NIEGE!!

Per fi! S’han fet esperar però finalment tot arriba, i a pesar de que les bones previsions de neu que semblaven albirar-se cap a finals de tardor, i que feien preveure aquesta com una magnífica temporada, els molts dies sense neu nova i el bon temps no han deixat la neu tal i com desitjaríem, no obstant això, ja em pogut realitzar les primeres baixades amb la taula de “snow” per les pistes de Font Romeu.

I si bé és cert que “surfejar” per algunes de les magnífiques pistes de l’estació nord-catalana no deixa de ser una experiència imprescindible de cada hivern, i un bon alliberament d’adrenalina, què me’n dieu de la genial corba d’esquerres de “Belvedere”?, l’estat i la quantitat de neu no resulten els més òptims per poder gaudir d’aquest esport. Així, si bé de neu no en falta, la seva duresa i el fet de trobar-se gelada en els trams més obacs de les pistes suposen una dificultat i un risc afegit. Esperem que les nevades es facin presents aviat i que la neu nova ens permeti gaudir d’altres grans dies del “surf blanc” a l’Alta Cerdanya, mentrestant només ens resta pregar al cel i pensar en una paraula: niege!!

EL 6 NACIONS, L'ESSÈNCIA DEL RUGBI

Com cada hivern, des de 1883, el primer cap de setmana de febrer marca l’inici d’una de les competicions més tradicionals de l’esport modern, el Torneig de les 6 Nacions. Anglaterra, Gal•les, Escòcia, Irlanda, França i Itàlia enfrontades pel títol més prestigiós del rugbi europeu.

I és que pràcticament un segle i mig després de la seva primera edició, llavors disputat únicament pels 4 equips de les illes, l’anomenada “Home Nations”, la competició ha sabut mantenir l’esperit i la tradició dels seus inicis, així com per raons històriques o polítiques una extraordinària rivalitat entre els participants. Els 6 Nacions continua sent una competició que any rere any continua aixecant una enorme expectació.

Pel què fa a l'àmbit esportiu, i disputant-se el torneig només uns mesos després de la Copa del Món, aquest esdevé, per molts dels participants, una oportunitat de reivindicar-se després de, amb l’excepció d’Anglaterra i Escòcia, un mal mundial. Com en cada edició celebrada en anys parells el favorit és: França; el fet de jugar 3 partits a París, on esdevé gairebé inexpugnable, li atorga aquesta condició, i només cal mirar les estadístiques històriques per ratificar-ho, rebre irlandesos, anglesos i italians a l’Stade de France, i dues sortides no massa complicades, Edimburg i Cardiff, li atorguen aquesta condició. Irlanda; amb el mateix equip que va acariciar el torneig l’any passat i que va fracassar estrepitosament al mundial, el XV del trèvol ho té complicat, amb 3 partits a casa però dificilíssims desplaçaments a Londres i París, on necessitaran mínim una victòria i una derrota molt ajustada per tenir opcions. Anglaterra; després d’un molt bon mundial està en ple procés de renovació, no és campiona des de 2003, i les lesions i 3 partits fora, Roma, París i Edimburg, poden ser massa obstacle per la sots campiona del món. Itàlia, molt complicat repetir el torneig de l’any passat amb dues victòries, degut a les baixes i un calendari difícil, els enfrontaments amb Gal•les i Escòcia seran el seu autèntic desafiament. Gal•les, vinguda molt a menys des del títol de 2005 millorar les pobríssimes actuacions del mundial i del 2007 sembla obligació, el fet de comptar amb 13 jugadors de l’Ospreys en el suposat 15 titular, fet inèdit al torneig, li pot donar compenetració i solidesa, rebre a casa Itàlia i Escòcia poden ser la clau per una bona actuació. Escòcia, després d’un bon mundial, evitar de nou la “wooden spoon”, amb 3 partits a fora i rebent a casa França i Anglaterra el torneig es presenta complicat pel XV del card.

REFLEXIONS DES DE VIENA

Diu el tòpic que molts cops les comparacions son odioses, i ni molt menys l’objectiu d’aquest article sigui el de reafirmar-lo o desmentir-lo, però qualsevol visita a Viena, seguida d’una mínima aproximació a la realitat d’Àustria no ens pot deixar indiferents per enriquidora. Ja des de l’arribada al modern aeroport de Schwechat, o la còmoda i eficaç arribada fins al centre de la ciutat ens mostren al visitant, a grans trets, les línies mestres d’aquest estat.

