els segadors”, i si l’himne de l’equip anglès i el “God save the Queen”. Només un vídeo de pocs segons es va emetre com a testimoni d’aquest històric fet.

Aquesta no deixa de ser una mostra més del tarannà que està agafant els darrers anys la televisió pública catalana, una nova mostra de la deixadesa i de la manca de sensibilitat nacional, una televisió que s’excusa dient que el senyal que va rebre fins a cinc minuts abans de l’inici del partit era de proves quan la BBC va iniciar-ne la transmissió una hora i mitja abans.

Probablement, la transmissió d’aquest partits no sigui el producte que més rendiment econòmic doni a la corporació, probablement els resultats esportius dels Dragons en les grans finals amb la derrota mencionada, o les derrotes de l’USAP enfront l’Stade Français no convidin a l’optimisme. No obstant, i sense cap dubte, la funció de la televisió nacional en un país com el nostre, ha de ser la d’estar al costat dels seus equips, la de mostrar les principals manifestacions de civisme i d’identitat nacional, no pas la de guanyar diners.

L'EFECTE SARKOZY

L’arribada de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa ha comportat l’inici d’una interessant activitat legislativa destinada a posar en marxa les promeses electorals del President, encaminades, entre d’altres objectius, a posar ordre en el sector públic, l’economia i la seguretat del país veí.

Una d’aquestes mesures que componen el paquet legislatiu, aprovat fins al moment per l’Assemblea Nacional, és una nova norma sobre els transports públics que limitarà parcialment el dret de vaga. Entre d’altres aspectes, el contingut de la nova llei obliga als treballadors a donar un preavís de 48 hores en cas de voler participar a la vaga, amb la vista posada en poder organitzar uns serveis mínims, sancions disciplinàries en cas de no respectar el preavís, o una votació secreta entre tots els treballadors de l’empresa en cas que la vaga duri més de vuit dies. Aquesta normativa va dirigida especialment a aquest sector que històricament ha estat protagonista de llargues mobilitzacions a França, la norma entrarà en vigor el gener de 2008, un cop cada companyia de transports hagi negociat amb sindicats i administració la periodicitat dels serveis mínims durant les jornades de vaga.

Una altre proposta plantejada, tot i que encara sense reflex legislatiu, és el probable augment de l’IVA, (TVA a França), amb l’objectiu d’augmentar la recaptació relativa a la protecció social, així el TVA passaria a França del 19’6% al 24’6% a canvi de reduir la cotització social que han d’aportar les empreses, d’aquesta manera no s’augmenten els costos de producció a les empreses i tots els productes, ja siguin d’origen francès o estranger contribueixen en aquest pagament, evitant així una certa deslocalització.

Un tercer aspecte important és la preparació d’un projecte de llei, que serà presentat al novembre, amb l’objectiu de penar els delinqüents reincidents, així com el llançament de la idea de la possible castració química de violadors reincidents, una proposta ambiciosa que segurament s’haurà de debatre amb profunditat però que mostren les intencions del President de posar fil a l’agulla per solucionar aquesta xacra de la societat.

Sense cap mena de dubte Sarkozy afronta amb valentia i sense embuts els problemes del dia a dia de la societat, molt lluny de tot discurs pla, ambigu o políticament correcte, en el que es refugien d’altres polítics, el President francès afronta de cara, amb claredat i ambició els reptes del seu càrrec, un tarannà destinat a buscar solucions als problemes diaris sense ometre el debat de temes espinosos i delicats, i sobretot aportant propostes sòlides i concretes per a la seva resolució, òbviament d’altres polítics n’haurien de prendre exemple.

DOS PECATS CAPITALS

Ara que ens trobem en mig del darrer estiu de la legislatura espanyola, i a pocs mesos de les eleccions a les Corts Generals, resulta un bon moment per començar a fer balanç del que han estat aquests poc més de tres anys de política espanyola.

Sens dubte la legislatura ha presentat dos gran temes, que son els que tot seguit analitzarem, el procés de pau a Euskadi i l’Estatut de Catalunya. Ambdós s’han resolt d’una manera similar, amb fracàs i desencís, les causes diverses però similars, anem a pams:

Després de l’anunci d’alto al foc comunicat per la organització terrorista ETA, el govern espanyol ha tingut la seva gran oportunitat d’obtenir una pau definitiva al País Basc, amb un exemple similar, l’Ulster, on tant el govern britànic com l’irlandès van apostar molt fort per aprofitar l’escletxa que s’albirava per poder aconseguir una pau definitiva. El govern espanyol, cal reconèixer que sense l’ajuda directa del seu homònim francès, no ha actuat amb la fermesa i l’ambició que s’esperava, més pendent de les reaccions que pogués tenir una oposició radicalment contrària a qualsevol tipus de negociació, que no pas d’establir un calendari d’actuacions destinades a que el procés arribés a bon port. La manca de comunicació i sintonia amb el govern basc, la poca ambició, la falta d’un full de ruta clar o la poca disposició a fer concessions han acabat tirant per terra un procés que semblava encarrilat i que amb l’atemptat a la T-4 de Barajas el passat Nadal va saltar pels aires. Qualsevol gran procés polític, podem citar per exemple el procés de pau a l’Ulster, els intents a Israel o la unificació d’Alemanya, requereix d’un liderat, d’algú que estigui disposat a jugar-se el càrrec per aconseguir l’objectiu, Tony Blair, Yitzhak Rabin o Helmut Kohl, així ho van fer, amb resultats polítics i personals ben diferents, però almenys ho van, en el pitjor dels casos, intentar amb totes les seves capacitats. Rodríguez Zapatero potser salvi el càrrec però no haurà aconseguit el seu objectiu, realment s’ha jugat el tot pel tot? Ho ha intentat amb tots els mitjans? La resposta sembla clara: no.

