RITORNA IL MITO DELLA VNERA

Bolonya és un nom que sempre anirà indissolublement lligat al bàsquet, i és que pensar en Bolonya és pensar en la Virtus. Nascuda com una secció de la Società Educazione Fisica Virtus als anys 20, arrel de que 5 membres de l’entitat van començar a practicar, de manera casual, aquest esport, no fou fins la segona meitat dels anys 40 que la Virtus esdevingué un referent en el “pallacanestro”. El primer “scudetto” va arribar l’any 1946, i amb tres més de consecutius, guanyats de manera incontestable segons les cròniques de l’època, va néixer “il mito della Vnera”. A partir d’aquells moments, i al llarg de la seva història, grans jugadors com Augusto Binelli, Roberto Brunamonti, Renato Villalta, Arijan Komazec, Pedrag Danilovic, Claudio Coldebella, Kresimir Cosic o Marco Bonamico han vestit la “smanicata bianconera”.

Les dècades dels 60 i 70 van passar amb més discreció que èxits al si del conjunt bolonyès, però el trasllat al nou pavelló de Piazza Azzarita, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Roma de 1960, va permetre donar un salt de qualitat a l’entitat, elevant de manera considerable el nombre d’abonats i conseqüentment augmentant-ne el seu potencial econòmic.

No obstant, no va ser fins al 1981 que la Virtus va tenir la seva primera gran oportunitat a la Copa d’Europa, però el Maccabi Tel Aviv es va interposar (80-79) entre els bolonyesos i el ceptre continental, en la encara avui recordada final de Strasbourg. 17 anys va haver d’esperar la parròquia bianconera per tornar a estar presents a una final de la màxima competició continental, va ser a la Final Four de Barcelona l’any 1998, on aquesta vegada sí, derrotant l’AEK Atenes, la Virtus es va proclamar campiona d’Europa per primera vegada. Sens dubte, els anys 90, amb la Recopa guanyada enfront el R.Madrid el 1990 a Florència i la final del 2000, perduda davant l’AEK Atenes, així com l’inici del segle XXI, son l’època més brillant del club, que dirigit des de la banqueta per la mà d’un jove Ettore Messina, conquereix, a més, 5 legas i 4 coppas a nivell nacional. Però per sobre de tot, sempre quedarà en el record dels afeccionats al bàsquet la gran temporada 2000-2001, amb una plantilla de somni, amb jugadors com Manu Ginobili, Matjaz Smodis, Antoine Rigaudeau, Rashid Griffith, Alessandro Abbio, Hugo Sconochinni, David Andersen, Marko Jaric o Davide Bonora, va conquerir lliga, copa i la segona Copa d’Europa, ara ja rebatejada Eurolliga, en un emocionant cinquè partit al Pallamalagutti de Bolonya enfront el TAU Vitòria.

La temporada següent, amb un equip tant o més potent, estava destinada a repetir èxits i marcar dinastia a nivell continental, però la sorprenent derrota a la Final Four de Bolonya davant el Panathinaikos, liderat per Bodiroga a la pista i Obradovic des de la banqueta, va ser un cop duríssim per un equip de llegenda, que només va poder guanyar la Coppa. A final de temporada la plantilla es va desmantellar, i l’entitat, ofegada pels deutes econòmics, es descendida, l’estiu de 2003 a la segona divisió, d’on trigarà 2 anys a sortir-ne, ara, finalista de la Coppa i de la Lega, torna a ocupar el lloc que mai hauria d’haver perdut en el concert italià i continental, la propera temporada la Virtus Bolonya tornarà a l’Eurolliga per la porta gran, les tenebres han quedat enrera, desafiant a Europa... ritorna il mito della Vnera.

LA NIT DEL FOC

La nit de Sant Joan, la nit del foc, la nit de les bruixes, és una de les més curtes de l’any, una nit especial, on les famílies es reuneixen al voltant de la taula, per menjar la tradicional coca i celebrar a l’aire lliure l’entrada de l’estiu.

Milers de petards i fogueres qüestionen la foscor, en el curt període entre el crepuscle i l’alba, mentre l’olor de fum i pólvora impregna les nits de calma i carrega, el ja de per si, xafogós ambient costaner. Llum i soroll per allunyar els mals esperits, que segons la llegenda, pul•lulen més que mai al llarg d’aquesta nit.

Com cada any, ja de matinada, vàrem anar a la platja d’El Masnou a celebrar la revetlla, acompanyats de la humitat de la brisa marina i del relaxant so del mar, per obrar la tradicional foguera, un foc que escalfa i hipnotitza aquells que contemplen el seu crepitar, sota els estels de la nit.

ATZUCAC NACIONAL

No hi ha manera, no ho entenen, un nou partit d’una selecció nacional, en aquest cas la d’Euskadi, i nova polèmica política generada, com no podia ser d’alta manera, pels mitjans de comunicació de Madrid, la caverna mediàtica. El partit, de caràcter amistós, es va jugar el passat dimecres 20 de juny a la localitat veneçolana de San Cristóbal, i servia com a test per a la selecció local de cara a la Copa Amèrica que d’aquí a pocs dies es disputarà al país sud-americà.

La polèmica, una vegada més, la reclamació de la oficialitat de les seleccions basques, en aquest cas la de futbol, acompanyada del lema, “som una nació”. I és que no ho entenen, no entenen, en primer lloc que Euskadi és una nació i té tot el dret d’expressar-ho quan i on ho consideri oportú, i en segon lloc, tampoc entenen que les seleccions basques, tenen tot el dret a reclamar la seva oficialitat, com les de qualsevol altra comunitat nacional, i és que, alguna cosa s’haurà de fer, tant a nivell nacional com internacional quan, entitats privades com les federacions de l’esport que sigui, representants de les respectives federacions, recordem-ho un cop més, no d’estats, reclamen el seu ingrés a les federacions continentals i mundials, i l’esmentada petició gaudeix d’un ampli suport popular, i més quan al mateix temps, la selecció espanyola, representant del al RFEF, només és l’equip preferit del 0’03% de la població espanyola.

Els mateixos mitjans de comunicació no paren de recordar a la seva parròquia la “il•legalitat” d’aquesta situació, i que la FIFA únicament admet com a membres de ple dret, això sí, després de fortíssimes pressions polítiques que varen concloure amb canvis als seus estatuts, països reconeguts oficialment per l’ONU. No obstant, i a part de l’exempció feta amb Anglaterra, Escòcia, País de Gales i Irlanda del Nord en la seva condició de membres fundadors, les Illes Faroe, Bermudes, les Illes Cook o Puerto Rico, entre d’altres, actuen oficialment en competicions FIFA.

En contraposició a aquest extrem, i davant la impossibilitat de competir internacionalment a nivell oficial, tampoc la constitució espanyola ens permet exercir el dret d’autodeterminació, la possibilitat que un poble o nació expressi de manera lliure i democràtica la seva voluntat de seguir pertanyent a un estat o ser independent, cosa que està recollida a la Carta de les Nacions Unides de 1945 i 1951, i a la Carta de Drets Humans de 1970.

Per tant sembla força més delicada la posició en què actualment es troba l’estat espanyol, sense preveure drets de ius cogens i a la vegada tampoc ens permet la nostra representació esportiva directa a nivell internacional, mitjançant pressions i males arts del seu govern, aquí veiem les seves posicions, ni ens permeten ser independents, ni tampoc competir a nivell internacional sense ser-ho, d’alguna manera s’haurà de sortir d’aquest atzucac.

TVC I L'USAP

La llengua i la cultura son elements bàsics de la identitat d’un país, la seva defensa i promoció esdevenen un deure de les institucions públiques, així com la seva divulgació a través dels mitjans públics de comunicació. El nostre país compta, afortunadament, des de fa més de vint anys, amb dos canals de televisió públics en llengua catalana, que han ajudat en gran mesura, a la immersió lingüística i a la difusió i normalització d’una llengua i d’una cultura perseguides al llarg de quaranta anys de dictadura.

