La victòria de l’SNP en les eleccions legislatives escoceses celebrades el passat 3 de maig obre un nou escenari en el futur polític del Regne Unit. Si bé el triomf dels independentistes, 47 diputats per 46 dels laboristes, no els garanteix la majoria per formar govern, tot i les afinitats amb els liberals els podran conduir a la formació d’una majoria de estable al parlament de Holyrood, aquesta no ha esdevingut possible, i per tant, després d’una ajustada votació, els independentistes governaran en minoria. Alex Salmond s’ha convertit d’aquesta manera en el primer primer ministre independentista escocès, el seu gran objectiu: convocar un referèndum sobre la independència el 2010.Després de l’aprovació de l’Act of Union pels parlaments del Londres i Edimburg, el dia 1 de maig de 1707 naixia el Regne Unit de Gran Bretanya, amb l’objectiu d’evitar una nova aliança franco-escocessa en el marc de la Guerra de Successió espanyola. Sense aquesta unió probablement l’Imperi Britànic mai hauria arribat a estendre el seus dominis pels cinc continents i a ser la gran dominador de la política i l’economia europea i mundial fins a mitjans del segle passat quan, arran de la signatura de l’Atlantic Charter entre Roosevelt i Churchill, l’agost de 1941, es varen obrir les possibilitats d’independència de tots els territoris britànics d’ultramar, que amb el temps va acabar amb la lenta però imparable desmembració del vell Imperi.
No obstant el que si cal destacar, és la elegància i el respecte amb que tant el govern laborista de Londres, com la pròpia monarquia han rebut els resultats d’aquests comicis, mostrant el màxim respecte per la voluntat lliurement expressada pel poble, sense crides apocalíptiques vaticinant la fi del Regne Unit; sinó acceptant, amb educació i respecte les regles del joc democràtic, sabent fins i tot que aquestes poden acabar amb l’exercici, de manera legítima i democràtica, del dret a l’autodeterminació, unes reaccions que, sens dubte, en d’altres països semblen del tot improbables.
La “Devolution”, és a dir, el retorn del parlament escocès i la transferència a aquest d’algunes competències, iniciades pel permier Tony Blair poc després de començar el seu primer mandat l’any 1997, ha marcat l’agenda política d’aquest en relació amb les “home nations”, una política basada en la descentralització i transferència de competències de Londres cap a aquests territoris, aportant tant a Escòcia com a Gales major capacitat d’autogovern i sobretot una decidida i arriscada aposta per la pau i l’autogovern a Irlanda del Nord.
A pesar de que en el seu dia l’Act of Union va suposar la pèrdua de la representetivitat exterior del país, el sistema judicial, el dret públic i privat o l’església nacional sempre s’hi han mantingut independents dels anglesos, aquest fet, afegit a la possibilitat de competir com a país internacionalment en esports tan genuïnament britànics com el futbol o el rugby, han mantingut entre la població escocesa un fort sentiment d’orgull nacional no exempt de voluntats sobiranistes.
Els arguments d’Escòcia en favor de la seva futura independència son nombrosos i diversos, el bàsic i fonamental: l’econòmic, sense oblidar els socials, jurídics o culturals, l’eterna discussió sobre si els escocesos paguen més que no el que reben per part de Londres o a la inversa, genera tot tipus de comentaris per ambdues parts, no obstant Westminster no publica cap “balança fiscal” al respecte. No obstant la sempre creixent indústria escocesa, l’explotació dels recursos marítims del mar del Nord o les bases militars estratègiques de l’exercit britànic també seran punts que centraran la discussió entre partidaris i detractors de la independència tan a Escòcia com a Anglaterra.