Pel que fa a l’Estatut de Catalunya la pel•lícula dels fets ha sigut igual de lamentable, tot i transitar per camins ben diferents, qui no recorda les paraules del propi President Zapatero al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, prometent que “respectaria el text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya”. Després de l’acord de totes les forces polítiques del Parlament, excepte el PP, la presentació del text per la seva doble lectura al les cambres alta i baixa de les Corts espanyoles han suposat un substancial aprimament del mateix, un text que poc té a veure amb el que es va aprovar pel Parlament i ratificar per la ciutadania, un text que avui encara està pendent de la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat davant per part del TC. Aquesta Llei Orgànica, que ha de dotar el nostre país d’una major capacitat competencial, amb el traspàs de nombroses competències i la creació d’una agència tributària catalana entre d’altres, ha d’esdevenir un element fonamental pel futur desenvolupament del nostre país. El seu desplegament, reiteradament vulnerat per l’administració de l’Estat, suposa no posar fi als greuges competencials i econòmics d’Espanya vers Catalunya, l’altre gran fracàs del govern Zapatero.

Probablement, en els propers comicis Zapatero aconsegueixi, a pesar d’aquests dos grans fracassos, salvar el càrrec, no obstant l’oposició està fent mèrits de sobres per repetir, el seu escorament cap a la dreta més reaccionària i la manca de diàleg amb d’altres forces la condemnen a l’ostracisme polític. Zapatero pot fer el més difícil, guanyar sense mereixement, fer el doble mortal sense xarxa i sortir-ne il•lès.

SÉBASTIEN CHABAL, L'ATILA FRANCÈS

La imminent inauguració, el primer cap de setmana de setembre, de la Copa del Món de Rugby França 2007 em porta a parlar-vos del que de llarg és el meu jugador favorit d’aquest esport, el francès Sébastien Chabal. Aquest jugador, amb aspecte d’home de les cavernes, s’ha convertit per mèrits propis en un del més carismàtics del joc de la pilota ovalada dels darrers temps. Nascut a Valence el 1977, i amb una planta impressionant, fa 1’92 m. i pesa 117 kg, juga, habitualment, de número 8, tercera línia, una posició que requereix d’un jugador de gran força física i experiència, que al mateix temps és l’encarregat de liderar l’equip de davantera, tot i que en aquest mundial podria variar aquesta posició per voluntat del seleccionador, i passar a jugar de segona línia. Chabal va començar la seva carrera al Beauvallon i al Valence Sportif, passant posteriorment al CS Bourgoin-Jallieu del Top 14 de la lliga francesa on hi va actuar durant quatre temporades, actualment enrolat a les files dels Sale Sharks de la lliga anglesa, on va guanyar la Challenge Cup 2005, el títol de lliga de 2006, i el Trofeu dels Campions de 2006, no obstant, ha estat a la selecció francesa on ha realitzat les millors i més memorables actuacions.

Internacional amb els bleus en trenta ocasions, la seva polèmica exclusió de la llista prèvia pel 6 Nations i la Copa del Món, van portar Chabal a realitzar una gran primera part temporada, guanyant-se per mèrits propis i aclamació popular la titularitat al XV del gall, ja en el Torneig de les Sis Nacions, guanyat per França d’una manera brillant. Però és sense cap mena de dubte, l’esperit i la manera de jugar és el que fa de Sébastien Chabal un jugador diferent, un jugador duríssim, tot cor i amb molt coratge, valent en el xoc i excel•lent en el placatge, on alguns consideren que actua amb excessiva duresa, un lider dins del camp; Chabal no deixa a ningú indiferent, admirat pels seus, xiulat i escridassat pels adversaris. Uns placatges i un estil de joc que li han fet guanyar-se l’admiració i el respecte del públic neozelandès, entès com pocs en aquest esport, després de la gira que França ha dut a terme aquest estiu per les Antípodes. Aquesta és la seva presentació, el seu estigma, el seu joc, una manera d’entendre el rugby.

No serà però una conquesta fàcil, l’actual defensora del títol, tot i que en hores baixes, Anglaterra; els tres colossos de l’hemisferi sud, Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica; i en menor mesura Irlanda i Argentina, en seran els grans rivals pel títol, però l’Atila francès vol conquerir el món, del seu joc, de la lleva lluita i del seu encert en dependran bona part de les esperances dels bleus. El darrer gran guerrer ja vetlla armes, tornarà a créixer l’herba als estadis que trepitgi?

QUIN ESPECTACLE

La tarda prometia, la compareixença del president d’Endesa, Manuel Pizarro, i de REE, Luis Atienza, enfront la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, arran de l’apagada del passat 23 de juliol, em despertava un cert interès, interès per veure com s’ho farien, quins jocs de mans, quins balls de xifres o quina relació de dades ens mostrarien per eludir la responsabilitat de les seves respectives empreses en l’incident, la tarda prometia, i de ben cert que no va decebre.

Segurament hi hagi altres maneres de passar una tarda d’agost que mirant en directe, a través del Canal 3/24, la compareixença d’aquests senyors, però probablement menys divertides, i és que la situació a la que aquest mes ha arribat el nostre país frega el surrealisme, i el d’ahir, no deixa de ser un capítol més d’aquesta llarga tragicomèdia.