No obstant,l’entrada del govern tripartit a la Generalitat, ha suposat un canvi en aquesta dinàmica, TV3, autoproclamada la nostra, cada cop està esdevenint un mitjà de comunicació més provincià, amb una pèrdua en la qualitat global del producte ofert, i una evident espanyolització del conjunt de la seva graella, una televisió que cada cop està esdevenint més la seva.

Enllaçant amb aquest fet, i com a bon afeccionat al rugbi que sóc, resulta absolutament indignant el fet que la televisió nacional de Catalunya mostri, des de l’entrada del tripartit, un nul interès per un dels grans equips del nostre país, capdavanter en la defensa i la promoció de la nostra llengua i cultura a la Catalunya Nord, l’USAP de Perpinyà.

L’USAP, un dels quatre grans equips del rugbi francès, juntament amb Stade Français París, Biarritz Olympique i Stade Toulousain, passeja amb orgull per França i Europa la seva catalanitat; els seus colors, els de la senyera; o el seu himne, l’estaca. L’orgull de ser o sentir-se catalans, de tots els seus seguidors d’ambdós costats dels Pirineus, demostren que l’USAP és quelcom més que un equip de rugbi, plasmen, que aquest és un referent esportiu d’un sentiment nacional; només cal recordar les impressionants imatges d’aquell 1998, on més de trenta mil catalans varen omplir la graderia de l’Stade de France, a París, en la final de la lliga francesa que l’USAP va disputar i perdre enfront el totpoderós Stade Français.

Així, des de ja fa alguns anys, i gràcies a l’afany de tebior nacional que ens ha implantat el tripartit, i que alguns van gosar qualificar de “catalanisme de pluja fina”, ha esdevingut impossible seguir, ni regularment ni esporàdica, les transmissions dels seus partits. Ara, cal conformar-se en que un canal monotemàtic de televisió espanyola compri els drets d’algun partit transmès per la cadena britànica Sky Sports, i encara gràcies.

Aquesta, només és una més, de les moltes actuacions que el govern Montilla està duent a terme, dia a dia, per aprimar el sentiment de catalanitat i de consciència nacional, sense anar més lluny, únicament cal recordar la dèbil reacció del govern català arran de l’intent del govern valencià de tancar la senyal de Televisió de Catalunya al País Valencià. I enmig de tota aquesta situació, ERC, titular de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, en seguirà sent còmplice? On estan les seves idees nacionalistes i independentistes de les que tant parlaven? Tant fa perdre les idees l’exercici del poder?

BOCA JUNIORS: EL "LIBERTADOR" D'AMÈRICA

Flamant campió de la Copa Libertadores per sisena vegada a la seva història, enfront el Gremio de Porto Alegre, el CA Boca Juniors, l’equip més popular de l’Argentina i de l’Amèrica del Sud, ha esdevingut d’aquesta manera el segon equip en nombre de títols en la gran competició de clubs sud-americans, i al mateix temps, en el màxim guardonat a nivell mundial, just per davant del Milan, que fa pocs dies li havia pres aquest honor, el proper mes de desembre, a Tokyo, Boca i Milan es disputaran ser el més gran d’entre els grans.

Boca Juniors és sens dubte un club especial, diferent al resta, la seva fundació, la seva història, el seu estadi, la seva afecció, la seva samarreta, el seu escut, i el sentiment "xeneize", estan envoltats d’una llegenda i d’una mística incomparable al món sencer.

Fundat l’any 1905 per cinc joves d’origen italià, del barri de la Boca, una modesta zona de la Buenos Aires on el Riachuelo desemboca a l’estuari del Rio de la Plata. Van adoptar el nom de Club Atlético Boca Juniors, per referència al barri, la Boca, i Juniors, com un adjectiu per desactivar la mala imatge que llavors tenia aquell indret. En els primers temps la samarreta va patir diversos canvis, en origen era rosa i posteriorment passà a ser blanca amb ratlles verticals negres, després de perdre-la en un partit per coincidència amb l’adversari, neix l’entranyable història de la samarreta de Boca, i on buscant una indumentària idònia, un dels seus membres es va inspirar en la bandera d’un vaixell suec, ancorat aquell dies al port de Buenos Aires, per adoptar la mítica samarreta blava amb la franja groga al pit.

Però, la mística de Boca continua amb el seu estadi, la Bombonera, seu dels seus partits com a local des de la dècada dels 40, on la passió de la seva incondicional afecció i la proximitat de les graderies amb el terreny de joc, són les més inclinades que hi ha en qualsevol estadi del món, el converteixen en una inexpugnable fortalesa pels adversaris. Tot i no ser ni el més gran, ni el més modern, ni el més còmode, ni tampoc el més bonic, cada un dels seus racons respirafutbol pels quatre costats. I és que, el seu ambient, amb cinquanta set mil apassionats seguidors, saltant i animant com un de sol, i la seva posada en escena abans dels partits resulta inigualable, amb milers i milers de paperets i banderes voleiant al vent, quan l’equip salta a la gespa; posades en escena nocturnes amb bengales i focs artificials, i d’entre totes aquestes, probablement no hi ha cap de més espectacular, com a seguidor del futbol, que veure el superclássico Boca Juniors-River Plate des de les graderies de la Bombonera.

Campió de la Copa Libertadores els anys 1977, 1978, 2000, 2001, 2004 i 2007; i de la Copa Intercontinental el 1977, 2000 i 2004, la seva història és la d’un club guanyador, d’aquells que han tingut la sort de cara en el moments decisius; 22 títols a l’Argentina i sempre a la primera divisió des de l’implantació del professionalisme, i, avui, el club més guardonat en solitari a nivell mundial, demostren que aquella esbojarrada idea dels cinc amics del barri de la Boca va ser tot un encert, poc podien imaginar que poc més de cent anys després Boca seria un gran entre els grans, que la seva història brillaria amb llum pròpia al firmament dels campions, que el seu escut quedaria petit després d’incorporar-hi les trenta estrelles commemoratives dels trenta primers títols aconseguits pel club, que seguidors de tot el mon recorrerien l’emblemàtic “caminito” per peregrinar al temple sagrat dels “bosteros”, que Boca seria considerat: “el mejor... del mundo”.

Boca, un club humil, de gent humil, sorgit d’un barri humil, en èpoques difícils, ha forjat una història, una mística i una llegenda que han seduït a milers d’afeccionats del món sencer... Des d’aquell llunyà 1905 fins avui, un conglomerat d’il•lusions, sentiments, passions, victòries i derrotes, llegendes i mística, s’ajunten sota un sol nom: Club Atlético Boca Juniors.

UN CHÈQUE EN BLEU

La segona volta de les eleccions legislatives franceses, celebrada aquest passat diumenge, i amb la que es tanca un llarg cicle electoral, va suposar una nova victòria, tot i que no tan espectacular com es pensava, de la UMP, el centre-dreta francès del nou president de la República, Nicolas Sarkozy. Dels 577 membres amb que compta l’Assemblea Nacional, els conservadors n’ha obtingut un total de 313, això suposa una ratificació dels francesos cap al seu nou president, i per extensió, del primer ministre François Fillon, que podran començar a desenvolupar, immediatament i amb comoditat, el seu programa de “ruptura tranquil•la”. Aquesta ha estat una victòria absoluta de Sarkozy, del seu programa, del seu mètode i de la seva persona. Aquesta victòria dóna crèdit i suport al president per aplicar el programa presentat a les presidencials de fa poc més d’un mes, una continuació de “l’efecte Sarkozy”.

Els seus opositors, el desorganitzat, antiquat, fracturat i eternament barallat, Partit Socialista francès, ha parat la “onada blava” que indicaven els sondejos, obtenint 186 escons, tot i que la seva derrota, a pesar de guanyar alguns representants, continua sent inapel•lable.

No obstant, la victòria ho ha estat amb un marge inferior a l’esperat, i amb un nombre d’escons inferiors als que comptava fins ara la Unió per una Majoria Popular (UMP). La clau d’aquesta davallada la podem trobar en l’anunci realitzat la mateixa setmana de les eleccions, confirmat pel premier Fillon, de l’aplicació de l’IVA social, un nou impost destinat a subvencionar la cobertura social, aquest impost, previst ja al programa de Sarkozy per les presidencials, ha estat considerat per molts votants d’esquerra com una limitació al seu poder adquisitiu.