Hereva del vell imperi austro-hongarès i definida geogràficament pels acords de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial, no fou fins el 15 de maig de 1955, després de l’Anschluss, la Segona Guerra Mundial i la ocupació del país per les quatre potències vencedores, que la moderna República d’Àustria assoliria la seva total independència política amb la conseqüent evacuació de les forces d’ocupació per mitjà de l’Staatsvertrag (tractat de l’estat) signat al palau de Belvedere i pel que esdevenia un estat independent i neutral.

Avui, més de mig segle més tard, i després de la seva tardana entrada a la Unió Europea, 1 de gener de 1995, ha propiciat que aquest petit estat pugui haver-se convertit en un dels models de la Unió, així, sense destacar en cap camp específic pel fet de tenir tant unes dimensions com un volum de població relativament reduïts, s’ha convertit en un estat econòmicament pròsper, amb una bona qualitat de vida, dotat d’una interessant, i a la vegada moderna, xarxa d’infrastructures i transports, la modernitat i la sobrietat germànica feta eficàcia. Però més enllà de ser una cruïlla entre l’Est i l’Oest, un enllaç entre els Alps i la planura centreeuropea, Àustria ha esdevingut un indret amb un marcat caràcter propi orgullós de la seva història i les seves tradicions.

L'OBRA DE LA SEU (2)

Llegeixo la premsa i no puc fer res més que esgarrifar-me quan haig de donar crèdit a una informació publicada aquesta setmana, i confirmada amb posterioritat pels responsables del nostre consistori, en la que s’informa que les obres d’ampliació de la línia 2 del metro entre les estacions de Pep Ventura i Badalona Centre s’allargaran mig any més, la causa: un mal estudi del terreny, ja que, a dia d’avui, aquest resulta ser més dur del que s’havia considerat en els estudis geològics realitzats abans de l’inici de l’obra.

Sí, sí, sembla increïble però és totalment cert, els estudis que es varen realitzar al seu dia del terreny pel que s’ha de perforar el túnel han resultat totalment erronis i ara, la tuneladora no té prou força per perforar el terreny. Probablement, avui dia, aquest fet ja no ens ha de sorprendre si tenim en compte diverses consideracions al respecte, com ara qui i com s’estan duent a terme les obres, així, a tall d’exemple, l’encreuament amb un col•lector paral•lel al túnel és un tema que avui encara està per resoldre, o si observem que l’empresa que està realitzant les obres és OHL, la mateixa a la que se li va ensorrar el túnel dels FGC a l’Hospitalet de Llobregat, o que el període fixat inicialment per a l’execució de les mateixes era d’un any i mig i sembla que finalment s’allargaran fins als tres i mig...

Però com sempre, i més enllà del retard en la posada en servei d’una infrastructura que ni quantitativament ni qualitativa suposarà res de l’altre món als habitants de Badalona, si que cal tenir molt en compte a aquells que veuen afectada la seva vida diària, veïns i comerciants que porten ja molts mesos vivint entre tanques, màquines, pols, sorolls, dificultats de mobilitat etc. Sembla evident que com diu la dita: “allò que malament comença, malament acaba”, i sens dubte, aquest resulta un viu exemple de mala planificació i mala execució d’una infrastructura, realment l’obra de la seu.

SARAS JASIKEVICIUS, EL RETORN DEL REI

Poc m’imaginava la primera vegada que el vaig veure jugar al Palau Blaugrana, amb la samarreta de l’Union Olimpija de Ljubljana en un partit de Copa d’Europa, que aquell base-escorta lituà, que llavors ja lluïa el dorsal 13, i que em va deixar a la retina un triple des de quasi mig camp al final de la primera part, es convertiria en un dels darrers grans mites del bàsquet culé. Un bon jugador que ha tingut una gran dosi de fortuna vaig pensar... o, potser, un més dels joves talents a qui any rere any dóna oportunitats l’equip eslovè.

El seu fitxatge pel FC Barcelona aquell mateix estiu no em va deixar de sorprendre, després d’uns inicis prou bons, aconseguint el “doblet” l’any 2001,va ser la fase final de la Copa de 2002 va suposar la seva entronització definitiva com a gran líder del Barça, però el seu gran moment arribarà una temporada després, el 2003, amb l’històric “triplet” formant part de la millor equip del bàsquet blaugrana amb Bodiroga, Fucka o Navarro, magistralment dirigit des de la banqueta per Svetislav Pesic, la seva marxa al Maccabi de Tel Aviv aquell mateix estiu va suposar l’inici de la fi d’aquell extraordinari equip i la sortida, per la porta del darrera, com tristament ve sent habitual als últims temps, d’un dels darrers grans ídols del Palau.