El primer en comparèixer, Manuel Pizarro, president d’Endesa, aquell que s’ha passat els darrers mesos clamant contra l’OPA de Gas Natural sobre Endesa i que sembla un dels grans teòrics del país en aquesta mena d’operacions societaries, no obstant, i una cosa no treu l’altre, Pizarro, per mitjà d’una brillant exposició farcida de dades cronològiques i objectives, ens va venir a dir que Endesa inverteix més a Catalunya que a cap altre indret de l’Estat espanyol i que hi té previst un important esforç inversor fins al 2010, que l’apagada es produeix per l’incendi de la subestació de Maragall, que no és de la seva propietat, i que el cable de Collblanc va caure per culpa de “disparos”, talls ràpids i successius de subministrament, que el van debilitar en els darrers dies, i que eren responsabilitat de REE, sobre qui va enviar totes les sospites de la culpabilitat de l’incident.

Més tard, Manuel Atienza, president de REE, i ex-ministre socialista dels governs de Felipe González, que va exposar just el contrari, que l’apagada es va deure a la caiguda del cable sobre l’estació de Collblanc per culpa del mal manteniment del mateix, i que per tant, la seva empresa no tenia res a veure amb la causa principal de l’apagada, però no va disgregar per quins motius es va produir l’incendi de la subestació de Maragall.

Les contradiccions entre ambdós presidents van ser notòries i no van servir per assumir responsabilitats en l’incident, ans el contrari, per carregar el mort a l’altre, ja al matí, en la compareixença dels consellers Nadal i Castells sobre la gestió de la crisi, ambdós consellers van considerar la manca d’inversió dels successius governs d’Espanya com la causa de l’incident i per tant, tampoc van assumir cap responsabilitat.

Una vegada més, i escoltades totes les parts en litigi, i tot sigui dit, algunes compareixent a petició pròpia com el cas del senyor Pizarro, seguim sense conèixer qui ha estat el veritable responsable de l’incident, el PSC-PSOE defensant la seva gestió i els seus nomenaments, i Fecsa-Endesa tres quarts del mateix. Els que encara no ens han donat una explicació al respecte son l’anterior titular de la cartera d’Indústria i l’actual, senyors Montilla i Clos, però em sembla que això ja és demanar molt.

MALS ENDÈMICS

Un estiu més, i ja n’hi van una bona colla, a les aigües de la nostra ciutat es compleix una senzilla però cruel regla de tres, i és que el primer xàfec de l’estiu acaba comportant la primera hissada de la bandera vermella, prohibint el bany a totes les platges de la nostra ciutat. Un problema de sobres conegut per veïns i autoritats i que és degut l’abocament conjunt al mar d’aigües pluvials i residuals en cas de pluja intensa.

L’arrel del problema és ben senzilla i està diagnosticada des de fa anys, els col•lectors de la ciutat no poden assumir el volum d’aigua residual i de pluja que els arriba en cas d’una tempesta una mica intensa, i per tant en veure superada la seva capacitat, s’envia directament al mar una barreja d’aigües de pluja i residuals amb les que brutícia i residus sòlids s’hi aboquen directament.

Aquests reiterats incidents requereixen una immediata actuació per part de la Regidoria de Medi Ambient, així com de l’Entitat Metropolitana i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, amb la vista posada en fer les inversions necessàries per l’adequat augment de la capacitat dels col•lectors.

Si bé Badalona i els seus municipis propers tenen una orografia complexa, degut a la proximitat entre el mar i la serralada litoral, que provoca un ràpid i acumulatiu descens de les aigües pluvials, no cal que ara especifiqui el nombre de rieres, torrents i rambles que disposa Badalona, la problemàtica és de sobre coneguda i reiterada com per encara no haver-hi posat remei.

La nostra platja, el gran escenari lúdic de l’estiu, no pot seguir rebent aquests estralls cada vegada que una tempesta descarrega sobre la nostra ciutat, molt es ven tant a Badalona com fora d’ella l’atractiu i bellesa de la nostra platja, no obstant, la qualitat de les seves aigües i la manca d’alguns serveis deixa una mica que desitjar per tal que aquesta acabi convertint-se en un indret excel•lent. Malauradament les banderes vermelles que van onejar a la setmana passada, probablement no seran les darreres de la temporada, esperem que amb el treball de les autoritats competents, en un futur no gaire llunyà, aquestes puguin caure en l’oblit del passat.

CARTA OBERTA A LA MINISTRA DE FOMENT MAGDALENA ALVAREZ

Distingida Ministra,

La visita llampec a Barcelona del passat dimarts, en la que es va passejar, de manera una mica fatxenda, per l’aeroport del Prat i l’estació de Sants, no va deixar de recordar-me qualsevol visita colonial, amb les que les autoritats de la metròpoli, sobretot britànica i francesa, obsequiaven les seves colònies d’ultramar en temps pretèrits. I és que és així com vostè, i el govern de Madrid ens tracten, com una colònia, sense més, tracte que es corrobora amb les seves afirmacions.

En primer lloc, el caos de l’equipatge a l’aeroport del Prat no deixa de considerar-lo com un fet “normal i puntual” en èpoques de vacances, on hi ha una important augment del nombre de viatgers; per tant, si passem pel Prat en dates de sortida o arribada de vacances hem de considerar “lògic” perdre les maletes.

En segon lloc, el servei de Rodalies de Barcelona, del que vostè va afirmar que tots els problemes quedarien solucionats el 21 de desembre, data prevista per l’arribada del TGV a Sants, i que les actuals avaries es devien a petites “disfuncions” i eren “culpa de les obres del TGV”, per, finalment, encoratjar-nos a que tots plegats hauríem de tenir una mica més de “paciència”, que “ja queda menys”.
Ja és mala sort que l’endemà al matí després de la seva visita és produís uns dels col•lapses més monumentals que es recorden a la xarxa, 5 de línies de rodalies funcionaven amb molt retard, la sisena no funcionava, no hi havia servei entre Barcelona i Girona, només es podia utilitzar una via entre Barcelona i Tarragona, i els trens que circulaven ho feien entre 2 i 3 hores de retard.