D’aquesta manera, i amb els resultats a la mà, l’agenda governamental de Sarkozy no sols no es veurà frenada, sinó ratificada per la cambra baixa de l’estat francès, i el president podrà posar en marxa el programa de reformes legislatives programades per aquest mandat, que comporten l’aprovació d’un important nombre de lleis i d’altres normatives abans de l’estiu, com seran les relacionades amb el poder adquisitiu, la reforma universitària, els serveis mínims en el transport o més control dels fluxos migratoris, entre d’altres. I és que la sintonia entre els inquilins de l’Elisi i Matignon és total per dur endavant aquestes reformes; d’aquí a l’estiu les començarem a veure en negre sobre blanc, els francesos han donat al president i primer ministre un xec en blau.

BADALONA, GOVERN CATALANISTA I DE PROGRÉS

El passat dissabte 16 de maig, com a tants altres indrets del país, va tenir lloc la constitució del nou Ajuntament de Badalona. Poques hores abans, a la mateixa seu del consistori, va tenir lloc la signatura, entre Maite Arqué, Ferran Falcó i Jaume Vives, del nou pacte de govern que guiarà els designis de la nostra ciutat aquesta legislatura. Després dels resultats del dia 27, on l’anterior equip de govern va perdre quatre regidors, i d’unes llargues negociacions a quatre bandes, sembla que els aires de canvi en el consistori s’han materialitzat amb un govern format per socialistes, convergents i republicans, d’aquesta manera els nacionalistes entren al govern deixant fora ICV-EUiA, que compartiran oposició amb el PP.

El nou “govern catalanista i de progrés”, tindrà el suport de 15 dels 27 regidors del consistori, els 9 PSC-PSOE, 5 CiU i 1 ERC. A falta del definitiu repartiment de regidories, que tindrà lloc els propers dies, sembla que els socialistes assumiran: Urbanisme, Via Pública, Hisenda, Esports i Participació; els convergents: Seguretat, Convivència, Medi Ambient i Comerç i Mercats; finalment ERC assumirà la cartera de Cultura i Patrimoni. Aquest repartiment, encara provisional, suposa que les àrees amb més gruix polític les continuaran dirigint els socialistes, mentre que Convergència i Esquerra es repartiran àrees secundàries. I és que, en aquest fet, i en marcar un estil propi, dins un govern cohesionat i dialogant, s’hauran d’esforçar nacionalistes i republicans per no quedar atrapats i sumits en la manera de fer socialista, és a dir, no només estaran al govern sinó que també ho hauran de demostrar.

Molts i variats son els reptes als que haurà de fer front aquest govern, la immigració, els pisos pastera, l’acabament de les obres de la Línia 2 del metro, el comerç, la neteja de la via pública o l’habitatge entre d’altres, però, sobretot la reforma, a fons, del cos de la Guàrdia Urbana, la qual necessita un important increment d’efectius i convertir-se en un autèntic cos de seguretat, lluny de l’ens recaptador de multes de trànsit que és avui dia.
Més enllà dels grans reptes del dia a dia i del futur de la ciutat, aquest govern també haurà de tenir un canvi d’estil, un canvi basat en una forma de governar propera, escoltant al ciutadà, lluny de la distància i la prepotència amb la que s’havia actuat fins ara, però un canvi d’estil també vol dir una important reducció de l’elevadíssim nombre de càrrecs de confiança a l’Ajuntament, un personal prescindible i que esdevé una autèntica rèmora per les arques municipals, en definitiva uns canvis que han de tenir com a resultat recuperar la confiança de la ciutadania.

La veu dels ciutadans, que el passat 27 de maig van demanar canvis a l’Ajuntament, sembla que s’ha començat a escoltar, ara els actors principals ja no seran exactament els mateixos, com va dir Ferran Falcó “ara els toca a ells jugar les cartes”, donem-los cent dies de gràcia.

LISBOA, EN ESSÈNCIA

Ubicada sobre set turons, com la Roma imperial, i banyada per les tranquil•les aigües de l’estuari del Tejo, Lisboa rep el visitant amb la sensació de que aquest hagi fet un viatge al seu propi passat, un passat caracteritzat pels constants desnivells de carrers estrets i tortuosos, les façanes i els edificis envellits, les voreres de mosaic o carrers mal asfaltats i esquarterats pels rails del “eléctrico”.

Magníficament descrita en els versos de Camoes o Pessoa i per la narrativa de Carso Pires, Saramago o Taburcchi, el reflex de la idiosincràcia lisboeta, el podem trobar passejant per quatre dels seus barris: la Baixa, el Chiado, Alfama i Barrio Alto. La Baixa, és la nova eixampla, de planta reticular, que uneix el Rossio, centre neuràlgic de la ciutat, amb la praça do Comercio, la porta al mar de Lisboa, construïda per ordre del marquès de Pombal després de la destrucció causada pel terratrèmol de 1755, és un espai elegant ple de comerços i terrasses a l’aire lliure. El Chiado, ubicat entre la Baixa i Barrio Alto, és l’antiga zona aristocràtica de la ciutat, plena d’antics cafès literaris com “A Brasileira”, va esdevenir un barri freqüentat per
intel•lectuals i gent de la cultura, al mateix temps, els seus carrers i places també ens recorden grans figures de la literatura portuguesa, Almeida Garrett, Luis Camoes o Antonio Ribeiro, “o chiado”, ja en temps moderns, un greu incendi ocorregut l’estiu de 1988, va destruir una part significativa del barri. Barrio Alto, antiga zona de comerciants i mariners, és l’espai lúdic de la nit jove lisboeta, amb bars i restaurants oberts fins altes hores de la nit, està format per un entramat de carrers estrets i perpendiculars que ocupen la part alta d’un dels turons més elevats de la ciutat. Alfama va ser el primer nucli habitat de la ciutat, d’orígens moriscos, jueus i cristians, s’estén a l’escarpat vessant marítim de la Colina do Castelo de Sao Jorge, la fortalesa medieval que protegia la ciutat i que avui s’ha convertit en una atalaia des de la que es pot gaudir de les millors vistes sobre la part vella; el seu entramat de carrers estrets, costeruts i recargolats, encara guarden l’encant i el record d’èpoques pretèrites, en mig d’un atapeït desordre de petites cases i construccions humils, que poc han canviat amb el pas dels anys.

Lluny d’aquí un passeig per l’avenida Liberdade des de la praça Restauradores fins al parque Eduardo VII, o el barri de Belém amb el Monasterio dos Jerónimos, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el Padrao dos Descobrimentos i la Torre de Belém que recorden el gloriós passat colonial de Portugal quan les seves flotes navegaven cap territoris més enllà del món conegut, no obstant son espais ja molt allunyats d’aquests aires d’antiguitat, malenconia i deixadesa que es respiren al nucli antic de la ciutat.

I és que, la veritable essència de Lisboa recau probablement en això, en una mirada al propi passat, un passat al que ens transporta el grinyolar del vell tramvia, enfilant els estrets carrers d’Alfama, tot sentint la trista melodia d’un fado, acariciat per la fina pluja de la tardor lisboeta.

CATALUNYA 5-ESPANYA 3

Poc a poc la normalitat va entrant a formar part de l’esport català, i és que aquesta setmana, s’han enfrontat per primer cop en partit de competició oficial les seleccions de Catalunya i Espanya, l’encontre va tenir lloc a la ciutat de Jakutsk, capital de la República de Iacútia, Rússia, en el marc de la I Copa del Món de l’Associació Mundial de Futsal.

Catalunya és membre de pla dret de la Unió Europea de Futsal i de l’Associació Mundial, motiu pel qual pot participar plenament en les competicions internacionals organitzades per aquests organismes.
Més enllà del resultat, victòria catalana 5-3 amb èpica remuntada final als darrers minuts, el govern espanyol i sobretot “la caverna” política i mediàtica madrilenya ja ha reaccionat amb tota classe de desqualificacions, i és que més enllà del resultat esportiu el que veritablement cou ha estat l’encontre esportiu en si.

