EL FUTUR DEL CATALANISME

Com cada any, la nostra Diada nacional, l’11 de setembre, marca l’inici del nou curs polític, i, a la vegada, esdevé l’escenari ideal per prendre el pols a la classe política del nostre país en relació als grans temes del curs entrant. Si en anys anteriors ha estat l’Estatut el protagonista indiscutible d’aquesta festivitat, i el marc en el que les diverses forces polítiques han mostrat les seves estratègies al respecte, aquest any han estat dues propostes llançades, respectivament, per Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, les que han centrat la màxima atenció en aquesta Diada.

Per una banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha plantejat una “refundació del catalanisme”, si bé els eixos de la seva proposta seran exposats en una conferència multitudinària el proper dia 20 de novembre, de les primeres directrius de la proposta del líder nacionalista es desprèn la voluntat d’actuar com a eix aglutinador de les sensibilitats nacionals, avui excessivament disperses per anar més enllà del que sembla que avui, aquest Estatut retallat per les Corts i la justícia espanyoles, ens permeten. Una proposta que busca sumar sensibilitats de l’eix nacionalista per tal de sortir de l’actual situació de dèficit en la que avui dia es troba Catalunya.

Per la seva banda, i probablement amb l’objectiu de desactivar la iniciativa política de Mas, Carod-Rovira, va plantejar, pocs dies després, l’horitzó de l’any 2014 per tal de celebrar a Catalunya un possible referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que ja s’han produït al Quebec.

Independentment de la forma i dels detalls que amb el temps vagin prenent aquestes iniciatives, resulta interessant observar com la classe política del nostre país no es conforma amb els sostre que marca el “retallat” Estatut del 30 de setembre, que aquest text no ha de ser un punt i final sinó un punt de partida cap als horitzons sobiranistes del nostre país. L’actual situació del nostre país, amb la manca d’inversions per part de l’Estat, les interferències competencials i tants altres greuges que resultaria massa llarg citar-los, han abocat a la societat catalana a una permanent insatisfacció de la que cal trobar-ne sortida.

Una altre reflexió interessant, i donada com a conseqüència de les esmentades propostes, suposa el canvi en la pivotació de l’eix central de la política catalana basada, des de l’entrada del tripartit al govern de la Generalitat i fins avui dia, en una confrontació entre els eixos dreta-esquerra, lluny de l’eix que sempre havia marcat la política catalana, basada en el debat entre nacionalistes catalans i no nacionalistes. Si bé aquest pugui resultar únicament un efecte col•lateral de les propostes presentades, no deixa de tenir la seva importància, que tant representants de govern com de l’oposició, coincideixin en establir sobre aquest eix el futur del debat de la política catalana.

CROUCH, TOUCH, PUSH & GAME!!!

Des d’avui i fins al proper 20 d’octubre, França serà la seu d’un dels grans espectacles esportius del moment, la sisena edició de la Copa del Món de Rugby. Aquest esport, un gran desconegut al nostre país, però que aixeca passions entre els seus afeccionats, es disposa a buscar, entre els equips que analitzarem, el successor a l’Anglaterra campiona fa 4 anys en la final de Sydney.

Nova Zelanda: La superfavorita.
Tots coincidim en cada cita mundial a penjar-los aquest cartell, i de manera merescuda, una gran temporada i la victòria al Tri Nations així ho fan presagiar, la presencia de Dan Carter com a gran estrella i un equip fort i compenetrat, els donen les màximes expectatives; tot i això la seva especialitat en enfonsar-se estrepitosament a les cites mundials, un títol de cinc participacions, generen dubtes. Enquadrats en un grup fàcil on Escòcia i Itàlia es jugaran la segona plaça la competició comença pels “All blacks” en l’encreuament de quarts (Irlanda o Argentina).

França: El poder de l'amfitrió.
Jugar a casa i haver guanyat els dos darrers Six Nations donen als “bleus” la confiança per saber que, si no cometen cap error, el camí cap a la final de París pot ser relativament plàcid fins a semifinals. Abans haurà de complir pronòstics i quedar primer del “grup de la mort” davant Irlanda i Argentina, Geòrgia i Namíbia semblen meres comparses. Molt bon joc i resultats son l’aval dels Ibáñez, Dominici, Basten, Chabal, Skrela i els nord-catalans Nicolas Mas i David Marty per optar al ceptre mundial.