Senyora Ministra, que un tren de mercaderies s’espatlli de matinada a la línia de Girona, que no hi hagi suficient tensió a la catenària, que no funcioni un canvi d’agulles o que cap a Tarragona només sigui operativa una via, no sembla pas culpa de l’AVE, per favor, no em vulgui prendre més el pèl, que ja fa molts anys que m’afaito, i ningú es creu que el 21 de desembre totes les avaries desapareixeran com per art de màgia.

Però per sobre de tot, el lloc i la imatge on el seu Ministeri està deixant el prestigi de Catalunya vers els seus visitants és molt greu; quina impressió del nostre país s’endurà una persona que en arribar a l’aeroport del Prat perd les maletes, no disposa de tren per desplaçar-se fins al centre de Barcelona, arriba a l’hotel i aquest no té llum i, finalment, si vol fer una visita cultural a les runes romanes de Tarragona o divertir-se en un parc temàtic de Salou, corre el perill de quedar-se atrapat enmig d’un embús monumental a l’AP-7. Si jo anés a qualsevol país i em trobés amb això, ja li adverteixo que no hi tornaria mai més!

Ha arribat el moment de prendre responsabilitats polítiques, per això les té i per això cobra, en més d’un any ha estat incapaç de resoldre la crisi de rodalies, l’aeroport continua igual de caòtic en època de vacances i no es plantegen noves infrastructures. A més, vostè es justifica dient que la situació prové de la manca d’inversió dels governs anteriors, vostès els socialistes no s’equivoquen mai i hi han invertit molt a Catalunya, tan poc com els populars. No és qüestió d’enganyar-nos ni de treure’s de sobre responsabilitats que li pertoquen, és moment d’assumir-les. Vostè com a màxima responsable del Ministeri és l’encarregada de trobar solucions a les crisis esdevingudes, i de propostes de solució no n’hem vist ni una..

Per tant, senyora Ministra, i veient el balanç global pels catalans de la seva gestió, és el moment de tenir una mica de dignitat i abandonar per sempre més el seu despatx del Paseo de la Castellana, és el moment de dimitir.

Atentament,

LA CONQUESTA DE L'ÀRTIC

L’arribada la setmana passada de dos petits batiscafs russos al fons de l’oceà àrtic, no només suposa un important avenç per la ciència, sinó que les connotacions polítiques que poden derivar-se’n poden ser tant o més notòries. Si ho analitzem des del punt de vista estrictament científic, l’arribada al fons de l’àrtic no deixa de ser la conquesta, sense més, d’un indret recòndit del planeta, que s’afegiria a l’arribada al pol nord el 1906 de Robert E. Peary, tot i que no totalment demostrable, o la primera navegació sota el casquet polar que va realitzar el submarí nuclear nord-americà USS-571 Nautilus l’any 1958. Per tant des de fa anys, l’àrtic és un indret d’investigacions tant científiques com pel desenvolupament de sistemes de navegació aplicats a la indústria militar.

Però més enllà de la importància científica d’aquest fet, el gran objectiu de l’expedició russa és demostrar que la serralada submarina de Lossomonov, amb una alçada de més de 3.700 metres, és una continuació de la placa continental de Sibèria, fet que si es pot demostrar, suposaria per Rússia poder assolir una àrea d’aproximadament 1’2 milions de km2.

La manca d’una regulació internacional clara, en molts aspectes relatius al Dret Marítim, juga en favor de Rússia en la seva reclamació d’aquest territori. No obstant, aquesta no és una reclamació gratuïta, ja que segons sembla, els fons marins d’aquesta àrea contenen importants reserves de petroli, gas i minerals. Vladimir Putin és conscient de que en aquests moments Rússia ja disposa de les reserves de petroli i gas més importants del món encara pendents d’explotar, i un augment del seu control sobre aquestes fonts d’energia li permet acudir a l’escena internacional amb una important posició de força. Una cosa molt diferent serà disposar de la tecnologia per poder-ho extreure, però de moment la clau negociadora ja seria a mans de Moscou, i es que la política internacional del segle XXI no es disputarà entorn de les armes sinó dels recursos energètics, de moment Rússia agafa aventatge.

GOVERN D'INDEMNITZACIONS

Les recents avaries, incidències, desgràcies i catàstrofes, perquè ja no sé com qualificar-ho, que han succeït les darreres setmanes al nostre país, han provocat una reacció del nostre govern que, una vegada més, molt ha deixat que desitjar, lluny de marcar una posició de liderat i d’autoexigència, i al mateix temps, reclamar les inversions i millores en infrastructures i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, l’únic que es limita a fer el govern és donar suport als afectats que reclamen les indemnitzacions.

Òbviament, una de les funcions de qualsevol govern ha de ser la defensa del conjunt dels interessos de la ciutadania, l’anomenat interès general, ara, lluny d’aquesta tasca, el govern també ha d’exigir amb fermesa, davant qui sigui, la realització de les inversions necessàries perquè aquestes setmanes d’autèntic caos no es repeteixin mai més.

La visita del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a Barcelona dijous passat, només va suposar al compromís d’avançar la inversió prevista per Catalunya fins al 2009, però a part de l’avançament temporal, no rebrem ni un cèntim més del que estava pressupostat.
Una setmana més, les avaries de Renfe, el caos a l’aeroport del Prat, el col•lapse monumental a l’AP-7 o el soroll dels generadors han estat portada d’informatius i premsa. I mentrestant, el govern català callat, mut i a la gàbia, o de vacances, mentre el país s’enfonsa sota els seus peus.