Les declaracions més lamentables han estat, sens dubte, les del Secretari d’Estat per l’Esport, Jaime Lissavetzky, en assegurar que “mai” hi haurà un duel oficial entre Catalunya i Espanya, obviant que el disputat a Rússia si és de caràcter oficial, i va avançar que posaria en mans de l’Advocacia de l’Estat un possible cas d’usurpació dels símbols espanyols. Per la seva banda els dirigents del PP no es van quedar curts qualificant de “pallasso” Carod-Rovira, per haver avalat el partit, o acusant els membres de la delegació espanyola de no tenir l’autorització de la RFEF per representar-la i haver fet un ús il•legal dels seus símbols, cal recordar que aquesta associació no forma part de la RFEF ni tampoc de la FIFA.
Aquest no deixa de ser un exemple més de politització d’un fet merament esportiu, i és que la notícia va ser portada a mitjans estatals fora de les seccions d’esports.

Tot aquest seguit d’actuacions, reaccions i desqualificacions, no deixen de mostrar al capdavall, un profund desconeixement de la normativa aplicable en aquests supòsits; així cal recordar que qualsevol federació esportiva de qualsevol esport, és una entitat privada, no pas un ens públic, que agrupa els clubs o les associacions d’un territori que voluntàriament s’hi han adherit, i com a institució sotmesa al Dret Privat, actua com a tal en les seves relacions amb tercers, per tant serà la federació continental o mundial la que decidirà si una entitat s’hi pot o no adherir, i com a conseqüència competir en les competicions que organitzi. Per tant qui competeix és l’equip de la federació, no l’equip de l’estat, amb independència que el territori d’aquesta federació coincideixi o no amb les fronteres administratives d’un estat. Per tant totes les pressions del Consejo Superior de Deportes, o l’embaixador espanyol a Rússia, estan fora de lloc i de competència, un estat no pot decidir ni influir sobre quines federacions poden o no competir, i és que si no s’hagués donat un Catalunya-Espanya, d’aquest campionat, dels equips participants i d’aquest esport no se’n hauria parlat mai. I és que l’Estat espanyol no té cap competència per decidir on poden i on no poden competir els equips de les federacions catalanes.
I és que de què tenen por? Té por Anglaterra d’enfrontar-se esportivament a Escòcia, Gal•les o Irlanda del Nord? Té por Dinamarca d’enfrontar-se a les Illes Faroe o Groenlàndia? O per què la selecció irlandesa de rugby està formada per les 4 provincies històriques, que administrativament formen 2 estats diferents, la República i Irlanda del Nord? Probablement el primer que alguns han d’aprendre és que les fronteres de l’esport no son les fronteres dels estats.

DEJAN BODIROGA: L’ADÉU DEL MESTRE

Aquest 11 de juny ho ha anunciat en roda de premsa en un hotel de Roma, el que des del passat dijous semblava un secret a veus, s’ha acabat confirmant, Dejan Bodiroga es retira. I és que la llarguíssima ovació que li va dedicar la PallaLottomatica després de ser substituït, a poc més de tres minuts pel final del 4t partit semifinal de la Lega enfront el Montepaschi Siena, donaven a entendre que l’esplèndida carrera professional d’un dels millors jugadors de tots el temps s’havia acabat. I, veritablement, cal ser algú molt especial, perquè els teus aficionats et regalin més de deu minuts d’aplaudiments al final del teu darrer partit com a professional, a pesar de que el teu equip quedi eliminat.

La carrera com a professional de Dejan es va iniciar a Croàcia amb el Zadar, donant posteriorment el salt a l’Stefanel de Trieste, on s’hi estaria 2 temporades fent unes extraordinàries marques d’anotació i sent el jugador estranger més jove del campionat, al cap de 2 anys fitxa per l’Olimpia de Milà on aconsegueix guanyar el doblet l’any 1996, aquell mateix estiu fitxa pel Real Madrid on també s’hi estarà dues temporades en les que únicament guanyarà la Recopa d’Europa, rebatejada en aquells moments com a Copa Saporta. Un nou canvi d’aires el porta l’estiu del 1998 a Atenes on s’incorpora al Panathinaikos, a l’equip hel•lènic hi va jugar 4 temporades on va guanyar 3 lligues, però va ser a la competició continental on va esdevenir el jugador estrella del moment, Bodiroga va conduir el Panathinaikos a coronar-se campió d’Europa a Salònica l’any 2000 davant el Maccabi Tel Aviv; la temporada següent, a París, els israelians es prendrien la revenja derrotant els grecs a la final de la Suprolliga. Ja amb l’Europa basquetbolística unificada, el 2002 repetiria, i de la manera més difícil, derrotant la gran Virtus de Bolonya a la final disputada a la seva pròpia pista, remuntant fins a 13 punts de desavantatge, Dejan, amb 20 punts fou escollit MVP de la Final. Fitxa pel FC Barcelona l’estiu de 2002, i amb la Final Four a disputar a la capital catalana, amb la màxima pressió sobre les seves espatlles, assumeix el repte de portar el club al ceptre continental després de 7 intents fallits, i ho aconsegueix en una memorable final davant la Benetton Treviso al Palau Sant Jordi, Bodiroga torna a ser escollit MPV de la final, sent el primer jugador que ho aconsegueix de manera consecutiva amb dos equips diferents. A més en les tres temporades que està a Barcelona guanya 2 lligues, una Copa i una Supercopa.
Finalment l’estiu de 2005, ja amb 32 anys, fitxa per la Virtus de Roma, on hi ha jugat les dues darreres temporades de la seva carrera sense l’enorme exigència que tenia als anteriors clubs, tot i això aconsegueix un subcampionat de la Coppa i ambdues temporades arriba a les semifinals de la Lega.

A part d’aquests títols també ha guanyat 2 campionats mundials de bàsquet, Atenes i Indianàpolis, 3 Europeus i una plata olímpica amb la selecció Iugoslava.

Bodiroga és, ha estat, i serà, un dels millors jugadors de bàsquet de tots els temps, campió del món i d’Europa a nivell de club i de seleccions, només l’or olímpic se li haurà resistit, Dejan serà dels pocs jugadors, o potser l’únic, a haver conquerit les 3 grans lligues (italiana, grega i espanyola) i ser campió d’Europa amb 2 equips diferents.

Però el llegat de Bodiroga anirà més enllà dels títols i dels èxits a nivell de club i de selecció, Dejan serà venerat tant per la seva elegància i esportivitat com per la seva qualitat individual i les seves victòries, una persona educadíssima tant dins com fora de la pista, que s’ha guanyat l’admiració i el respecte de companys, rivals i seguidors, si a això li afegim una exel•lent tècnica individual, amb una gran perfecció en l’execució dels moviments; una gran versatilitat a la pista, podia jugar de base, d’escorta, d’aler baix i fins i tot d’aler alt; un impecable llançament de mitja distància i un bo, tot i que poc freqüent, llançament de 3 punts, podem trobar les claus del seu joc, també quedarà pel recòrd la seva inimitable mecànica de llançament, sobretot el de tir lliure, per mi absolutament inimitable, però molt eficaç. A més de la seva gran qualitat, el seu lideratge de l’equip en els moments claus i el fet de donar el màxim de si mateix als grans partits quedaran per sempre en la memòria col•lectiva.

Amb Bodiroga marxa el primer gran dominador del bàsquet europeu del segle XXI, un jugador al que, com a afeccionat i practicant de l’esport de la cistella, he admirat profundament, un d’aquells pocs als que t’agrada assemblar-te, tant perquè m’ha fet disfrutar d’alguns dels millors moments del bàsquet, com per ser un exemple de qui poder imitar un moviment o una jugada, per tot això li dono les gràcies però també perquè quan sigui gran tindré el privilegi de poder dir: “jo vaig veure jugar el gran Dejan Bodiroga.”.

PD: Especialment significativa per un servidor fou la nit del 23 de gener de 2008, en que a la llotja del Palau Blaugrana, va tenir el privilegi de poder fer un "give me five" amb el gran Dejan.