Després de guanyar consecutivament tres copes d’Europa, 2003 amb el FC Barcelona i 2004 i 2005 amb el Maccabi, i d’erigir-se en el jugador més determinant del vell continent, el genial base lituà marxà als Estats Units per provar fortuna a la sobrevalorada lliga americana, sortosament, aquest estiu ha tornat a Europa per enrolar-se en una de les plantilles més potents del continent, la del Panathinaikòs d’Atenes i intentar l’assalt a la que seria la seva quarta Copa d’Europa.

Idolatrat i carismàtic, líder i guanyador, Jasikevicius s’ha guanyat per la seva manera de ser dins i fora de la pista, pel seu caràcter, el compromís i l’expressivitat, l’estima i el record de les seves afeccions, avui a Ljubljana, Barcelona i Tel Aviv, encara recorden amb enyorança la seva figura, només cal recordar el llargs aplaudiments que el públic blaugrana li ha dedicat en les seves dues visites a Barcelona. Sarunas és un d’aquells jugadors que tenen una química especial amb l’afecció, el tornarem a veure algun dia vestit de blaugrana? De motius no n’hi falten.

UN CAFÈ VIENÈS

Molts han estat al llarg del curs de la història els fòrums de debat en el que s’han desenvolupat les idees i que, al mateix temps, han format part de la idiosincràsia de cada societat en el seu respectiu moment històric, avui, en ple segle XXI, integrats plenament en la que podem considerar com “l’era de les telecomunicacions”, on internet ens permet “navegar” per tot el món i accedir a la recerca de qualsevol informació que desitgem en temps real; sense anar més lluny molts dels que m’esteu llegint aquestes línies segurament ho feu des d’indrets ben allunyats del que jo les publico, fan que la distància i el temps no siguin obstacles insalvables que puguin difuminar la comunicació, el debat o la difusió de les idees com succeïa en èpoques pretèrites.

Un dels grans elements difusors de les idees la cultura i la política de finals dels segle XIX i principis del XX, foren els cafès vienesos. Avui, probablement, quedin ja molt lluny les llargues tertúlies al voltant d’una taula en algun dels ara ja mítics establiments de la capital austríaca. Actors, artistes, aristòcrates o intel•lectuals de l’època acudien habitualment a ells per debatre o intercanviar idees envoltats per els clàssics sofàs de vellut, els elegants llums de cristall o les parets estocades...

Potser, avui dia, aquest només sigui un vestigi del passat, un record de les velles glòries de l’antiga capital de l’imperi austro-hongarès, o simplement una excel•lent tradició vienesa, com també va passar potser en menor mesura a d’altres grans ciutats europees a les que també cal fer justícia, però no hi ha com capbussar-se en la història i retornar un segle enrera per assaborir qualsevol de les infinites varietats de cafès acompanyades de la magnífica pastisseria de la capital d’Àustria.

EL TRANSVASAMENT DEL ROINE

“La cultura de l’aigua”, aquesta és una de les frases estrella que últimament governs i entitats no paren de pronunciar arran del llarg període de sequera i del creixement urbanístic que afecten al nostre país. Estic plenament d’acord amb el diagnòstic del problema però les propostes que entitats i polítics formulen per resoldre’l tenen, al meu entendre, moltes mancances.

A part de la moderació en el consum i el seu reciclatge per a usos industrials, entitats i governs s’entesten en el que per mi és el gran error d’aquest problema, la construcció de plantes dessalinitzadores d’aigua del mar, enlloc de portar aigua de conques on aquesta sobri. M’explico; la construcció d’una planta d’aquestes característiques no comporta grans avantatges i si força inconvenients, així com a resultant de tot el procés només hi ha la possibilitat d’aprofitar, únicament, el 50% de l’aigua que es capta del mar per a l’ús de boca, el resta ha de ser retornada al mar amb el doble de la seva salinitat, les quantitats d’energia necessàries per a dur a terme el procés son elevades degut a la durada del procés, i evidentment, també cal construir els corresponents emissaris submarins de captació i emissió de l’aigua. Aquesta, que sens dubte resulta una bona solució per a territoris insulars, resulta totalment innecessària per zones continentals, on la possibilitat de transvasar aigua d’altres conques resulta una solució molt més raonable.

Així a Catalunya, és absolutament necessari executar el transvasament d’aigua procedent del Roine, riu del que extreure’n una part del seu cabal no comporta cap mena de risc ambiental, i a la vegada suposa un aprofitament d’una aigua que es perd i amb la que l’estat francès en podria obtenir benefici, per altra banda, a Catalunya evitaria la costosa inversió en plantes dessalinitzadores, i l’arribada d’aigua de molt millor qualitat i a un preu més raonable.