Catalunya és avui un país avariat, amb un govern espanyol que ens menysprea constantment, i un govern català superat pels esdeveniments, i que lluny de reclamar les infrastructures necessàries busca tancar la boca del ciutadà amb indemnitzacions, tapa la immediata indignació de la població però no ataca l’arrel del problema.

On és aquella Catalunya pròspera, moderna, mirall i enveja d’altres territoris? Aquell territori amb una economia potent i dinàmica que a tots ens feia enorgullir de dir que érem catalans? El que si és ben cert és que amb la política de indemnitzacions i la fugida endavant no tirarem endavant el país. Aquest no és el camí.

INCÒGNITES DE LA SUBLIM PORTA

Les eleccions legislatives celebrades a Turquia el passat 22 de juliol obren una interessant situació política en relació a la futura evolució dels esdeveniments al si del país otomà. Els comicis, convocats pel mateix primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, en ser rebutjada, tant pel parlament com pel poderós estament militar, la seva proposta de presentar Abdul•lah Gül com a president de la República, lluny de desgastar-lo, l’ha confirmat com a cap del govern d’Ankara, un carismàtic islamista moderat, considerat el millor alcalde d’Istanbul, i que va passar per la presó per la seva cita de versos que instaven a l’odi religiós.

L’ascens fa cinc anys dels islaminstes moderats al poder, en el si d’una república laica, fundada el 1923 per Mustafa Kemal, Atatürk, s’explica en part per la forta crisi econòmica que va afectar el país a finals de segle passat, i el desgast dels partits tradicionals, en aquest període, Erdogan, ha dut a terme un seguit de reformes econòmiques i legals que ha tret el país d’una delicada situació i l’han portat a iniciar converses per un futur ingrés a la Unió Europea. Al mateix temps la emigració del camp cap a les grans metròpolis, Istanbul i Ankara, deixen veure un estat amb dues cares, una societat urbana secular, i una societat rural religiosa, lluny potser, de les impressions que es tenen des d’Europa.

El resultat final, amb una majoria de més del quaranta per cent de vots pels islamistes moderats de l’AKP, obre una sèrie d’incògnites en un futur més o menys llunyà. En primer lloc quina efecte produirà en el poderós estament militar, guardià de la constitució i la laicitat de l’Estat, i en segon lloc en els partits laic i nacionalista, ambdós contraris a l’ingrés a la UE i que surten molt afeblits dels comicis, però per sobre de tot, la gran incògnita recau en quina reacció ha de tenir la UE enfront d’aquesta situació, i és que de l’actitud d’Erdogan al llarg dels propers mesos se’n hauran de treure les conclusions per afrontar les noves converses previstes amb la Unió.

És evident, que a poc que aconsegueixi solucionar els seus problemes interns; l’estatut del Kurdistan, el reconeixement de Xipre, i les reformes legals en relació amb els drets i llibertats; Turquia serà la gran potència estratègica del Pròxim Orient, no obstant, d’aquí a entrar a la UE hi ha un bon tros. I, sens dubte, amb una UE amb plena crisi institucional i d’identitat, l’ingrés de Turquia, amb més de 70 milions d’habitants, i amb una permeable frontera oriental, juntament amb un difícil compliment dels criteris de convergència exigits, no son la millor perspectiva.

Resulta evident que la UE ha de tenir uns importants i preferencials acords econòmics i comercials amb Ankara, només cal recordar que forma part de la OTAN i en té el segon exèrcit més nombrós darrera els Estats Units, o també l’important paper mediador que pot jugar entre orient i occident, però una cosa resulta tenir un important aliat estratègic i una de molt diferent poder digerir l’entrada del gegant euroasiàtic a la Unió.

QUINZE ANYS DESPRÉS...

Aquest més de juliol s’han complert quinze anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va posar la ciutat i Catalunya a l’avantguarda mundial, tant pel seu èxit esportiu com organització. Obrir la ciutat al mar deixant enrera el seu passat industrial per construir-hi en el seu lloc barris residencials i un nou port esportiu, la nova xarxa ferroviària de Rodalies, un aeroport ampliat o l’obertura de les rondes, van augmentar l’estima i l’orgull de tots en aquelles dates.

Avui, passats quinze anys sembla que s’ha perdut aquella il•lusió col•lectiva del 92, i no és d’estranyar, el balanç d’aquests tres darrers lustres, pel que fa a l’evolució de la ciutat i de Catalunya, no pot ser precisament satisfactori. La gran inversió en infrastructures d’aquell temps no s’ha seguit als anys següents, car seguim tenint la mateixa xarxa viària que en aquells dies, mentre que el parc mòbil ha augmentat sensiblement, de la xarxa de Rodalies, què n’hem de dir, segueix en el seu estat deplorable, amb avaries setmanals i sense comptar amb les inversions necessàries, l’aeroport, tot i la seva ampliació, continua administrat pel model centralista d’AENA, que el converteix en una instal•lació de segona sense a penes vols intercontinentals, i això sí, com a seu de companyies de baix cost que, lluny de potenciar el turisme de qualitat, han convertit Barcelona en capital mundial del turisme d’espardenya, i la cirereta del pastis, la gran apagada de la xarxa elèctrica de Barcelona, fruit del deficitari manteniment de la mateixa i, no cal recordar, la paralització de la interconnexió elèctrica amb França, necessària per garantir l’abast a tot el territori i evitar apagades com les de la Costa Brava. Finalment l’elaboració d’un nou Estatut per garantir les competències i necessitats del govern i dels ciutadans de Catalunya, s’ha vist mutilat per la lectura de les Corts espanyoles i els recursos, encara pendents, davant el Tribunal Constitucional.