PERDRE EL TREN

A mitjans de la dècada dels 80, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va llançar una idea agosarada en el marc del transport ferroviari al nostre país, unir París i Barcelona mitjançant el TGV. En aquella època la xarxa francesa estava en plena expansió (la primera línia comercial, París-Lió, va entrar en servei el 1981) i el govern francès preveia, en aquells moments, diverses ampliacions cap al sud, Marsella, Niça o Montpeller, entre d’altres.

No obstant la idea va ser acollida amb fredor pel govern espanyol, i encara més quan va decidir que la primera línia d’alta velocitat a Espanya uniria Madrid i Sevilla, una línia amb cap interès internacional ni en transport de mercaderies. Així el TGV no arribaria a Barcelona des de França sinó que ho hauria de fer des de Madrid. Aquest va ser un gran error estratègic, les conseqüències de qual, la societat i l’economia catalana encara estem pagant avui.

En primer lloc, la incompetència del govern del PP a l’hora de construir-lo, recordem episodis com els esvorancs a l’Aragó o la implantació del propi sistema de seguretat de la línia, un prototip italià, sistema ERTMS, que mai s’havia no provat encara a nivell comercial i del que en faltava una més que evident evolució per poder-lo aplicar, cosa que comporta que els trens no poden circular a la velocitat comercial prevista de 350 km/h. En segon lloc, una arribada esglaonada, primer a Lleida i després al Camp de Tarragona, l’arribada a Barcelona Sants encara no té data definitiva i el que és més greu, la connexió amb Girona i la frontera francesa no serà fins al 2012!, tres anys després del que estava previst.

Obviant el problema de per on el tren ha de creuar Barcelona, el qual serà motiu d’un altre article, l’anunci fet la setmana passada pel Ministeri de Foment suposa un nou retard de 3 anys en l’arribada del tren a Girona i França, com a conseqüència de la complexitat de travessar Barcelona des de Sants fins a la Sagrera, la sortida per Montcada i Reixac, l’entrada a Girona i la connexió amb l’aeroport de Vilobí d’Onyar. I és que la connexió entre Barcelona i la frontera francesa ha estat un gran joc de despropòsits per totes les parts; primerament per la manca d’interès dels diferents governs de Madrid en construir-lo; en segon lloc, pel poc interès recíproc del govern francès a construir al línia d’alta velocitat des de Montpeller fins la frontera, un govern francès més interessat en les connexions des de París cap a Anglaterra, el Benelux, Alemanya o Suïssa; i en tercer lloc, per la fallida que va patir ja fa anys la companyia Euroferro, encarregada de la construcció del túnel internacional sota el massís de les Alberes, l’obra d’enginyeria més complexa de tot el traçat.

Aquest nou anunci de retard en la connexió suposa un cop dur per l’economia i els empresaris gironins, un retard que resulta difícil de justificar amb els arguments que ho ha fet el Ministeri de Foment: per les mesures de seguretat que s’han de prendre per creuar Barcelona, mesures que s’haurien d’haver previst amb molta antelació, i que comportarà un greu perjudici a aquelles comarques a nivell turístic i empresarial ja que a la vegada farà endarrerir la construcció del centre intermodal Far de l’Empordà.

No obstant penso que aquesta és, de per si, una gran infrastructura mal plantejada, mal plantejada a dia d’avui, des del moment en el que sembla donar preferència al transport de passatgers procedent de Madrid fins a Barcelona o de la capital catalana cap a França, per damunt del transport de mercaderies en l’eix mediterrani. Aquesta hauria de ser una obra, si bé amb un bon servei comercial de viatgers, que també donés gran importància al transport de mercaderies procedents de Catalunya i el País Valencià cap a la vall del Roine, per fer un gran eix ferroviari Mediterrani-Alps i buidar les autopistes de camions, per contra el plantejament d’avui dia, sembla donar preferència al transport de passatgers, que si bé és cert que donarà un gran servei entre les diverses capitals separades per petita o mitjana distància, té difícil competència amb l’avió per les llargues distàncies amb Europa, 6 hores de tren entre Barcelona i París no tenen res a fer davant l’hora i tres quarts de l’avió.

Però més lluny de l’encert o desencert en el plantejament de l’obra, a la que un cop acabada s’intentarà treure el màxim profit, cal que la societat gironina i la catalana per extensió, es mobilitzin, diguin que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pèl, de que Catalunya estigui a la cua de l’Estat en grans inversions, i les que es fan no estiguin plantejades de manera encertada, prou d’aquest tractament provincià de ciutadans de segona divisió, perquè per acabar-ho d’adobar, després dels vint anys de retard només faltaria que la connexió d’alta velocitat Barcelona-França no s’adeqüi a les necessitats socio-econòmiques del país.

L'OBRA DE LA SEU

Badalona està d’obres, bé, això tots els que vivim a la ciutat ho sabem de sobres, aquest de per si, no és un problema, ja que la millora constant i temporal de les infrastructures resulta inevitable i a la vegada, necessària amb el pas del temps, en aquest cas em refereixo a les obres d’ampliació de la Línia 2 del metro, que suposaran l’arribada d’aquest al centre neuràlgic de la nostra ciutat.
Les obres, que passen per sota del carrer Francesc Macià fins a l’illa de Can Fradera, i per tant afecten algunes de les artèries més importants de la mobilitat de Badalona, es varen iniciar al gener de l’any passat i tenien una durada inicialment prevista d’un any i mig, fins l’estiu del 2007. Les obres comporten la construcció dels murs de contenció i la volta del túnel pel mètode tradicional, és a dir, a cel obert, i la posterior extracció de terres i extensió de les vies, ja soterrat. Avui les obres porten un retard més que considerable en el calendari d’execució previst, fruit d’uns mals estudis geològics del terreny (la perforació s’ha trobat material geològic més dur del previst inicialment), demores per motius aliens a l’obra (perill d’esfondrament d’alguns edificis) i també per motius intrínsecs (trencament o falta de material de treball adequat).

No obstant, son els veïns els que diàriament pateixen les molèsties i els inconvenients de les mateixes, i és que la llista de greuges sembla inacabable: carrers tallats a la circulació i al pas dels vianants; problemes d’aparcament, ja que no s’ha habilitat cap espai alternatiu i la zona blava continua funcionant a ple rendiment; problemes d’inseguretat pels veïns degut a l’estretor dels passos habilitats i al mal enllumenat dels carrers; pols que evidentment es transforma en fang quan plou; congestions de trànsit degut a que aquest està restringit a només alguns carrers cosa que converteix la zona mar de les obres en un autèntic laberint; comerços tancats o amb grans pèrdues econòmiques, (més d’una vintena ja han tancat les portes); les vibracions i sorolls que cada dia han de suportar els veïns que resideixen als edificis més propers a les obres, i les esquerdes que han aparegut en algunes cases.

Avui, passat un any i mig des del seu inici, les obres es troben en una fase intermèdia, encara no s’han finalitzat tots els trams dels murs de contenció laterals, i alguns edificis corren un perill real d’esfondrament, per la seva banda, ni des de l’Ajuntament, ni des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, es preveuen solucions ni s’adopten compromisos ferms, els veïns ja s’han constituït 4 plataformes d’afectats i fins i tot una denúncia ha arribat als jutjats. Solucions que poden ser tan senzilles com habilitar passos per vianants els caps de setmana, no cobrar la zona blava, enretirar les tanques quan aquestes no siguin estrictament necessàries deixant els màxims espais de vorera disponibles o procurar la neteja d’aquests espais en els que la proliferació de brutícia i rates ha estat evident.
La llarga prolongació en el temps d’aquestes obres comportarà una greu pèrdua als comerciants i veïns de la zona, un sacrifici que s’haurà dut a terme per ampliar una línia que poc els beneficiarà, ja que només comporta incorporar una nova estació, quan hauria estat molt millor plantejar un allargament de 3 o 4 estacions més per donar servei als barris de Casagemes, Canyadó o Morera entre d’altres. Tots sabem que les grans infrastructures són cares, costoses i comporten greus molèsties als afectats, però en aquest cas, la manca de previsió ha estat més que evident, i l’equip de govern ho ha pagat durament a les urnes, ara els toca a ells moure fitxa, ara els toca donar solucions.

