Poc m’imaginava la primera vegada que el vaig veure jugar al Palau Blaugrana, amb la samarreta de l’Union Olimpija de Ljubljana en un partit de Copa d’Europa, que aquell base-escorta lituà, que llavors ja lluïa el dorsal 13, i que em va deixar a la retina un triple des de quasi mig camp al final de la primera part, es convertiria en un dels darrers grans mites del bàsquet culé. Un bon jugador que ha tingut una gran dosi de fortuna vaig pensar... o, potser, un més dels joves talents a qui any rere any dóna oportunitats l’equip eslovè.El seu fitxatge pel FC Barcelona aquell mateix estiu no em va deixar de sorprendre, després d’uns inicis prou bons, aconseguint el “doblet” l’any 2001,
va ser la fase final de la Copa de 2002 va suposar la seva entronització definitiva com a gran líder del Barça, però el seu gran moment arribarà una temporada després, el 2003, amb l’històric “triplet” formant part de la millor equip del bàsquet blaugrana amb Bodiroga, Fucka o Navarro, magistralment dirigit des de la banqueta per Svetislav Pesic, la seva marxa al Maccabi de Tel Aviv aquell mateix estiu va suposar l’inici de la fi d’aquell extraordinari equip i la sortida, per la porta del darrera, com tristament ve sent habitual als últims temps, d’un dels darrers grans ídols del Palau.Després de guanyar consecutivament tres copes d’Europa, 2003 amb el FC Barcelona i 2004 i 2005 amb el Maccabi, i d’erigir-se en el jugador més determinant del vell continent, el genial base lituà marxà als Estats Units per provar fortuna a la sobrevalorada lliga americana, sortosament, aquest estiu ha tornat a Europa per enrolar-se en una de les plantilles més potents del continent, la del Panathinaikòs d’Atenes i intentar l’assalt a la que seria la seva quarta Copa d’Europa.
Idolatrat i carismàtic, líder i guanyador, Jasikevicius s’ha guanyat per la seva manera de ser dins i fora de la pista, pel seu caràcter, el compromís i l’expressivitat, l’estima i el record de les seves afeccions, avui a Ljubljana, Barcelona i Tel Aviv, encara recorden amb enyorança la seva figura, només cal recordar el llargs aplaudiments que el públic blaugrana li ha dedicat en les seves dues visites a Barcelona. Sarunas és un d’aquells jugadors que tenen una química especial amb l’afecció, el tornarem a veure algun dia vestit de blaugrana? De motius no n’hi falten.
