
Després d’un hivern dur pel món del ciclisme, amb les confessions de Riis, i les conseqüències de “l’operació Port”, aquest havia de ser el Tour més net dels darrers temps, amb el compromís de bona conducta signat per corredors i equips, i l'excusió de tots els involucrats en caos de dopatge. Res més lluny de la realitat, el gran favorit, Alexandr Vinokurov, dóna positiu després d’exhibir-se en la contrarrellotge i guanyar la segona etapa pirinenca, i el líder i virtual guanyador, Michael Rasmussen, és expulsat, a cinc dies d’arribar a París, pel seu propi equip, després de no haver-se sotmès a controls preventius el més de juny. Tot plegat deixa la cursa tocada de mort i els corredors sota sospita permanent. Un any més s’ha parlat més de controls i anàlisis que no pas d’esport, i únicament, l’emocionantíssim desenllaç de la prova, amb una última contrerrellotge d’infart, faran oblidar una mica l’escàndol global de la darrera setmana de competició.
No sembla fàcil trobar la solució a un fenomen, que en major o menor grau, s’ha produït reiteradament en el món del ciclisme,

Sense cap mena de dubte, ha arribat el moment de la reflexió i de començar a actuar de veritat per acabar amb els tramposos, controlar estrictament els ciclistes en la seva preparació, impedir les concentracions individuals, fer autèntica vida d’equip o estar un any sense ciclisme poden ser algunes de les idees a debatre perquè el proper juliol el Tour torni a ser la grande boucle.