DRETS I DEURES

El passat diumenge 27 de maig el periodista Xavier Bosch, director i presentador del programa “el món a RAC-1” publicava un article al Diari Avui arran d’una carta que un ciutadà de Vic va rebre al seu domicili durant la passada campanya electoral, aquesta sota el títol “Vota per nosaltres” deia (sic):“Som un col•lectiu d’immigrants magribins que us volem donar les gràcies per haver-nos acollit gustosament, per acceptar els nostres costums i la nostra religió. Lamentablement no ens deixen votar, per això demanem que voteu per nosaltres. Vota partits que tinguin magribins a les seves llistes. Khader Ahmad Al Attar de IU, Nasser Aoukhiyad Lebrahimi d’ERC, Jamal El Meziani Mokthari de CUP. Som més de 3000 de nosaltres que encara no tenim papers, encara que gràcies a CiU estem empadronats i ens ajuden donant-nos menjar i habitatge de franc. Pots votar també CiU, s’ho mereixen. Però també volem papers per a tothom, per poder ser totalment legals i portar cap aquí les nostres famílies i parents i poder viure tots en aquesta terra tan acollidora. Per tant, vota PSC, que ells ens donaran papers per a tots.
Però per favor no votis el partit de l’Anglada, la PXC. Si ells manen a Vic expulsaran tots els postres companys il•legals i faran la vida impossible a la resta. No ens permetran exercir el nostre dret a tenir una bonica mesquita al centre de Vic. Ens retiraran les ajudes socials per a les nostres dones i fills. No tindrem vivenda protegida. No permetrà que puguem obrir les nostres botigues i els nostres locutoris als horaris que ens convenen (som diferents i volem que respecteu la nostra diferència). Som pobres i no podem pagar tants impostos com vosaltres, que sou infidels però afortunats per la gràcia d’Al•là, l’únic Déu veritable (amb el temps i l’ajuda d’Al•là us obrirem els ulls a la gràcia misericordiosa de la fe veritable).
Anglada no ens deixarà conduir els nostres cotxes amb el nostre carnet de conduir marroquí, que malgrat que no és vàlid a Espanya, bé que ens va servir per conduir camells pels bonics deserts del Sàhara. La PXC ens exigirà portar l’assegurança del cotxe, que no ens cal, perquè és cara i conduïm amb molta cura.
No vol que les nostres dones portin hijab (el vel musulmà) ni burca, no respecta els nostres costums i tradicions i mai permetrà que puguem fer les nostres oracions a la plaça major. Que Vic no deixi mai de ser la ciutat d’acollida com ho va ser sota el nom d’Al-Andalus, el paradís musulmà del nord, que obre les portes a la nostra gent, perquè puguem ser molts més entre els vostres benaventurats braços oberts. Volem una casbah alternativa al mercat setmanal, poder treballar els diumenges i santificar els nostres divendres. Gràcies per la vostra ajuda i que el 2011 puguem votar per nosaltres mateixos els nostres propis candidats. Ara ens cal que votis per nosaltres. Al•là és gran”.
El text no deixa de ser un magnífic anàlisi de la realitat social del país, una realitat a la que ens hi ha portat una política d’immigració dèbil i desorientada, sense planificació, mesures ni recursos adequats, però a la vegada aquest document també pot ser il•lustratiu del perquè la Plataforma per Catalunya va obtenir els resultats que va obtenir a Vic; en ell s’hi plasmen perfectament els pensaments i les actituds no sempre "políticament correctes" d’uns i altres, dels que només reclamen drets i dels que consideren que abans s’ha de complir amb els deures.

GREENWICH FOOT TUNNEL

Greenwich Foot Tunnel is a pedestrian way that links both River Thames margins in the south east of London, Docklands (north) with borough of Greenwich (south) this way was opened on 4th August 1902 at a final cost of £127,000, and was designed by Sir Alexander Binnie.
The Tunnel is 1217feet in length and is lined with 200,000 glazed white tiles.
The shafts at each end are 44 feet deep at the Isle of Dogs and 50 feet at Greenwich.
The Tunnel is 33 feet underwater at low tide and 53 feet under at high tide.
In the both entrances, that are a circular buildings with a distinctive glass domed roof, they have a lift or steeps to access at the Tunnel strictly so considered, it’s 9 feet of diameter and you can’t see the opposite side because it isn’t even, the tunnel have 3 different parts; descent, even and rise. It’s open 24 hours a day, although the lifts don’t always run the full time.
The north shaft was destroyed during the Luftwaffe bombings of London in the World War II, and the Tunnel was out of order for a few days.The Tunnel replaced the old ferry that had been running since 1676, at the beginning, this tunnel was used by sailors and stevedores of London docks and warehouses in order to go or return since the south neighbourhoods to the ships and the other wharf dependences when it was one of the largest harbours in the world, but nowadays the old docks are practically a remembrance of the past and in this place lift up one of the most smart residential and business areas of the british capital.
The Woolwich Foot Tunnel, situated about 3 miles downstream and opened 10 years later, is very similar.
Finally, a curiosity: If you go down in the middle of the night, and stand in the exact centre of the tunnel, marked by a vertical seam of tiling in the wall, when it’s completely empty, if you speak or whistle or make a noise, an echo comes back from both ends a whole second and a quarter later.

D-Day, 63 years later…

Tal dia com avui, 6 de juny, de 1944, les fins llavors remotes i desconegudes platges de Normandia, eren testimoni de la més gran operació amfíbia de desembarcament de la història, 200.000 homes i 20.000 elements d’equip, mobilitzats per mitjà de 4.000 vaixells i d’altres petites unitats, varen composar la més poderosa força naval mai reunida. La travessia del Canal de la Mànega, emparats pel mal temps i la foscor de la nit va ajudar en l’intent de sorprendre les defenses costeres alemanyes. Va ser una operació planificada aprofitant 3 fases de marea alta consecutiva en menys de 18 hores, un temps en el que el 5è i el 7è Cos Expedicionari nord-americà i el 1r i el 30è Cos Expedicionari britànic havien de establir un cap de pont a les platges de Utah i Omaha els primers, i Gold, Juno i Sword els segons.

L’Operació “Overlord” va suposar l’assalt definitiu dels aliats a la anomenada “Fortalesa Europea”, el desembarcament a Normandia ha estat tant per la seva complexitat, (el trasllat de tropes i material des d’Anglaterra, la necessitat de comptar amb un elevadíssim nombre de llanxes específiques pel desembarcament o adaptar-se a les fases de les marees) com per les seves conseqüències, (l’obertura d’un segon front a Europa i l’inici de l’alliberament de França posant els aliats camí de Berlín), la més brillant operació militar de la història que va acabar de decantar definitivament la sort de la Segona Guerra Mundial.

Avui, 63 anys després, des d’aquestes breus línies, voldria retre el meu petit homenatge a aquells homes, que vinguts des de diversos punts del món lliure, varen lluitar, i en molts casos morir, per alliberar Europa de la tirania nazi.

LA SETTIMA!!

Londres 1963, Madrid 1969, Barcelona 1989, Viena 1990, Atenes 1994, Manchester 2003 i Atenes 2007...
Uns orígens... anglesos. Uns colors... rossonero. Una ciutat... Milà. Un objectiu... Europa. Una llegenda... AC Milan. Un triomf per la història... la Settima!!.

La seva setena Copa d’Europa converteix el Milan en l’equip mundialment més guardonat a nivell internacional. No obstant, i més enllà de la seva centenària història, Sir Alfred Edwards el va fundar el desembre de 1899, la llegenda del Milan s’ha forjat al llarg dels darrers 20 anys. Si bé el conjunt llombard ja era un club prestigiós tant a nivell nacional com internacional, els esdeveniments ocorreguts a la dècada dels 80 son claus per entendre l’evolució actual de l’entitat.