Austràlia: La fiabilitat.
Dos cops campiona del món, buscarà recuperar el títol perdut a casa davant Anglaterra. Un equip experimentat i amb talent per batre a qualsevol. Els bons resultats de les prèvies i la darrera oportunitat de George Gregan, Stephen Larkham o Stirling Mortlock fan dels “Wallabies” un rival molt perillós. Un grup senzill amb Fidji, Canadà i Japó, i on sols Gales pot plantar una mica de cara, els posen davant uns quarts molt difícils enfront el perdedor del Sud-àfirca-Anglaterra, i una hipotètica seminal davant Nova Zelanda. Camí d’espines pels australians.

Sud-àfrica: L’equilibri.
Després del desastre del passat mundial, l’altre gegant de l’hemisferi sud només pot que millorar, després d’un Tri Nations un pèl discret però de dues pallisses sonades a Anglaterra, els “Springboks” han de respirar optimisme. Amb un equip molt equilibrat i Bryan Habana i el grandíssim talent del jove François Steyn com a estrelles, el duel del dia 14 amb Anglaterra a París serà la clau del futur. Guanyar i ser primers els aboca a uns quarts senzills i una semis amb França. Perdre, l’infern de jugar amb Austràlia a quarts. Si mantenen el nivell guanyar als anglesos sembla més que factible.

Anglaterra: Campiona en hores baixes.
Any desastrós pel “quinze de la rosa”, mal Six Nations i ridículs sonats als “match test”, posen els actuals campions amb poques opcions. Un equip excessivament veterà, amb gent com Dallaglio o Robinson, i l’etern dubte del gran Jonny Wilkinson no semblen augurar el millor. Això si, tenen l’avantatge de jugar-ho tot a una carta contra Sud-àfrica. Samoa i Tonga son equips incòmodes però no semblen capacitats per deixar-los fora, EUA una mera comparsa. El quadre i les opcions idèntiques als sud-africans. Defensar el títol, una motivació.

Irlanda: El joc exquisit.
S’ho jugarà tot als duels amb França i Argentina. Possiblement amb “el quinze del gall” és l’equip més agraït de veure jugar, amb un gran quartet, Brian O’Driscoll, Ronan O’Gara, Peter Striger i D’Arcy, és capaç de plantar cara a qualsevol, tot i que si no és primer derrotar Nova Zelanda sembla una empresa massa complicada pel “quinze del trèvol”. Els dubtes en la preparació tampoc ajuden.

Argentina: La força bruta.
Amb un equip molt experimentat i veterà, els “pumas” tenen veritables opcions de passar ronda davant França i Irlanda, l’aventura pot acabar, això si, amb Nova Zelanda als quarts. Un equip amb Ledesma, Leguizamon, els germans Fernández Lobbe o Corletto, però per sobre de tots el gran Juan Martín Henández, pot donar un ensurt a qualsevol després de derrotar Anglaterra i Irlanda en la preparació.

Gales per una banda, i Itàlia o Escòcia, que es disputaran l’altra plaça, sembla que no tenen equip per anar més enllà de quarts.

Després de quatre llargs anys d’espera, comença l’espectacle de la pilota ovalada.

WINSTON S. CHURCHILL "MEMÒRIES"

Aprofitant aquestes dates de vacances, que alguns just comencem a gaudir, dedico aquestes breus línies per tal de recomanar-vos una de les millors lectures de les que mai he tingut el privilegi de gaudir, les memòries de Winston S. Churchill.

En elles Churchill fa un extens repàs en primera persona de la història de la primera meitat del segle XX; la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles, l’ascens de Hitler al poder, la conquesta de Polònia, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial... però serà la seva elecció com a Primer Ministre de la Gran Bretanya el 1940, i els cinc anys posteriors en el càrrec, el fil conductor d’aquesta obra.

Ha estat poc més d’un any de lectura del miler llarg de pàgines en les que sir Winston ens mostra el dia a dia en temps de guerra del govern de sa majestat, el detall de les operacions militars, els esforços diplomàtics, la coordinació i organització interna de l’imperi, les derrotes i victòries d’un líder, conscient que jugava un paper clau pel devenir de la història mundial.

Home de discurs brillant, Churchill converteix les seves memòries en un clàssic de la política, la diplomàcia, la història i l’estratègia militar, i que li va valer el Premi Nobel de Literatura l’any 1953.

TONY BLAIR, LA TERCERA VIA

La retirada de Tony Blair com a primer ministre britànic a mitjans del passat mes de maig deixa darrera seu un interessant llegat, fruit de deu anys al capdavant del 10 de Downing Street, un llegat amb llums i ombres, però amb interessants aportacions a la política britànica i mundial que l’inexorable pas del temps s’encarregaran de jutjar.

