Ni Nova Zelanda, ni França, ni Austràlia, ni Anglaterra, Sud-àfrica es va coronar brillantment el passat 20 d’octubre a París, per segona vegada a la seva història, campiona del món de rugby. I és que el mundial que han fet els
“sprinboks” ha estat de llibre, una excel•lent fase de grups derrotant Anglaterra, Samoa, Tonga i Estats Units; per deixar fora en els encreuaments de quarts i semis les dues grans sensacions del torneig Fiji i Argentina, i finalment recuperar, 12 anys després, el títol mundial davant Anglaterra (15-6) en un altre partit de manual.
Com totes les grans finals el partit fou marcadament tàctic i molt defensiu, amb una clara superioritat de les defenses sobre els atacs, i aquí va estar la clau del partit la impecable defensa dels sud-africans que únicament varen concedir dos cop de càstig en tot el partit davant el grandíssim perill dels anglesos, Jonny Wilkinson, enfront dels set que va concedir la defensa anglesa, aprofitats en gran mesura per Percy Montgomery i François Steyn, sent aquest l’element que va decantar el matx.
Els
“springboks” s’han mostrat al llarg del torneig com un equip molt equilibrat, la força de la primera línia, el domini en la
touch de Victor Matfield, nomenat millor jugador de la final, i el seu lideratge sobre el camp, i sobretot, el gran talent de Bryan Habana, igualant el rècord del mític Jonna Lohmu amb 8 assajos en una cita mundial, han sigut les peces claus de l’equip més equilibrat del campionat, i just vencedor final. Ara Sud-àfrica s’iguala a l’olimp del rugby mundial amb Austràlia amb dos títols en dues finals i torna la copa Webb Ellis a l’hemisferi sud.
Aquest és un nou pas d’un equip que ha ajudat al país a sortir de l’obscuritat de l’
”appartheid”, quan Sud-àfrica estava exclosa de les competicions internacionals, així, per idea del llavors president Nelson Mandela, el rugby, un dels símbols de la colonització blanca, juntament amb la llengua anglesa, permetia l’entrada a la selecció de jugadors negres, i sota el lema
“one team, one country” van organitzar i guanyar la Copa del món de 1995, ara 12 anys després els
“springboks” son motiu d’orgull per tots els sud-africans amb independència del seu origen, i el seu gran símbol a l’exterior.
Ni Nova Zelanda, ni França, ni Austràlia, ni Anglaterra, Sud-àfrica es va coronar brillantment el passat 20 d’octubre a París, per segona vegada a la seva història, campiona del món de rugby. I és que el mundial que han fet els “sprinboks” ha estat de llibre, una excel•lent fase de grups derrotant Anglaterra, Samoa, Tonga i Estats Units; per deixar fora en els encreuaments de quarts i semis les dues grans sensacions del torneig Fiji i Argentina, i finalment recuperar, 12 anys després, el títol mundial davant Anglaterra (15-6) en un altre partit de manual.
Com totes les grans finals el partit fou marcadament tàctic i molt defensiu, amb una clara superioritat de les defenses sobre els atacs, i aquí va estar la clau del partit la impecable defensa dels sud-africans que únicament varen concedir dos cop de càstig en tot el partit davant el grandíssim perill dels anglesos, Jonny Wilkinson, enfront dels set que va concedir la defensa anglesa, aprofitats en gran mesura per Percy Montgomery i François Steyn, sent aquest l’element que va decantar el matx.
Els “springboks” s’han mostrat al llarg del torneig com un equip molt equilibrat, la força de la primera línia, el domini en la touch de Victor Matfield, nomenat millor jugador de la final, i el seu lideratge sobre el camp, i sobretot, el gran talent de Bryan Habana, igualant el rècord del mític Jonna Lohmu amb 8 assajos en una cita mundial, han sigut les peces claus de l’equip més equilibrat del campionat, i just vencedor final. Ara Sud-àfrica s’iguala a l’olimp del rugby mundial amb Austràlia amb dos títols en dues finals i torna la copa Webb Ellis a l’hemisferi sud.
Aquest és un nou pas d’un equip que ha ajudat al país a sortir de l’obscuritat de l’”appartheid”, quan Sud-àfrica estava exclosa de les competicions internacionals, així, per idea del llavors president Nelson Mandela, el rugby, un dels símbols de la colonització blanca, juntament amb la llengua anglesa, permetia l’entrada a la selecció de jugadors negres, i sota el lema “one team, one country” van organitzar i guanyar la Copa del món de 1995, ara 12 anys després els “springboks” son motiu d’orgull per tots els sud-africans amb independència del seu origen, i el seu gran símbol a l’exterior.