L’escàndol del “totonero”, apostes il•legals per pactar resultats de la lliga, va acabar l’any 1980 amb el Milan, entre d’altres equips, condemnats a la Sèrie B. Després de diversos ascensos i descensos, amb un club destrossat i ofegat pels deutes, el magnat de les telecomunicacions Silvio Berlusconi compra l’entitat. Una molt important injecció econòmica i la contractació de grans estrelles com Marco Van Basten, l’equip aconsegueix el 1988 l’scudetto amb un sol punt d’avantatge sobre el vigent campió, el Nàpols, aquesta lliga li dona el dret a jugar la Copa d’Europa de 1989 i esdevé el punt de partida de la llegenda rossonera, un rossonero que per superstició es transforma en blanc a les finals de la Copa d’Europa; 8 finals disputades des d’aquell moment, amb 5 títols, el converteixen en el gran dominador de la competició en els temps moderns.

I és que els grans èxits del Milan en aquest període, més que a Itàlia s’han produït a nivell continental, aquest és un equip d’aquells “casats” amb la competició, implacables, que no deixen escapar cap oportunitat... L’exemple més evident, la darrera temporada, després d’entrar a la competició com a conseqüència de la rebaixa de la sanció per part de la FIGC degut a l’escàndol “Moggigate”, va superar amb grans dificultats l’eliminatòria prèvia amb l’Estrella Roja de Belgrad i fou primer del seu grup de classificació, però ha estat en les eliminatòries on l’experiència i el caràcter de l’equip han lluït plenament, superant a vuitens de final el Celtic de Glasgow, el Bayern de Munic a quarts i el Manchester United a semis per plantar-se a la final d’Atenes enfront el Liverpool. La gran final, repetició de la de 2005, va ser una gran lliçó de com es juguen aquestes grans cites, partit molt “a la italiana” i sabent aprofitar les poques oportunitats que es presentin, així fou com un “especialista”, Filippo Inzaghi, amb dues accions d’oportunista va decidir el partit.

La Settima ja viu a Milà. La llegenda del “diavolo” continua...

MALS EXEMPLES

En plenes jornades prèvies a la cimera del G-8 a Heiligendamm (Alemanya), el president rus Vladimir Putin ha tornat a mostrar la seva particular visió de la política internacional, en una entrevista publicada al diari francès “Le Figaro”, Putin, criticava durament el pla previst per l’ONU relatiu a la, encara avui, província sèrbia de Kosovo. Aquest pla preveu, entre d’altres punts, atorgar la independència a Kosovo, territori de majoria albanesa; fins aquí res d’estrany, Rússia sempre ha estat un aliat històric de Sèrbia i resulta lògic que en surti en defensa dels seus interessos en política internacional. El que realment m’ha sorprès és la seva alerta a la comunitat internacional, en el sentit que l’aplicació del pla de l’ONU desfermarà una onada separatista a l’oest d’Europa: Escòcia, Catalunya, País Basc... i també a Ossètia del Sud, Abkhàzia o Trandnièster, a l’est. A l’esmentada entrevista, Putin es mostra partidari de l’aplicació del diàleg i del dret internacional que preveu la integritat territorial dels estats, més que no pas del dret a l’autodeterminació. I és que no sembla precisament Vladimir Putin l’home més indicat per parlar de diàleg i de respecte al dret internacional, així no hem d’oblidar la situació interna de Rússia, amb la oposició, en la seva majoria, a la presó, unes llibertats individuals sota mínims, i conflictes com el de Txetxènia enquistats i amb cap altre alternativa plantejada des del Kremlin que no sigui la estrictament militar. Sort que el futur d’alguns d’aquests territoris no passen pas per Moscou.

EL FENOMEN NAFARROA BAI

Les eleccions del pasta 27 de maig ens van portar una agradable sorpresa a tots aquells que ens sentim i compartim el nacionalisme com a base de la nostra militància política, i es que una nova coalició nacionalista navarresa, Nafarroa Bai, ha assolit uns magnífics resultat als comicis municipals i forals celebrats a Navarra.

Nafarroa Bai és una coalició dels partits abertzales i d’esquerra, integrada pel PNV, Aralar, EA i Batzarre, és a dir tot el nacionalisme basc sense Batasuna, els quals es varen presentar per primer cop de manera conjunta a les passades eleccions generals de març de 2004, aconseguint tenir representació parlamentària a les Corts de Madrid, ara, 3 any després, ha aconseguit quedar en segon lloc tant a les autonòmiques navarreses i com a l’ajuntament de Pamplona.

Resultats en mà, la coalició serà decisiva per un possible relleu al capdavant del govern foral, on fins ara governava còmodament UPN-PP en coalició amb CDN a l’igual que a l’ajuntament de Pamplona, un pacte recíproc amb els socialistes tindria la clau del relleu.

L’important ascens de Na Bai desmenteix la suposada i innegociable espanyolitat de Navarra, i posa de manifest l’existència d’una forta corrent abertzale en aquelles terres, i obre un nou escenari polític, amb una força nacionalista emergent i amb vocació de govern en la seva comunitat Foral.

VENTS DE CANVI A BADALONA

Els resultats de les passades eleccions locals a la nostra ciutat han generat canvis significatius en l’aritmètica del nostre consistori, canvis que són més profunds que aquells que preveien les poques enquestes que s’havien encarregat al respecte però que no semblen donar un gir copernicà a l’equilibri de forces precedent.

Molts podrien ser els titulars d’aquesta jornada electoral a Badalona, molt probablement cada formació tindria el seu, no obstant, jo em quedo amb el que publicava el diari El Punt, que sens dubte mostrava de forma molt eloqüent una de les grans realitats de la nit “garrotada al PSC”. I és que a l’hora de d’analitzar partit a partit la nova constitució del consistori és l’anterior equip de govern, amb el PSC de màxim responsable el gran derrotat de la cita amb les urnes.

El PSC amb Maite Arqué al capdavant, ha dut, com ve sent habitual en les darreres legislatures una gestió grisa del govern municipal, combinant grans obres, a vegades molt allunyades de les necessitats del dia a dia del ciutadà, amb sonades friccions tant internes com amb els seus socis de coalició, els retards en les obres d’ampliació de la línia 2 fins al centre de la ciutat, els problemes de convivència en alguns barris relacionats amb la immigració o la degradació d’alguns barris no acollits a les ajudes de la nova Llei de Barris, son alguns dels punts més negres de la gestió municipal.
ICV i ERC han sofert una baixada en els seus resultats, uns pel seu seguidisme al govern municipal i els altres perquè si bé hi eren, no ho semblava.

Per contra els grans triomfadors de la nit van ser PP i CiU, els conservadors, tal com ja apuntaven totes les enquestes, per haver aconseguit la seva millor representació al consistori, i semblar els únics capaços de qüestionar l’hegemonia municipal d’un feu tradicionalment socialista; una campanya de grans titulars basada en la immigració i el posar llei i ordre a la ciutat els han valgut uns bons resultats en un definitiu ara o mai pel seu candidat Xavier Garcia Albiol. Per la seva banda els nacionalistes, amb Ferran Falcó al capdavant, han tornat a aconseguir resultats d'altres èpoques, i a la vegada han estat la gran sorpresa dels comicis, els convergents han estat els que més clarament s’han decidit per la idea del canvi, i aquest missatge hagi sigut el més encertat i a la vegada desitjat per un bon nombre d’electors.

D’aquests resultats i les seves conseqüències ja se’n poden començar a fer lectures que amb el pas dels dies aniran consolidant-se o desmentint-se; en primer lloc cal destacar la posició de debilitat en què queda Maite Arqué al capdavant del seu partit, i és que si ja hi va haver importants disputes a l’hora de confeccionar la llista, els resultats no semblen haver donat pas la raó a l’alcaldessa, que números en mà ja comença a estar més preocupada pel "soroll de sabres" del carrer 2 de maig, que no pas per encapçalar una nova legislatura a l’Ajuntament.; ICV que apostarà per repetir tripartit, ha passat de 3a a 4a força tot i repetir nombre de regidors, la manca d’un perfil propi, lluny de l’ombra socialista i unes propostes fortament ideològiques encallades en el passat només els han permès salvar els mobles i encara gràcies; ERC de qui la seva presencia al govern no s’ha notat ni gens ni mica ni poc ni gaire, també s'ha vist penalitzada, retrocés que es pot llegir tant en clau local com també en clau nacional; el PP en surt àmpliament reforçat, i si no fos pel seu aïllament podria encapçalar el nou consistori, cosa que avui sembla del tot improbable, per la seva banda CiU, per qui a priori ningú no donava un cèntim abans del 27 de maig esdevé la tercera força al consistori, amb opcions reals d’entrar el l’equip de govern, i la lectura que resulta més important, és, juntament amb el PP, l’únic partit que creix en nombre de vots; altres formacions com la CUP o Ciutadans s’han quedats sense representació al consistori.