Deixant per un altre estona l’anàlisi de la política internacional britànica de l’última dàcada, resumida en la fidel amistat i complicitat transatlàntica amb els Estats Units sobre les grans qüestions mundials, haurà estat en la política interna on els successius governs Blair s’han diferenciat dels seus antecessors, ja siguin els “tories” o els propis laboristes, és l’anomenada “tercera via”.

La política interior britànica, ha estat fortament marcada, a finals del segle XX, pel gran debat entre els models d’estat plantejats tradicionalment per laboristes i conservadors; un model laborista basat en la forta intervenció i planificació de l’estat en la vida econòmica, la nacionalització d’empreses, la duresa fiscal i una total intervenció de l’estat pel damunt de la societat. Per contra els conservadors, amb Margaret Thatcher com a màxim exponent, van apostar per la reducció de la intervenció pública de l’estat, el model de privatització de molts serveis i empreses, i la rebaixa de la fiscalitat; recepta que va comportar un important creixement econòmic a la Gran Bretanya però a costa d’incrementar les diferències entre rics i pobres.

Tony Blair amb la seva “tercera via”, defensen un equilibri entre aquests dos grans conceptes de política econòmica, per un cantó defensant el creixement del mercat i per l’altre posant l’Estat com a garant compensador de les possibles desigualtats que aquest creixement comporti, defensar al màxim el mercat i compensant-lo si resulta necessari amb l’Estat. D’aquesta manera no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l’Estat en la mesura que puguin ser garantits per ens privats, i amb l’ajut de l’Estat si la seva intervenció resulta necessària.

Així la tercera via, lluny del paternalisme excessiu de l’estat del benestar, defensa la iniciativa individual de cadascú, el treball i la pròpia responsabilitat, cadascú ha de ser responsable de si mateix i ser premiat en funció del seu esforç i el seu treball, sense oblidar que ningú pot quedar arraconat, que l’Estat ha d’ajudar els vulnerables, una via que busca la defensa d’un Estat incentivador del treball i no pas de la dependència.

Aquesta és l’estratègia, el secret de l’èxit econòmic del nou laborisme, que ha convertit la Gran Bretanya en un dels indrets més pròspers d’Europa. Aquest és el llegat econòmic que Blair deixa als seus conciutadans, un programa de reformes, d’èxit indiscutit i futur prometedor.

ENHORABONA DRAGONS

El passat 25 d’agost l’esport català va ser, de nou, protagonista d’un gran esdeveniment a nivell europeu, l’equip dels Dragons Catalans de Perpinyà va disputar la final de la Copa anglesa de Rugby XIII al mític estadi de Wembley. Tot i que el resultat esportiu no va ser el desitjat, els rossellonencs van perdre 30-8 enfront els Saint Helen’s Sants, grans favorits i defensors del títol.

Més enllà de l’expectativa esportiva que aixecava el partit, el fet de poder escoltar “els segadors”, himne oficial del club, al mític estadi londinenc justificava per si sol l’interès de poder veure el partit. No obstant, i una vegada més en les transmissions de rugby, ja siguin de l’USAP o dels Dragons, la Televisió de Catalunya no va estar a l’alçada de les circumstàncies.

TVC no tenia la intenció de retransmetre el partit però les nombroses trucades i peticions al respecte van obligar a la televisió nacional de Catalunya a fer-ho. I aquí va venir la gran decepció quan en la transmissió en directe el partit, no es va oferir “els segadors”, i si l’himne de l’equip anglès i el “God save the Queen”. Només un vídeo de pocs segons es va emetre com a testimoni d’aquest històric fet.

Aquesta no deixa de ser una mostra més del tarannà que està agafant els darrers anys la televisió pública catalana, una nova mostra de la deixadesa i de la manca de sensibilitat nacional, una televisió que s’excusa dient que el senyal que va rebre fins a cinc minuts abans de l’inici del partit era de proves quan la BBC va iniciar-ne la transmissió una hora i mitja abans.

Probablement, la transmissió d’aquest partits no sigui el producte que més rendiment econòmic doni a la corporació, probablement els resultats esportius dels Dragons en les grans finals amb la derrota mencionada, o les derrotes de l’USAP enfront l’Stade Français no convidin a l’optimisme. No obstant, i sense cap dubte, la funció de la televisió nacional en un país com el nostre, ha de ser la d’estar al costat dels seus equips, la de mostrar les principals manifestacions de civisme i d’identitat nacional, no pas la de guanyar diners.