Avui, quinze anys després, és molt difícil sentir-se orgullós de la situació a la que la ciutat i el país han arribat, és més, és una situació vergonyosa de la que en cal exigir responsabilitats polítiques i empresarials, però el que també em preocupa molt seriosament d’aquesta situació és la tímida resposta de la societat civil, l’acceptació resignada de la realitat, aquest abaixar el cap i pensar que tal dia farà un any. Potser en un altre país, potser una altra societat hauria exigit de manera més ferma responsabilitats a aquells que les tenen per la situació generada.

Avui Barcelona i Catalunya son un indret amb uns preus i un cost de la vida de primera, amb un nivell salarial de segona i amb uns serveis públics de tercera. En aquests darrers quinze anys hem fet un mal negoci, ha arribat l’hora de dir prou. De dir prou a un govern central “amic” que des del Ministeri de Foment porta anys prenent-nos el pèl, de dir prou al govern català per no defensar amb prou fermesa les necessitats del país, i de dir prou a les grans empreses per dedicar-se només a guanyar diners i augmentar les seves cotitzacions bursátils, i no pas a garantir les inversions pel bon funcionament dels serveis bàsics que representen. Quinze anys després, qui ens ha vist i qui ens veu...

LE GRANDE CHUTE

Com tots els mesos de juliol, des que tinc ús de raó, cada migdia m’assec còmodament davant el televisor per veure un d’aquells autèntics clàssics de l’estiu: el Tour de França. Son ja molts anys seguint les ascensions als grans ports dels Alps i els Pirineus o l’espectacle de la lluita individual contra el cronòmetre. D’uns anys ençà, però, aquesta cursa centenària s’ha vist absolutament desmitificada pels reiterats casos de dopatge que l’han envoltada, quatre dels cinc darrers guanyadors hi ha estat involucrats, i avui dia, encara no se sap, oficialment, el nom del guanyador de l’edició de 2006. Riis, Ulrich, Pantani i Landis han estat involucrats en casos de dopatge, sent el primer i l’últim desposseïts del seu títol, només l’heptacampió Lance Armstrong s’ha vist salvat, almenys oficialment, d’aquesta xacra.

Després d’un hivern dur pel món del ciclisme, amb les confessions de Riis, i les conseqüències de “l’operació Port”, aquest havia de ser el Tour més net dels darrers temps, amb el compromís de bona conducta signat per corredors i equips, i l'excusió de tots els involucrats en caos de dopatge. Res més lluny de la realitat, el gran favorit, Alexandr Vinokurov, dóna positiu després d’exhibir-se en la contrarrellotge i guanyar la segona etapa pirinenca, i el líder i virtual guanyador, Michael Rasmussen, és expulsat, a cinc dies d’arribar a París, pel seu propi equip, després de no haver-se sotmès a controls preventius el més de juny. Tot plegat deixa la cursa tocada de mort i els corredors sota sospita permanent. Un any més s’ha parlat més de controls i anàlisis que no pas d’esport, i únicament, l’emocionantíssim desenllaç de la prova, amb una última contrerrellotge d’infart, faran oblidar una mica l’escàndol global de la darrera setmana de competició.

No sembla fàcil trobar la solució a un fenomen, que en major o menor grau, s’ha produït reiteradament en el món del ciclisme, els compromisos d’equips i corredors semblen autènticament paper mullat, i la lluita policial i judicial de països com França o Bèlgica, no es veuen correspostes per d’altres estats, a més, la guerra oberta entre la UCI i Tour pel control del ciclisme, no beneficia en res les esperances de solució al problema.

Sense cap mena de dubte, ha arribat el moment de la reflexió i de començar a actuar de veritat per acabar amb els tramposos, controlar estrictament els ciclistes en la seva preparació, impedir les concentracions individuals, fer autèntica vida d’equip o estar un any sense ciclisme poden ser algunes de les idees a debatre perquè el proper juliol el Tour torni a ser la grande boucle.

MANCA DE LIDERAT

Recentment, en pràcticament totes les converses mantingudes amb amics i coneguts, relatives a la política catalana, i en alguns articles que he pogut llegir a la premsa escrita, sorgeix un denominador comú, una idea reiterativa que amb independència del color polític dels interlocutors, no deixa de ser preocupant per aquells que ens estimem el país, la manca de liderat que demostra el president de la Generalitat, José Montilla.

Deixeu que m’expliqui, a diferència de la grandíssima figura de Jordi Pujol i en menor mesura de Pasqual Maragall, grans figures de la política catalana recent, i que sempre van entendre i desenvolupar, cada un a la seva manera, la importància del càrrec que ostentaven, President de la Generalitat de Catalunya, donant-li notorietat i projecció exterior, opinant i creant opinió sobre les grans qüestions de país, de política espanyola o internacional, cada vegada, de les poques que sento manifestar-se José Montilla, tinc més la sensació d’estar escoltant el primer secretari del PSC, que no pas el President de la Generalitat. Un president que sembla “fugir d’estudi” en les grans qüestions de país, que no és mulla per res i al que cada vegada sembla que el càrrec li va més gran o li resulta més indiferent, que ni s’il•lusiona ni es capaç de generar il•lusió i confiança en la societat civil del nostre país.

Cada dia que passa se’m consolida més aquesta sensació, que el President Montilla, ni es creu, ni li agrada el càrrec, que per “ordres de Ferraz” li ha tocat ostentar, Montilla ha esdevingut un president tant gris en l’exercici de les seves funcions com en el seu cartell electoral, (era en blanc i negre), un president que encapçala un govern sense programa, sense ambició i sense il•lusió; en definitiva, un president que em recorda moltíssim aquells comissaris polítics de les antigues pel•lícules de la guerra freda entre espies russos i americans.