D’aquests resultats es visualitza un clar desgast de l’equip de govern, el tripartit suma, però més afeblit que mai, i pagant a les urnes una mala gestió, aquest és el moment de canvi, de cares noves, de nous pactes i de nous equilibris, els ciutadans ja han parlat, ara toca als polítics interpretar-ne el missatge... I mentrestant, la marinada típica de primavera, continua bufant al nostre litoral, un vent fresc i humit que ens porta aromes de canvi a la ciutat.

Sarko…SI!

"Ensemble tout devein possible”, amb aquest lema i una magnífica campanya Nicolas Sarkozy s’ha convertit, brillantment, després de la seva victòria en les passades eleccions presidencials en el sisè president de la V República Francesa, caracteritzat sempre per la seva ambició i la seva fama d’home treballador, però sobretot pel seu carisma, Sarko ha sigut qui millor ha sabut llançar un missatge de canvis al si d’una política francesa ancorada en l’immobilisme d’unes idees passades i reiteradament fracassades.

Sarkozy ha guanyat les eleccions pel fet d’haver explicat amb molta claredat les seves propostes, parlant de manera valenta i directe d’aquells temes que preocupen autènticament als francesos, fent propostes clares i concretes, buscant sumar suports de totes les sensibilitats, tal com deia el seu eslògan, i sobretot, demostrant unes capacitats, un lideratge i un discurs necessaris per dirigir una gran nació.

Ferm defensor de les llibertats individuals, de la iniciativa privada i del treball, el nou president proposa pel seu mandat un programa netament liberal que pivotarà sobre diversos eixos que han de dur la grisa i aïllada França que heretarà de Chirac a una posició rellevant a Europa i al món; en l’economia proposa una rebaixa de les elevadíssimes càrregues fiscals que es paguen al país veí, amb algunes de les taxes més altes d’Europa, les quals suposen un llast econòmic al desenvolupament; en seguretat i immigració endurirà les penes als delinqüents juvenils i reduirà la immigració il·legal contraposant una política de mà dura a una de fins ara excessivament laxa; en política europea la seva oposició a l’entrada de Turquia, l’aturada de les ampliacions o la simplificació del tractat constitucional marquen les seves idees, en un àmbit en el que sense ser un gran europeista buscarà una posició de lideratge fent de França un dels motors al si de la Unió.

També serà en el marc de la política internacional on la mà del nou inquilí de l’Elisi es diferenciarà obertament de la dels seus antecessors, així Sarkozy, reconegut atlantista posicionarà França al costat de l’eix Washington-Londres-Tel Aviv en les grans qüestions mundials, lluny de les grises posicions d’una UE sense veu ni respecte en el concert internacional i molt lluny de l’aillacionisme i l’antiliberalisme que fins ara havien marcat les posicions franceses.
No tindrà un camí fàcil, però el seu missatge de canvi i renovació tranquil·la ha convençut a la majoria dels francesos per fer-lo el nou inquilí de l’Elisi al llarg del proper lustre, expert en tasques de govern des de diversos ministeris, Sarkozy sembla l’estadista adequat per dirigir els destins de la República, França ha trobat el Napoleó del segle XXI.

Independency songs from the Scottish bagpipe

La victòria de l’SNP en les eleccions legislatives escoceses celebrades el passat 3 de maig obre un nou escenari en el futur polític del Regne Unit. Si bé el triomf dels independentistes, 47 diputats per 46 dels laboristes, no els garanteix la majoria per formar govern, tot i les afinitats amb els liberals els podran conduir a la formació d’una majoria de estable al parlament de Holyrood, aquesta no ha esdevingut possible, i per tant, després d’una ajustada votació, els independentistes governaran en minoria. Alex Salmond s’ha convertit d’aquesta manera en el primer primer ministre independentista escocès, el seu gran objectiu: convocar un referèndum sobre la independència el 2010.

Després de l’aprovació de l’Act of Union pels parlaments del Londres i Edimburg, el dia 1 de maig de 1707 naixia el Regne Unit de Gran Bretanya, amb l’objectiu d’evitar una nova aliança franco-escocessa en el marc de la Guerra de Successió espanyola. Sense aquesta unió probablement l’Imperi Britànic mai hauria arribat a estendre el seus dominis pels cinc continents i a ser la gran dominador de la política i l’economia europea i mundial fins a mitjans del segle passat quan, arran de la signatura de l’Atlantic Charter entre Roosevelt i Churchill, l’agost de 1941, es varen obrir les possibilitats d’independència de tots els territoris britànics d’ultramar, que amb el temps va acabar amb la lenta però imparable desmembració del vell Imperi.

No obstant el que si cal destacar, és la elegància i el respecte amb que tant el govern laborista de Londres, com la pròpia monarquia han rebut els resultats d’aquests comicis, mostrant el màxim respecte per la voluntat lliurement expressada pel poble, sense crides apocalíptiques vaticinant la fi del Regne Unit; sinó acceptant, amb educació i respecte les regles del joc democràtic, sabent fins i tot que aquestes poden acabar amb l’exercici, de manera legítima i democràtica, del dret a l’autodeterminació, unes reaccions que, sens dubte, en d’altres països semblen del tot improbables.

La “Devolution”, és a dir, el retorn del parlament escocès i la transferència a aquest d’algunes competències, iniciades pel permier Tony Blair poc després de començar el seu primer mandat l’any 1997, ha marcat l’agenda política d’aquest en relació amb les “home nations”, una política basada en la descentralització i transferència de competències de Londres cap a aquests territoris, aportant tant a Escòcia com a Gales major capacitat d’autogovern i sobretot una decidida i arriscada aposta per la pau i l’autogovern a Irlanda del Nord.

A pesar de que en el seu dia l’Act of Union va suposar la pèrdua de la representetivitat exterior del país, el sistema judicial, el dret públic i privat o l’església nacional sempre s’hi han mantingut independents dels anglesos, aquest fet, afegit a la possibilitat de competir com a país internacionalment en esports tan genuïnament britànics com el futbol o el rugby, han mantingut entre la població escocesa un fort sentiment d’orgull nacional no exempt de voluntats sobiranistes.

Els arguments d’Escòcia en favor de la seva futura independència son nombrosos i diversos, el bàsic i fonamental: l’econòmic, sense oblidar els socials, jurídics o culturals, l’eterna discussió sobre si els escocesos paguen més que no el que reben per part de Londres o a la inversa, genera tot tipus de comentaris per ambdues parts, no obstant Westminster no publica cap “balança fiscal” al respecte. No obstant la sempre creixent indústria escocesa, l’explotació dels recursos marítims del mar del Nord o les bases militars estratègiques de l’exercit britànic també seran punts que centraran la discussió entre partidaris i detractors de la independència tan a Escòcia com a Anglaterra.

Molten GE7

Founded in 1958, with its worldwide headquarters in Hiroshima, Japan, Molten is the largest ball and sports equipment manufacturer.
Moltens were the official basketball ball in Tokyo Olympic Games 1964, Los Angeles 1984, Seoul 1988, Barcelona 1992, Atlanta 1996 and Sydney 2000, and also nowadays is the official ball game in the FIBA and Euroleague events.

This new ball designs was performed for the first time in the Euroleague starting match of season 2004-05, Zalgiris Kaunas 75 - Maccabi Tel Aviv 102.

“Molten’s mission is to become a valuable part of your sport experience no matter what game you are playing.”.

Characteristics:

Synthetic leather.
Deep peeble and scruff.
Resistant outer cover.
Size 7 (also 6).
Official size and weight.
Made in Thailand.
Orange and light brown combinations.