“La cultura de l’aigua”, aquesta és una de les frases estrella que últimament governs i entitats no paren de pronunciar arran del llarg període de sequera i del creixement urbanístic que afecten al nostre país. Estic plenament d’acord amb el diagnòstic del problema però les propostes que entitats i polítics formulen per resoldre’l tenen, al meu entendre, moltes mancances. A part de la moderació en el consum i el seu reciclatge per a usos industrials, entitats i governs s’entesten en el que per mi és el gran error d’aquest problema, la construcció de plantes dessalinitzadores d’aigua del mar, enlloc de portar aigua de conques on aquesta sobri. M’explico; la construcció d’una planta d’aquestes característiques no comporta grans avantatges i si força inconvenients, així com a resultant de tot el procés només hi ha la possibilitat d’aprofitar, únicament, el 50% de l’aigua que es capta del mar per a l’ús de boca, el resta ha de ser retornada al mar amb el doble de la seva salinitat, les quantitats d’energia necessàries per a dur a terme el procés son elevades degut a la durada del procés, i evidentment, també cal construir els corresponents emissaris submarins de captació i emissió de l’aigua. Aquesta, que sens dubte resulta una bona solució per a territoris insulars, resulta totalment innecessària per zones continentals, on la possibilitat de transvasar aigua d’altres conques resulta una solució molt més raonable.
Així a Catalunya, és absolutament necessari executar el transvasament d’aigua procedent del Roine, riu del que extreure’n una part del seu cabal no comporta cap mena de risc ambiental, i a la vegada suposa un aprofitament d’una aigua que es perd i amb la que l’estat francès en podria obtenir benefici, per altra banda, a Catalunya evitaria la costosa inversió en plantes dessalinitzadores, i l’arribada d’aigua de molt millor qualitat i a un preu més raonable.