I és que, probablement, Montilla, no representi més que això, una espècie de comissari polític del seu partit, al que les circumstàncies polítiques i la política d’aliances, recordem els ridículs 37 diputats que va treure en les eleccions del novembre passat, han dut a presidir el govern de Catalunya, una persona gris i de segona fila que ha anat apartant, dins el seu propi partit, aquells que no convergien amb les seves idees, arquitecte del primer tripartit i actor principal en el segon, Montilla no coneix, ni estima profundament, ni parla correctament la llengua del país que les circumstàncies l’han dut a presidir.

Catalunya mereix molt més que això, Catalunya necessita un líder, algú que estimi el país, que el dirigeixi i que es cregui la seva tasca, algú que opini i que es mulli en les grans qüestions que afecten als catalans i que no es limiti a tirar “pilotes fora”. Però sobretot, algú que es cregui el seu càrrec, la seva importància i prestigi, i no viatgi a Lisboa, en visita oficial, amb vols de baix cost. Catalunya no s’ho mereix, i els que ens estimem el país tampoc.

LÍMITS I LÍMITS

Nova proposta del tripartit i nova proposta que fa esgarrifar, d’aquesta manera, i segons està estudiant el Departament de Medi Ambient, amb l’aval del govern català, a partir de la propera tardor, només es podrà circular a una velocitat màxima de 80 km/h en totes les vies dels setze municipis de la primera corona de Barcelona. Aquesta proposta, justificada pel conseller de torn, emparant-se en les exigències de la Unió Europea relatives a la qualitat ambiental, ja no sé ben bé com interpretar-la; si com una trava més en el desenvolupament del país, si com una proposta per desviar l’atenció o una nova plasmació de la manca d’un autèntic full de ruta del govern.

I és que, sembla poc creïble que la reducció de fins a un terç en el límit màxim de velocitat sigui la solució als problemes de pol•lució existents a l’àrea de Barcelona, i encara menys, que aquesta mesura sigui la pedra filosofal en la millora de la qualitat ambiental d’una gran ciutat, sembla que molt abans de l’aplicació de mesures que atempten directament contra el progrés, el desenvolupament i la mobilitat, tenen molta més prioritat l’aplicació d’altres polítiques, com per exemple, una gran inversió en infrastructures públiques per tal de minimitzar l’ús diari del transport privat, cal recordar que en molts casos l’ús del transport privat no és un plaer per l’usuari, sinó l’única alternativa viable per desplaçar-se fins al lloc de treball en un temps raonable, així, molt s’ha de parlar de la manca de transport que pateixen molts polígons industrials o la manca de transport públic en moltes ciutats de la corona metropolitana.

Així mateix, tampoc s’ha tingut en compte el sector del transport, ja sigui de persones o mercaderies, sector, que en bona mesura, tota la seva activitat depèn de la seva rapidesa i capacitat de mobilitat. La reducció dels límits de velocitat, previstos en un primer moment a la primera corona de Barcelona i posteriorment a tota l’àrea metropolitana, arribant fins a Martorell, Terrassa o Granollers, suposa una greu limitació en les seves possibilitats, eficiència i condicions de treball.

Però la proposta es desacredita per si sola, quan des de la mateixa conselleria s’afirma que aquests límits només s’aplicaran en algunes hores, i probablement de nit i matinada, es torni als límits genèrics fitxats pel Codi de Circulació. Per tant si em moltes hores del dia els accessos a Barcelona estan col•lapsats i de nit no s’aplica aquesta reducció de velocitat, quin sentit ambiental té la mesura? Té sentit aplicar uns límits als que pocs cops s’hi arriba? O, ja que s’han encarregat nous radars per fer-la efectiva, ens trobem davant una nova mesura recaptatòria encoberta?

Per tant, davant la seva feblesa d’arguments, esdevé poc justificada, i torna a ser una exigència més, una nova volta de cargol als conductors, quan les administracions públiques segueixen en la mateixa posició, rentant-se les mans i donant la culpa de tot als ciutadans. Aquesta mesura, es podria justificar si hi hagués una excel•lent xarxa de transport públic i grans centres de distribució de mercaderies, entre d’altres, mentre això no sigui així, aquesta està totalment fora de lloc.

THEO PAPALOUKAS, SIMPLY THE BEST

No és només una estrella, no és només un crack, no és només un líder, no és només un geni, no és només el més valuós, no és només el més determinant, no és… sobren els qualificatius per expressar el tipus de jugador que és Theo Papaloukas, sobren perquè aquests es resumeixen simplement en un, així de senzill, així de simple i així de contundent, Theo Papaloukas és el millor!

Aquest atenenc s’ha convertit pel seu caràcter guanyador i lideratge en el jugador més determinant del vell continent, fred i calculador, imaginatiu i metòdic, combina a la perfecció el seu domini del joc col•lectiu amb un innat talent individual; capaç de fer jugar un equip com a tal i a la vegada ser-ne el jugador desequilibrant, jugant i repartint joc, imposa el ritme de partit i el tipus de joc que més s’adequa als interessos del seu equip, sent com una prolongació de l’entrenador dins el parquet.

Theodoros Papaloukas és un base de 2 metres i 90 quilos capaç de jugar també de 2 i de 3, magnífic en la visió de la passada interior, la passada en salt, una de les accions més difícils de dominar en el món del bàsquet, i en les penetracions a cistella tant per la seva dreta com per la seva esquerra, combinades amb una excel•lent tècnica individual i un més que acceptable llançament exterior l’han convertit, per segon any, consecutiu en el jugador més valuós de l’Eurolliga.

L’estiu del 2002 Papaloukas va abandonar l’Olimpiacos i va emprendre l’aventura russa incorporant-se al milionari projecte del CSKA de Moscou, de la mà del seu mentor Dusan Ivkovic; campió de Lliga en cada una de les temporades que ha jugat a Moscou i de les 3 darreres edicions de la Copa, ha estat, no obstant, a la competició continental on ha mostrat la seves qualitats, arribant 5 cops consecutius a la “Final Four” de l’Eurolliga, i disputant-ne les dues darreres finals, ja amb Ettore Messina a la banqueta. No només el CSKA Moscou ha tingut el privilegi de poder gaudir de les seves actuacions, també els grans resultats que ha obtingut últimament la selecció grega molt tenen a veure amb la presència i el joc de Papaloukas, campiona d’Europa a Belgrad el 2005 i sotscampiona del Món al Japó, on tots recordarem durant molt temps la gran victòria de Grècia en semifinals, enfront la selecció dels Estats Units, formada pels superprofessionals de la NBA, que poc van poder fer contra el joc de conjunt dels hel•lènics magistralment dirigits per Papaloukas.

I és que és en aquests grans partits on el grec esdevé determinant, les seves memorables actuacions en les finals de Praga i Atenes, enfront Maccabi Tel Aviv i Panathinaikos, respectivament, així com el seu lideratge dins i fora de la pista, sent la l’han convertit en el jugador franquícia de la competició, i és que, amb les seves qualitats i els seus defectes, Papaloukas, sigui possiblement el millor jugador que mai hagi vist dins una pista de bàsquet.

Molt s’ha especulat aquest estiu sobre la seva possible marxa a una franquícia de la NBA, no obstant, Papaloukas finalment ha estat fidel al seu club i ha decidit renovar el seu contracte, fins al 2010, amb el CSKA de Moscou, d’aquesta manera, el base grec passa a tenir el millor contracte que mai cap jugador hagi tingut al bàsquet europeu. A més, al igual que en el seu dia va fer Dejan Bodiroga, demostra ser un jugador intel•ligent, apostant per quedar-se a Europa, on cada partit i cada competició son importants, i dóna carbasses a l’aventura americana, on darrerament la competició s’ha convertit més en un circ-espectacle, que no en una lliga de bàsquet amb riquesa de recursos tàctics i tècnics.

Tres anys més per engrandir la llegenda, tres anys més per fer del CSKA de Moscou la primera gran dinastia del bàsquet europeu al segle XXI.

BICING, ÈXIT O COM MORIR-NE EN L'INTENT

Excepcional i molt sorprenent, no es pot qualificar d’altra manera, l’acollida que ha tingut entre els ciutadans aquesta nova modalitat de transport urbà per la ciutat de Barcelona, el bicing. La possibilitat de llogar una bicicleta durant un període màxim de trenta minuts, per tal de realitzar un desplaçament curt per la ciutat entre les més de cent estacions de que es composa la xarxa. Els pràcticament vuitanta mil associats que en els pocs mesos que fa que es va posar en marxa aquest servei, parlen per si sol de la seva bona acollida. I és que allò que va començar com una manera alternativa de desplaçar-se per la ciutat, ha acabat desbordant totes les expectatives que tenia l’Ajuntament, i és que no oblidem que el nostre, a diferència, per exemple, de Bèlgica o Holanda, no és un país on hi hagi la cultura de la bicicleta.

Si bé és cert que el seu més que sorprenent èxit el podem atribuir a una combinació de factors, com el fet que el servei s’hagi implantat en l’època de primavera-estiu, idònia per gaudir del clima, o el baix cost d’inscripció, sis euros anuals, que fins fa poc costava donar-se d’alta del mateix, i que serà en les èpoques de més mala climatologia on s’hauran d’extreure les conclusions globals, cal valorar-ne la notable implantació que ha tingut entre els diversos segments de la població, no obstant, també s’haurà de prendre bona nota de les seves mancances, com la manca de bicicletes a determinades hores en algunes estacions o la ràpida reparació de les que pateixin alguna avaria, entre d’altres.

Amb els seus punts forts i dèbils, aquest podria resultar un bon sistema per desplaçar-se per zones de la ciutat sense grans desnivells, i al mateix temps, descongestionar el transport privat o públic, no obstant, considero que també s’hauria de dur a terme una campanya de seguretat vial destinada als usuaris d’aquest servei, i es que són molts els seus usuaris que no respecten, ni per casualitat, la senyalització vial, posant en perill la seva seguretat i la dels altres, estic tip de veure gent saltar-se semàfors en vermell o no respectant els límits del carril bici, circulant per la vorera, actituds de les que en resulten impunes els seus autors. Cal ser conscient de que aquest és un mitjà de transport més, i com a tal, s’ha d’ajustar a la normativa vial amb les seves normes i possibles sancions. Al mateix temps, al meu entendre, també resultaria necessària la utilització de casc, obligatori en tots els ciclistes que circulen per carretera, o la d’objectes reflectants per la conducció nocturna.

Aquesta sigui, probablement, una gran idea, de la que amb el temps puguin anar-se’n modificant i millorant aspectes, però sobretot, una idea exportable a d’altres municipis de la corona metropolitana on els desplaçaments interiors no estan tant ben coberts com a Barcelona, la densitat del trànsit és inferior i els llargs desplaçaments a peu son més habituals. Ara cal treballar per consolidar-la, per adequar-la al dia a dia, i sobretot, per que aquesta no es converteixi en una moda passatgera, en definitiva, proporcionar les condicions adequades perquè el bicing no mori d’èxit.